En Negasancristos

Vet aquí que en Miquel parlava de quan no existien els cognoms. I vet aquí que n'hi havia un que es va guanyar la consideració de Negasancristos. Parlem de quan arreglaven la teulada de l'església de Guèmol, que era l'església dels casaments de categoria. El sostre queia i la parròquia es passava les misses mirant amunt amb una devoció admirable, pregant perquè la teulada no els hi acabés posada per barret. La cosa és que, ans, la gent era més valenta. Avui de qualsevol mandanga en fem un perill. Ans queien els envans, la població es trencava coll i barres, se segava els dits tallant el pa, quedava estabornida quinze dies d'un cop de rajol al clatell, es buidaven ulls en guerres de vailets i les carns s'esqueixaven d'una manera mai vista. Però vet aquí que no hi havia res que no es curés amb una mica de repós i unes bones fregues d'ungüent de la serp. I si la cosa acabava amb bagul i Tites és que no hi havia res a fer i para de comptar. Potser és que ara la mainada està feta de plastilina. No m'ho puc pas creure. Potser és que ara tothom va tibat i soms tots una colla de llepafils. No ho sabem pas i val més no perdre-hi gaire el temps. Allà on érem. Resulta que a Guèmol s'havia de refer la coberta perquè Déu nos en guard que hi hagués cap desgràcia i a les portes del cel, Sant Pere renyés els fidels perquè la fe mou muntanyes però no aguanta teulades. Per a la de Guèmol es van agafar uns bons paletes. Tot anava bé i, d'esmorzar en esmorzar, les obres caminaven a bon ritme. Però malitsiga el món dolent, una tarda es va posar a ploure i no hi havia manera que parés. Va passar un dia, en van passar dos, va arribar el tercer i l'aigua va esgotar tota una setmana amb uns bots i barrals que no s'havien vist mai. La colla esgotava les hores fent el canari, engolint algun vas de vi i veient-la caure a l'eixopluc de les voltes de la plaça i de les voltes dels Turers. «Ja pararà», pensaven. Però n'hi va haver un que es va enxirinar com un Sant Ferriol, qui sap si perquè necessitava els quartos. S'ho va agafar tan a la valenta que quan la pluja ho va tenir tot reblanit i va remetre, va prendre per la punta de baix el Sant Cristo que tenien despenjat per no fer-lo malbé, se'l va mirar, el va enfonsar en un bidó que havia quedat colgat d'aigua i li va dir: «No volies aiga; doncs té aiga.» I d'aquell dia fins avui en Negasancristos ha estat una persona molt respectada. Com Déu mana.