Que es calcin, perquè reberan fort

Fins ara no havíem dit res de tota aquesta xusma del turbant amb bomba, perquè això és un bloc ultracomarcal i no ens pertocava pas parlar de les coses de Londres o de l'altra part de món. Però ara n'han tocat a dos dels nostres i ens toca parlar. Perquè allà on vagi un de Banyoles, és Banyoles, i allà on vagi un de la comarca, és la comarca. Així ha estat sempre i així serà. Una patuleia de criminals han matat a gent de casa i això no ho podem pas passar per alt. Heu declarat la guerra a Xisca de Gardi, i vindrem a per vosaltres. No hi haurà pas desert mundial on amagar-vos, ni catau al món on pugueu reposar tranquils. Tindreu la fi dels porcs de Ca l'Anneta. Xisca de Gardi ha trucat aquest dematí al Pentàgon i ha estat parlant força estona amb en George. Ens hem posat a la seva disposició, pel que convingui. Us heu passat de putes i heu trepitjat una ratlla que no havieu d'haver trepitjat mai. Calceu-vos. Perquè fa segles alguns dels vostres van fer el mateix, i el Terri va baixar ben vermeiós. L'heu cagat i ara sabreu quin pa qui donen. Senyor Laden, has begut oli.

En memòria del Guerriller Rovira

Quan algú gosa escriure en gavatxo en aquest nostre bloc, no sap, o no vol saber, la cèlebre i heroica història de la nostra comarca. Vet aquí que nosaltres no podem fer re més que combatre la ignorància manifesta amb senyals i records que ens reporten fins a les gestes nobles i valentes dels nostres avantpassats. Aquí, per si no ho sabeu, tenim el Guerriller Frigola, de nom Francisco, i veí de Sant Miquel de Campmajor. L'home era vicari de Sant Miquel i beneficiat del Monestir, tingué fama, segons Alsius i Torrent, de "doctíssim y virtuós". i "ningú el guanyava en amor patri. Tanta debia ser la forsa de aquest noble sentiment, que sempre al veurer oprimiada la terra catalana per forsa estrangera,no repará ni un instant en abandonar la quietut y retiro propis del estat ecclesiástich, pera empunyar las armas y oposar son pit á tota invasió injusta." Al 1793 ja participa en la campanya contra la gavatxeria. El 1808 i després de la gesta del Bruc, el Guerriller Rovira allista un batalló de 600 valents. El nom del Batalló és el Tercio del Ampurdan. El novembre d'aquell any, són conegudes les accions heroiques de Rovira i la seva tropa a Navata i Vilert. Alsius el descriu sensacionalment "la millor comparació que podriam fer del Dr. Rovira es la de assimilarlo al águila capdal, que enlayrada sobre 'ls pichs de las grans montanyas en que domina, cada dia esculleix las víctimas que deuhen satisfer la seva supremacia". Rovira ataca convois gavatxos a Bàscara i a Castellfollit, ajudat pel compatriota. La tropa de Rovira va pujant de categoria i es converteix en la 1a Legió Catalana i ell és ascendit a tinent coronel. Al 1810 Rovira derrota tot un general francès a Sabadell. Però al 1811 arriba el seu èxit militar més aplaudit: la presa del Castell de Figueres. Més de 2000 invasors van ser apresats per Rovira. En recompensa d'una gesta com aquella, la tropa de Rovira és nomenada Regiment de San Fernando. El 1812 tornen a tenir una gran victòria a la Beguda i un any després assalten Prats de Molló. En aquests temps, Rovira ja era brigadier. Acabada la victoriosa guerra contra l'invasor, Rovira va deixar les armes i tornà a l'església. Vet aquí la història d'un home valent i virtuós, que ens guia el camí, que és exemple, que és un honor comptar-lo entre els nostres. Quan Xisca de Gardi passa per davant de la fabulosa casa modernista dels Rovira, abaixem el cap i li dediquem honors i homenatges a un cavaller que va fer el que havia de fer: alçar-se perquè els de fora no ens anyoquessin.

Tornen les festes majors

Ara que ve la calorada, vénen les festes majors en professó. Nosaltres que soms gent de missa sempre comencem les festes per l'ofici, com ha de ser, com és senyalat. L'ofici l'acostuma a fer la mateixa orquestra que després farà el ball, això sí els goigs els canta el poble en homenatge al sant patró, com ha de ser, què carai. En cabat de l'ofici hi ha coses per la mainada o, com és costum en molts de pobles de la nostra comarca, se celebra un simpàtic partit de solters contra casats. Els casats per l'iclesia, s'entén, i els solters que no viuen rejuntats o apilonats, també s'entén. El partit dóna pas a l'àpat de la festa major en que la gent d'ordre sol convidar la família en sentit més extens de la paraula. Aquí no ens estem pas de res: aquí ens vénen els cosins d'Amer, la tieta monja, els cosins de segon grau del Pasteral, l'oncle Rafel que e' viudu i s'està cap a la part de marina, els germans i les germanes, la tia àvia que viu a Crespià i el nebot que viu a Cassà. La festa major és festa grossa si la taula s'omple amb tota la família al complert, i si els canelons estan a punt i si el xampany no és calent. Vet aquí. Després de l'àpat pot ser que hi hagi sardanes a mitja tarda, i nosaltres no hi faltem pas mai perquè som gent d'ordre, de tradició, d'aquest país que encara, gràcies a Déu, no ens és pas foraster. En cabat, ve el ball que tocarà la mateixa orquestra de l'ofici i de les sardanes. L'orquestra s'haurà canviat les americanes de menjar fideus per unes coses llampants i cridaneres. E la moda, i hauran tret també una mossa ben pertretxada que fa de cantanta i que s'ha retallat la faldilla a mitja cuixa. L'orquestra, tan se lin fot com se digui, tocarà coses una mica per tothom: des de Rosó fins al pobre corason que la gent ballarà com si fes instrucció. La barra de la festa major serà un anar i venir de gintònics, cubalibres i cerveses. Quan la gent vagi una mica carregada, és a dir quan els licors del ball es barregin amb el xampany del dinar, la cosa començarà a pujar de to. Es habitual que algun noi de fora digui alguna cosa per l'istil de "anem a un atre poble que aquí no hi pas ambient" o "les mosses d'aquí són molt lleges". Es llavors quan volarà la primera cadira de fusta o quan s'escaparà el primer cop de puny. Què serien les festes majors sense un final de garrotades, espentes, crits i patacades. Algú tornarà cap a casa una mica masegat, ja se sap. Però anar a hòsties és una part indestriable de la nostra cultura, una forma de comunicació que encara no s'ha perdut: plantofades, garrotades, cadires pel cap, espentes i una bona col.leció de blaus, bussogues i butxos.

Es veia a venir

Pets de monja

Segurament una de les coses més estrafolàries que s'han venut mai són els irrepetibles pets de monja, unes galetes minúscules que es desfan a la boca i que creen adicció. Són dolços com una mala cosa, són coses que peten a l'alçada de les dents, algú les va batejar com a pets de monja. Com són, en realitat, els pets de monja? Dolçor entre les dents? Addicció absoluta per desfer-se en la negra nit d'un convent de clausura? No ho sabem pas. El cas, però, és que això d'anomenar-los pets de monja devia venir d'una ment una mica menjacapellans, com és habitual en un país com aquest dividit, fins a l'eterninat, entre els que calen foc a les esglésies i que es graten la butxaca per reconstruir-les. Nosaltres cada vegada que passem per les Carmelites o pel Sagrat Cor pensem en els pets de monja, i mirem cap a les finestres minúscules per veure si ens llencen alguna partícula de dolçor, que ens engavanyi, que ens faci remuntar el vol.

L'escombriaire de la gorra

A Banyoles les escombraries es recullen amb un camió modern. És un vehicle homologat, amb una boca immensa ben oberta a la part del darrera i dos braços hidràulics que carreguen els contenidors plens, els giren de caps per avall, en fan caure la brutícia a la gola de la màquina i els tornen una altra vegada a terra de caps per amunt. És un procés mecànic, repetitiu, d'una gran importància. El carro de les escombraries és golafre i sort en tenim. En ciutats perilloses els camions de les escombraries tenen els braços hidràulics en un flanc, generalment el de la dreta. El conductor viatja blindat a la cabina i d'allà estant acciona tots els mecanismes per recollir la brossa. Encaixar-los de manera manual, exposats a la intempèrie, és una temeritat en alguns carrers de l'estranger. A Banyoles encara no hem arribat a aquest extrem. Som grans generadors de residus però, de moment, embrutim civilitzadament. Per recollir les escombraries apareix cada dia, just quan es fa fosc, una brigada de tres professionals de la neteja que recorren la ciutat amb la missió de recollir la merda que hi deixem. Són els herois de la netedat popular. Formen un equip de tres: el conductor, l'operari u i l'operari dos. Del conductor no en sabem res per la inaccessibilitat de la seva posició. L'operari u és un noi de fora, segurament vingut d'algun país de l'est. El tercer és l'operari dos, l'escombriaire de la gorra, un personatge enigmàtic, de pell aspra i estatura limitada, esprimatxat i amb la cabellera com empolsagada. És el nostre escombriaire de capçalera. Viatja agafat a la part del darrera del camió menjabassures amb una desimboltura que espanta i a pesar que a primer cop d'ull es diria que té prop de setanta anys, baixa del replà metàl·lic que l'aguanta fent un salt i agita els contenidors amb una traça inaudita. L'escombriaire de la gorra es distingeix precisament perquè porta gorra. Una gorra verda amb la visera de plàstic del mateix fabricant que repartia les de Piensos Ganador temps enrere. La gorra verda li tapa la closca deixant caure un feix de cabells blancs que li emboliquen el clatell i les orelles. Mai ningú no l'ha vist sense. L'escombriaire és un home en aparença net, sense gaires brillantors, a qui Xisca de Gardi va tenir la fortuna de veure fora del seu hàbitat aquest diumenge a quarts de deu del vespre, quan tot just començava a fosquejar. Anàvem a la plaça per carrer gran acabats de dutxar amb la idea de fer una tapa de ronyons a Can Pons, i ell va aparèixer trencant a Can Canova per anar cap a les Rodes. Anava amb la gorra i duia un paquet embolicat amb paper d'embalar. Va passar sense dir res, qui sap si anant a buscar l'operari u, i al fons dels contenidors del davant de Ca la Justa es va sentir una remor com la de qui veu un famós i ho anuncia en veu baixa per no molestar-lo.

Cubalibres

El cubalibre era la gran beguda de fa uns quants anys. Servida amb vas llarg i amenitzada amb música variada, el cubalibre era l'expressió etílica i festiva dels setanta i vuitanta. Es bevien a dojo, en barres que llampaguejaven, en tamborets rodons, en butaques molt enfonsades, en passadissos excessivament foscos. Al mític Dallas hi havia una col.lecció impagable de solters que s'agafaven al cubalibres per salvar la distància mortal entre les últimes hores d'un diumenge i les primeres d'una llarga i carregosa setmana. Hi havia cubalibres de divendres al vespre que tenien gust de llibertat condicional. Hi havia sempre l'últim i quasi definitiu cubalibre d'una nit alcohòlicament terrible. I la cosa solia acabar en una rojada a peu de rec, a peu d'ànecs d'en Lero, a peu del Passeig de la Indústria, a peu de finestreta de cotxe. La rojada de cubalibre era una empastifada de gas carbònic, rom i dolçor estrambòtica. El cubalibre feia festa i donava una certa seguretat. A vegades et podia empènyer a unes quantes patacades. Hi havia hòsties a les escales del Blau, a les escales del Cisne, en qualsevol escala on s'hi creuessin mirades de cubalibre. El cubalibre enganxava, tacava camises i polos, tacava texans, tacava catifes de cotxes, tacava caçadores o xupes. A l'endemà, el cubalibre et picava el cap, et pessigava el cervell, et feia rodar com si estiguessis en una nòria malparida. El cubalibre era cap rodo, era un maldecap dels que fan època. Llavors deies que no hi tornaries, que mai més, et cordaves la camisa i tot feia olor de cubalibre condensat: l'habitació, els discos d'en Bowie, la cartera buida i les adidas jim. Dinaves macarrons i feies tot el possible per esbandir la peste de cubalibre que feia tot el teu organisme. A la tarda, i quan el sol deixava d'escalfar, veies una barra i veies que algú començava a servir-se cubalibres. Llavors era ben fàcil aixecar el dit i buscar el cambrer. Un cubalibre de rom, per començar. El cap rodo, en aquells instants, no era res més que una llegenda urbana com la de la noia que apareixia i desapareixia al revolt del cementiri.