Cent anys de Sendicat

El Sendicat de Banyoles, o sigui la Cooperativa Agrícola, ha fet 100 anys. Ara ja no són a l'antic edifici de la Ribó i Cia, o sigui a tocar el Monestir, ara són a l'antiga Can Callís de Borgunyà. Vam assistir a la festa de celebració però vam trobar-hi a faltar moltes coses i ens en van sobrar encara més. Els que porten ara el Sendicat sembla que no se'n recorden dels qui van trebaiar fort per fer créixer el Sendicat. A l'exposició ningú se'n recordava del ferrer, d'en Josep Hugues, i tampoc ningú se'n recordava d'en Tià de les oficines. I tampoc hi vam veure en Miquel de Can Caliru, del carrer Nou, que era l'encarregat de la farinera. Tampoc hi vam trobar en Miquel de Ca l'Anneta, el del molí fariner Lluís Alemany, ni cap notícia d'en Cargol, ni cap notícia d'en Ramon Soler. Quina exposició de centenari! Tampoc hi vam trobar un altre escrivent com en Josep Maria Massip (l'ocellaire) ni cap record d'en Rossendo Paralols, un altre escrivent. Vaja centenari. Ni cap foto de l'encarregat de tot plegat, en Pitu. Ni cap notícia d'en Bech. Tota aquesta gent va pujar el Sendicat. Tota aquesta gent es va deixar la pell entre les velles parets de la Ribó i Cia. Això sí, vam veure un tal Rovira, un noséquè de Pèrit Agrícola, sortir en un video per posar-se no sé pas quantes medalles. Vet aquí. Vet aquí que els que es colgaven de pols i de suor no sortien i, en canvi, hi veiem delegats de ministeri, corbates, llepons i demés enxufats. D'això se'n diu perdre les rels, d'això se'n diu no recordar pas res. D'això se'n diu calar foc a la pròpia història. Els del Sendicat, a més, van fer una festa oblidant-se de dues de les peces essencials de totes les festes del sendicat: tractors engalarnats amb la senyera i brunyols ben fets. Ai si Mossèn Dausà o els Carles s'aixequessin de la tomba! Us estirarien les oreies i us dirien el nom del porc. Vosaltres, però, a lo vostre: a oblidar, a no ser fidels, a llepar. Si seguiu així, fillets, segur que no fareu pas 100 anys més. Xisca de Gardi, en tot cas, segueix fidel a la vella idea d'un Sendicat pujat per Mossèn Dausà, per en Butinyà i per la resta. Visca la Terra! Visca de la gent de pagès. I mori, com ha de ser, el mal govern!

Hem estat a Lourdes

Aquest istiu una petita secció de Xisca de Gardi ha visitat Lourdes. Deixem enrere els temps agnòstics, l'ateisme incivilitzat, el materialisme històric, el tansemenfotisme caduc. Abracem, de nou, la vella i prodigiosa fe catòlica. L'aigua del Pirineu queia des de les fonts antigues i nosaltres la recollíem en les clàssiques ampolletes que tenen forma de la Verge. Lourdes és això: un lloc per creure, per retrobar-nos i per tenir la sensació que som, ben a la vora, d'un lloc tel.lúric i potent que es diu Pirineu. Ja ho va dir Mossèn Cinto: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
Mes resta sempre el monument de Déu; I la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, Al Canigó no tiraran per terra, No esbrancaran l'altívol Pirineu." Lourdes és això, el regal del Pirineu, la gran aresta que sobresurt enmig de les nostres muntanyes, el lloc pregon que explica el que som i que narra el que volem ser. Ells tenen els deserts, nosaltres l'aigua i les muntanyes, ells miren cap a la Meca i nosaltres, devots de Déu, contemplem les muntanyes de Déu Nostro Senyor, nord enllà hi tenim la capital de Lourdes, la nostra renaixença! Tard o d'hora, plogui o nevi, hi tornarem amb les torxes per caminar entre el silenci i la bondat.

Can Comerma, tanca

A Xisca de Gardi ja havíem donat detall que Can Comerma acabaria tancant. I així és. El baixant de Plaça perdrà una petita Catedral de les delícies. Ans, quan la gent era respectable i endreçada, anava a comprar bacallà amb en Pere. I durant tota la vida, quan la gent s'ha mantingut endreçada i respectable, hi ha comprat grana de tota mena. En Pere és l'home bo que tothom voldria conèixer. En Pere saludava la clientela amb un cop de cap, amb una paraula amable, amb un somriure gens enfalagós. Xisca de Gardi el té entre els seus amics i entre els seus respectats. En Pere servia bacallà amb amor i dedicació, vestia amb senzillesa, mai deia una paraula de més, mai enfarfegava. Can Comerma ha estat, doncs, la casa de tots, la botiga de tothom, un lloc comú, un racó entranyable de Banyoles i la cantonada més prodigiosa del baixant de plaça. Xisca de Gardi camina. Xisca de Gardi avança pel baixant. Xisca de Gardi s'atura de Can Comerma, obre la porta, i crida un respectuós "a maria", llavors espera que l'home bo surti del seu cau, i, tot seguit, deixa anar un "Gràcies, Pere". Pel mig segle de sacrifici i bondat. Pel mig segle de paraules mesurades, de mirades humils, de servei bondandós. I tot seguit, Xisca de Gardi, abans de sortir de la botiga, repeteix "Pere, ja ho saps, pel que faci falta". I ens anirem cap a casa, moixos, amb el cap cot, i una mica nostàlgics perquè sabem que el grapat de cigrons que durem a la bossa seran els últims, i més deliciosos, cigrons de Can Comerma. Però, tot i així, cridarem, en l'últim graó del baixant: "visca nosaltres i els que són com nosaltres". Xisca de Gardi amb els nostres, com ha de ser, i Xisca de Gardi amb gent com en Pere que ens ha ensenyat que els nostres són, en el fons, la gent de bona voluntat.

Can Mach és el paradís

Borgonyà és un dels reductes de Xisca de Gardi, el confí on nosaltres ens trobem i retrobem quan van maldades i convé una conspiració comarcana. Borgonyà és una cruïlla de camins i és per això que la família Mach hi va establir una fonda per donar aigua a l'assadegat i per donar una mica de vianda al famolenc. Amb el temps beure i menjar es van convertir en vici per gent satisfeta però això és un altre tema. Per tant, a Can Mach s'hi ha d'anar tinguis gana o no, tinguis set o vagis ple. L'aire del restaurant, a simple vista, fa un noséquè de carretera. Fòrmica, xerrameca, màquines escurabutxaques i gent a la barra que sembla estar-hi de pas. Però això és la tapadera perquè els estrangers passin de llarg i no molestin. Si a un lloc hi veus estrangers, malu, perquè el més segur és que no sigui un lloc de confiança. Si en el lloc només hi ha nacionals, anem bé. I a Can Mach només hi ha nacionals i para de comptar, i això vol dir que el fatu és de confiança, el vi una mica fort, el cafè va bé, i el corte és el corte. Perquè a Can Mach es demana corte amb galeta i no pas gelat, perquè a Can Mach t'has de servir tu mateix l'amanit i així pots emporlanar-te de ceba, tomate i el que faci falta. Les del servei són les del servei i no et sents ni foraster ni fora de lloc. Per menjar a Can Mach pots menjar una mica de tot però si vols anar sobresegur el millor que pots fer és demanar bistec. Foten uns bistecs de primera, gustosos, bentrebaiats, d'aquells que et deixen bons records i el ventre content. Xisca de Gardi hi era, quasi al complert, i hem parlat d'allò i d'això, d'aquell i d'aquella, d'una mica de tot i de no gaire de res. Porrons, cortes, grasioses, bistecs i amanits. I tal dia farà un any. Els hem vist passar, als que se n'anaven a altres llocs on hi ha turistes i estrangers, on hi ha gent rara i te serveixen plats que no entens, ni vols entendre. Nosaltres erem amb els nostres, amb els del país, amb els de tota la vida, amb els amanits i els bistecs, amb les estrelles estelades, és a dir, nosaltres erem a Can Mach i alguns, burros, ja s'havien esperxat en algun restaurant que és de part de riure. Can Mach és la Brasa del sud. L'altre est de l'andén, però el del sud. Llàstima és que no tinguin un tendal on poder veure el món des dels ulls afartats d'un bistec de part de bo.

En Tagu

En Tagu, o sigui el senyor Santiago Franch, és un prodigi de la banyolitat. Un personatge formidable que demostra la capacitat inqüestionable de Banyoles per engendrar personatges encomiables. Que se sàpiga Barcelona no té cap Tagu, ni Girona, ni Granollers. En Tagu el tenim a Banyoles, i para de comptar. En Tagu és un químic viatjat. Va anar a Turquia en mobylette en un viatge digne d'un expedicionari britànic. Només un anglès o un de Banyoles podria anar a Turquia en mobylette. En Tagu es va parar per ell perquè és fet i deixat estar. I parant-se per ell va elaborar productes de neteja domèstica. En Tagu passava per les cases a repartir els seus detergents acompanyat dels seus inseparables gossos. Perquè en Tagu vivia en una casa de pagès envoltat de gossos. En Tagu, com a químic, i com a fabricant de detergents, feia la competència a cases com Ariel, Persil, Lejia Conejo, Míster Proper o Tenn con Bioalcohol. Cap mandanga podia arribar-li a la sola de les sabates als productes d'en Tagu, que eren d'una finor exclusiva, i d'una eficàcia absoluta. Els gèrmens, les bacteries, o sigui la xixina no podien resistir els productes d'en Tagu. Barbablanc, enraonat, home senzill, era de bona família però va preferir viure lliure.

Visita a en Barretina

Ahir vam fer una visita de rigor, de cortesia, i de bona educació, a un xiscagardià de campionat: l'amic Barretina. L'Amic Barretina està feliç com un gínjol i nosaltres sabem el perquè, i no anirem esbombant perquè la gent no n'ha pas de fotre re. L'amic Barretina ens va obrir les portes a casa seva, en el temple, i allà ens vam quedar, veient com la tarda s'evaporava sobre Orfes, en aquella carretereta de plàtans que és una joia de l'enginyeria civil. La tarda és per passar-la a Can Barretina, a la cuina, enmig de plates i cassoles que són una emulsió de vida i miracles. Nosaltres ens hi vam asseure i vam assistir a un dessossament complet d'una bèstia en mans del gran Barretina. A mig dessossar, l'amic, filosejava de la vida i dels miracles, i de les cassoles i de les natges. I tot és de bon aprofitar. Sempre s'aprèn alguna cosa, i s'esgarrapa alguna frase de posteritat més que evident. La carn passava de cassola en cassola i nosaltres, atònits i desvagats, erem conscients que formàvem part d'una conversa irrepetible. Sortint del temple, ens va venir gana, i vam córrer, com beneits, per anar a comprar a Carns Trias. El què? Doncs un tall de bou dels de Sat Mer. I para de comptar. La resta, un bocí de tarda, esparracat i difós, esfilant-se pels paradisos perduts de Vilademuls. Amics, aquest país vol ser estimat, i nosaltres hem nascut per fer-ho.

La Brasa Capitoli de Melianta

Melianta té un capitoli i aquest se diu la Brasa. La Brasa no té cap estrella Mitxelin perquè en Jep no sabria pas on posar-la. Perquè li faria nosa. On s'és vist que una casa de neumàtics et digui on has d'anar a dinar! Això és una enganyifa per burros. Els que fan neumàtics han de saber fer neumàtics i no pas cardar-se en camises d'onze vares. A la Brasa no els hi volem pas als dels neumàtics. A la Brasa hi volem gent de bé, del país si pot ser, que parlin de futbol o de puros, o de senyores amb botes de xarol a l'altura de la cuixa. Que és lo que convé i lo que es porta. A la Brasa s'hi va a dinar o a esmorzar i no pas a fer invents amb plats rarus o amb menús que no saps pas el que te daran. A la Brasa s'hi va a menjar els amanits que fan amb les viandes d'en Tià. A la Brasa cuina la Lurdes i no pas un cuiner estrambòtic. A la Brasa no et fan pas provar el vi, perquè el que te donen ja és bo, i perquè la gent del país no s'està pas de pulecres. A la Brasa s'hi va perquè cuinen com a casa, i com a casa enlloc, i els dels neumàtics que provin de fer cautxú que vagi bé per pujar a Sant Patllari. A la Brasa s'hi va perquè s'hi va, perquè és a tocar a Banyoles i això vol dir que el cel és a prop. I es va a la Brasa perquè hi ha el Pla de Martís que és un encanteri abans que el fotin malbé, i es va a la Brasa perquè és això, l'est de l'Edén. I els dels neumàtics que no ens toquin la Pera perquè les estrelles les posem nosaltres. I com que les posem nosaltres, les darem totes a en Jep, quan tingui lloc, perquè la Brasa sempre és ple, de gent amb bon gust, o sigui de gent del nostre país.