En Quimet Duran

L'altre dia vaig trobar-me pel carrer a en Quimet Duran. Personatge fonamental de la Banyoles bàsica. Fa molts anys que el conec i el veig sempre igual: pulcre, endreçat i sempre amb la cartera d'escrivent de Can Silet sota el braç. De la cartera d'en Quimet hi pot sortir qualsevol cosa, és com el barret d'un mag. Quasi sempre treu coses relacionades amb l'exèrcit que mena i domina. En Farriol deia que els Manaies eren l'exèrcit a l'ombra del nostre país. Si és així, el capità general de la nostra reserva armada es diu Quimet Duran. Home bàsic de la Banyoles fonamental i fonamentada. En Quimet parla pels descosits i quasi sempre condueix i enfila la conversa cap al seu exèrcit a l'ombra. Els Manaies tenen llista d'espera perquè hi ha molts banyolins que volen formar part del nostre exèrcit secret: una cohort ferma i ordenada que avança pels nostres carrers custodiant la probessó dels Dolors. L'únic so que els acompanya és el repic majestàtic de les llances contra el terra dels nostres carrers vells. Ells avancen en silenci i amb una seriositat que fa pensar que han entrat en un trànsit dens i tel.lúric. En Quimet, al capdavant de la tropa llueix l'uniforme del capità general. Es l'únic moment de l'any en que el veiem silent, concentrat, sense la cartera de Can Silet. Es el moment de l'any on el nostre capità general condueix el nostre exèrcit secret, el de la Banyoles bàsica, fonamental, fonamentada. A l'endemà, el mateix home, torna a trepitjar els carrers, saluda gent, parla amb tohom, somriu, torna a ser el dirigent a l'ombra del nostre exèrcit secret: el que sempre pot sortir si van maldades. Això sí: consultant-ho abans a la nostra Mare de Déu dels Dolors.

El temps del vi

Ans la gent es feia el vi. Els pagesos banyolins guardaven una part del que venien, pel vi. El vi fa sang, el vi és bàsic, el vi no pot faltar en cap taula catalana. Això se sabia abans, ara hi ha molt de burro que es passa el dia tastant el vi. El vi és per fer-lo baixar i no pas per remenar-lo. Quina collonada és aquesta dels cambrers que te'l fan provar. Tu posa el vi, tu carrega el vas, i fes via cap a la cuina a buscar la manduca. En Bertus de la Barretina, que és d'un sentit pràctic que esclafa, et deixa l'ampolla al cim de la taula i tu espavila't. Per què? Perquè la Barretina és una fonda d'abans, sense noses i sense pulecres, tal com s'ha de ser. Ans el vi te'l deixaven a taula i no esperaven que fessis la comèdia de glopejar-lo com si fos un medicament. Els hostals xiscagardians per excel.lència no et maregen amb aquella pregunta postissa de "provarà el vi". Es clar que el provaré, fotut burro! I no només el provaré sinó que me'l galdiré tot. Cagomredeune. Ans la gent es feia el vi i per això sabia que amb el vi no es juga. Els de Mata anaven en comitiva cap a Garriguella. Trico-trico amb carros i tartanes. Anar a buscar el vi volia dir ser dos o tres dies fora de casa. Volia dir quedar-se a dormir a Figueres. Volia dir traginar-lo amb semals plenes d'abeies que resseguien el sucre perfumat de la garnatxa. Llavors la gent trepitjava el raïm, i el deixava fermentar a les tines. Llavors la gent tenia botes a les cases, i quan venia l'hora començava a omplir porrons. A tots aquells herois del vi se'ls hi empixava si estem parlant d'un collita del 83 o d'un gran reserva, o d'un xardonais del no sé què. Aquella gent vivia el vi. Aquella gent s'empitufava, s'engatava, anava una mica calenta d'oreies, anava servida, o, senzillament, anava avinada. Sense comèdies, sense postissos, sense mandangues. El vi ja surt a la Bíblia i, per tant, un respecte. Cada setembre, els que soms de la tòria pensem que vénen els temps del vi. El millor regal de Déu ja és entre nosaltres. Que s'apartin els que empregen, que volem beure vi.

Visca nosaltres i els que són com nosaltres!

Algun cosmopolita i multifaxions s'empreja amb el nostre comentari. Què hi vos fotre! Quina culpa tenim els de Banyoles de ser de Banyoles i, per tant, de ser del millor lloc del món. Si al cim tens parents a Sant Miquel, Esponellà o Galliners això ja és sensacional. I si, a més a més, soms catalans llavors ja no hi ha pas qui ens aguanti. No hi ha pas una cosa més trista, rònega, esquerpa i eixuta que els que es diuen "ciutadans del món". Perquè estan dient que no són d'enlloc, que no són ni carn ni peix, ni tu ni vós. Els arbres tenen arrels, els alls tenen forcs, les orenetes saben on han d'anar i on han de tornar, la gent endreçada coneix la casa on va néixer, i estima els qui els hi han donat els cognoms, els orígens, la fe i la identitat. Que trist ser un multiculti que prefereix una vianda del nord de Tasmània i no li pregunta a la seva àvia com es fan els canelons de Sant Martirià. Que trist no saber que Banyoles és irrepetible, i que ha de continuar essent Banyoles, i per tant diferent que Lyon, Nova York o Rènac d'Abaix. A mi m'agrada passar pel carrer Nou i trobar-me la Caterineta, els de Ca l'Asó, els de Can Bech, o anar a Melianta i trobar-me amb en Jep de la Brasa o en Pericus, o anar per la plaça i parlar amb en Ramon Masgrau o recordar que en aquella volta precisa hi vivia el Senyor Prat. Això és Banyoles: la seva gent, els seus carrers, els seus hàbits i costums, la seva personalitat extraordinària. Si vaig a París, vaig a buscar el que hi ha a París, si vaig a Camós, vaig a Can Garriga o a donar una volta per Sant Vicenç. Es per això que, amb orgull, amb tossuderia, amb ràbia cridem: "visca nosaltres i els que són com nosaltres". Perquè cadascú s'estima el que és seu, o el que té a la vora. Faltaria més. Per defensar Amèrica, ja hi ha en Bush i els seus, per defensar Banyoles i el nostre país, hi ha Xisca de Gardi i els seus. No us etivoqueu pas, seguirem, sense aturador, siguent de Banyoles, una manera com altra de ser catalans. Els multicultis aneu a menjar pastanagues de Kuala Lumpur, nosaltres: "amanit, entrecot i Juvé i Camps".

Déjà vu

Cent anys de Sendicat

El Sendicat de Banyoles, o sigui la Cooperativa Agrícola, ha fet 100 anys. Ara ja no són a l'antic edifici de la Ribó i Cia, o sigui a tocar el Monestir, ara són a l'antiga Can Callís de Borgunyà. Vam assistir a la festa de celebració però vam trobar-hi a faltar moltes coses i ens en van sobrar encara més. Els que porten ara el Sendicat sembla que no se'n recorden dels qui van trebaiar fort per fer créixer el Sendicat. A l'exposició ningú se'n recordava del ferrer, d'en Josep Hugues, i tampoc ningú se'n recordava d'en Tià de les oficines. I tampoc hi vam veure en Miquel de Can Caliru, del carrer Nou, que era l'encarregat de la farinera. Tampoc hi vam trobar en Miquel de Ca l'Anneta, el del molí fariner Lluís Alemany, ni cap notícia d'en Cargol, ni cap notícia d'en Ramon Soler. Quina exposició de centenari! Tampoc hi vam trobar un altre escrivent com en Josep Maria Massip (l'ocellaire) ni cap record d'en Rossendo Paralols, un altre escrivent. Vaja centenari. Ni cap foto de l'encarregat de tot plegat, en Pitu. Ni cap notícia d'en Bech. Tota aquesta gent va pujar el Sendicat. Tota aquesta gent es va deixar la pell entre les velles parets de la Ribó i Cia. Això sí, vam veure un tal Rovira, un noséquè de Pèrit Agrícola, sortir en un video per posar-se no sé pas quantes medalles. Vet aquí. Vet aquí que els que es colgaven de pols i de suor no sortien i, en canvi, hi veiem delegats de ministeri, corbates, llepons i demés enxufats. D'això se'n diu perdre les rels, d'això se'n diu no recordar pas res. D'això se'n diu calar foc a la pròpia història. Els del Sendicat, a més, van fer una festa oblidant-se de dues de les peces essencials de totes les festes del sendicat: tractors engalarnats amb la senyera i brunyols ben fets. Ai si Mossèn Dausà o els Carles s'aixequessin de la tomba! Us estirarien les oreies i us dirien el nom del porc. Vosaltres, però, a lo vostre: a oblidar, a no ser fidels, a llepar. Si seguiu així, fillets, segur que no fareu pas 100 anys més. Xisca de Gardi, en tot cas, segueix fidel a la vella idea d'un Sendicat pujat per Mossèn Dausà, per en Butinyà i per la resta. Visca la Terra! Visca de la gent de pagès. I mori, com ha de ser, el mal govern!

Hem estat a Lourdes

Aquest istiu una petita secció de Xisca de Gardi ha visitat Lourdes. Deixem enrere els temps agnòstics, l'ateisme incivilitzat, el materialisme històric, el tansemenfotisme caduc. Abracem, de nou, la vella i prodigiosa fe catòlica. L'aigua del Pirineu queia des de les fonts antigues i nosaltres la recollíem en les clàssiques ampolletes que tenen forma de la Verge. Lourdes és això: un lloc per creure, per retrobar-nos i per tenir la sensació que som, ben a la vora, d'un lloc tel.lúric i potent que es diu Pirineu. Ja ho va dir Mossèn Cinto: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
Mes resta sempre el monument de Déu; I la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, Al Canigó no tiraran per terra, No esbrancaran l'altívol Pirineu." Lourdes és això, el regal del Pirineu, la gran aresta que sobresurt enmig de les nostres muntanyes, el lloc pregon que explica el que som i que narra el que volem ser. Ells tenen els deserts, nosaltres l'aigua i les muntanyes, ells miren cap a la Meca i nosaltres, devots de Déu, contemplem les muntanyes de Déu Nostro Senyor, nord enllà hi tenim la capital de Lourdes, la nostra renaixença! Tard o d'hora, plogui o nevi, hi tornarem amb les torxes per caminar entre el silenci i la bondat.

Can Comerma, tanca

A Xisca de Gardi ja havíem donat detall que Can Comerma acabaria tancant. I així és. El baixant de Plaça perdrà una petita Catedral de les delícies. Ans, quan la gent era respectable i endreçada, anava a comprar bacallà amb en Pere. I durant tota la vida, quan la gent s'ha mantingut endreçada i respectable, hi ha comprat grana de tota mena. En Pere és l'home bo que tothom voldria conèixer. En Pere saludava la clientela amb un cop de cap, amb una paraula amable, amb un somriure gens enfalagós. Xisca de Gardi el té entre els seus amics i entre els seus respectats. En Pere servia bacallà amb amor i dedicació, vestia amb senzillesa, mai deia una paraula de més, mai enfarfegava. Can Comerma ha estat, doncs, la casa de tots, la botiga de tothom, un lloc comú, un racó entranyable de Banyoles i la cantonada més prodigiosa del baixant de plaça. Xisca de Gardi camina. Xisca de Gardi avança pel baixant. Xisca de Gardi s'atura de Can Comerma, obre la porta, i crida un respectuós "a maria", llavors espera que l'home bo surti del seu cau, i, tot seguit, deixa anar un "Gràcies, Pere". Pel mig segle de sacrifici i bondat. Pel mig segle de paraules mesurades, de mirades humils, de servei bondandós. I tot seguit, Xisca de Gardi, abans de sortir de la botiga, repeteix "Pere, ja ho saps, pel que faci falta". I ens anirem cap a casa, moixos, amb el cap cot, i una mica nostàlgics perquè sabem que el grapat de cigrons que durem a la bossa seran els últims, i més deliciosos, cigrons de Can Comerma. Però, tot i així, cridarem, en l'últim graó del baixant: "visca nosaltres i els que són com nosaltres". Xisca de Gardi amb els nostres, com ha de ser, i Xisca de Gardi amb gent com en Pere que ens ha ensenyat que els nostres són, en el fons, la gent de bona voluntat.