El nom del porc

Sembla mentida però e vritat. Estem perdent el delit de dir el nom del porc a la gent amb estil, elegància i una certa soltura. La gent insulta com menja: amb plats preparats, amb plats exòtics i sense cap mena de gràcia. Nosaltres, en canvi, diem les coses pel seu nom. I procurem bé prou de dir el nom del porc com ho deien els nostres avis, que per això soms amics de la tradició, els vells costums i el dallonses. Nosatres diem tocat del bolet, torracollons, i senglar per començar. I tabé fem servir és un dat pel sac i és un dat pel cul, i és un arreplegat, i no toca vores perquè és boit, cosa que vol dir que està llampat, que és un beneit, que li falta un bull, que no hi e tot. Tabé diem que és un cantamañanes cosa que vol dir que no e formal, que e fet i deixat estar. Dir el nom del porc tabé e dir que és un gos, un gossàs, vaia gossàs que està fet, que és un cabrit, que és un cabronàs, el deu que el va parir quin cabronàs està fet, llamp que el pogués partir de foc. Dir el nom del porc tabé és dir llepaculs, o llepes, per esmentar els que sempre estan raspaiant a l'amo. La mare que els va asta parir, tot lo dia el veus a darrera de l'amo, és un llepes, no val pa re. Quan a un li diuen que no val pa res, ja li han dit tot: no el drago, no val pas ni un xavo, re, no val pa re. Vaia truja està feta aquella, quina verregassa! el deu que la va matricular, és una veca. I així na fent, que es lo maco, dir el nom del porc amb prestància, sense no ofendre gaire. Es un gamerús, és un encantat, és un pocavergonya, és un pobret. A les pareies linguístiques i tot això, els xinos i la resta haurien d'aprendre a dir el nom del porc. Perquè a la nostra terra, la gent s'ha de poder ben baraiar en català, s'ha d'atracaiar en català, s'ha de buscar les pessigoies en català. Ja és hora, doncs, que ens treguem de sobre les frases lleges dels forasters i tornem a la terra. Dir el nom del porc fins que rebenti, així rebentissis malitsiga, amb això ja n'hi ha prou. Vet aquí. Bora nit, mainada.

Mas Palau Can Kennedy

Banyoles és dels pocs llocs d'aquest món que té un carrer dedicat a John Fitzgerald Kennedy. President que van pelar una tarda a Dallas quan anava a cavall d'un descapotable. Era el novembre de 1963 i Banyoles ja tenia el carrer dedicat al president. Perquè el president era castís, agradava a les senyores, 'nava ben guarnit, i sempre somreia. Vet aquí. Posats a fer Banyoles podia haver dedicat carrers a les senyores que en Kennedy es va repassar, a saber la fresca Marilyn, la falcadora Angie Dickinson, i l'eixerida Jaqueline. Posats a fer Banyoles podia haver dedicat un carrer a aquell noi, en Lee Harvey Osvald, que li costava a la nostra vila reconèixer un tarumba que l'FBI va encolomar els plats trencats del crim i que després va limpiar com aquell que res. Posats a fer, Banyoles podia haver dedicat un carrer o plaça a en Jack Rubbie, pelagats, ala trencat, i gerent d'un tuguri de mala mort que va buidar un carregador sobre en Lee Harvey, o sigui un altre pobret que l'FBI va posar en circulació per fer la feina més aviat bruta. Posats a fer Banyoles podia haver dedicat un carrer a en Martin Luther King, Sam Cooke i Malcom X, líders negres liquidats a tai de boig pels de sempre. Posats a fer també no estaria malament un altre carrer per en Bobby Kennedy al que van pelar tot seguit, per ser germà d'en JFK, per fer nosa, per voler ser president. Si en va fer de feina la màfia i tota la patuleia. Qui queda sense carrer? En Sirhan Sirhan el boig que va pelar en Bobby Kennedy. Ah, i el senyor Hoover contramestre de l'FBI i el senyors johnson i Nixon presidents que van venir tot darrera l'escavetxinada dels Kennedy. Si en van fer de feina! A per cert, també podríem citar tots els testimonis de l'assassinat de JFK, morts accidentalment en els anys posteriors. Proposem doncs un nomenclator de carrers que reculli aquells prodigiosos anys 60. Els millors, els més cèlebres.

En Negasancristos

Vet aquí que en Miquel parlava de quan no existien els cognoms. I vet aquí que n'hi havia un que es va guanyar la consideració de Negasancristos. Parlem de quan arreglaven la teulada de l'església de Guèmol, que era l'església dels casaments de categoria. El sostre queia i la parròquia es passava les misses mirant amunt amb una devoció admirable, pregant perquè la teulada no els hi acabés posada per barret. La cosa és que, ans, la gent era més valenta. Avui de qualsevol mandanga en fem un perill. Ans queien els envans, la població es trencava coll i barres, se segava els dits tallant el pa, quedava estabornida quinze dies d'un cop de rajol al clatell, es buidaven ulls en guerres de vailets i les carns s'esqueixaven d'una manera mai vista. Però vet aquí que no hi havia res que no es curés amb una mica de repós i unes bones fregues d'ungüent de la serp. I si la cosa acabava amb bagul i Tites és que no hi havia res a fer i para de comptar. Potser és que ara la mainada està feta de plastilina. No m'ho puc pas creure. Potser és que ara tothom va tibat i soms tots una colla de llepafils. No ho sabem pas i val més no perdre-hi gaire el temps. Allà on érem. Resulta que a Guèmol s'havia de refer la coberta perquè Déu nos en guard que hi hagués cap desgràcia i a les portes del cel, Sant Pere renyés els fidels perquè la fe mou muntanyes però no aguanta teulades. Per a la de Guèmol es van agafar uns bons paletes. Tot anava bé i, d'esmorzar en esmorzar, les obres caminaven a bon ritme. Però malitsiga el món dolent, una tarda es va posar a ploure i no hi havia manera que parés. Va passar un dia, en van passar dos, va arribar el tercer i l'aigua va esgotar tota una setmana amb uns bots i barrals que no s'havien vist mai. La colla esgotava les hores fent el canari, engolint algun vas de vi i veient-la caure a l'eixopluc de les voltes de la plaça i de les voltes dels Turers. «Ja pararà», pensaven. Però n'hi va haver un que es va enxirinar com un Sant Ferriol, qui sap si perquè necessitava els quartos. S'ho va agafar tan a la valenta que quan la pluja ho va tenir tot reblanit i va remetre, va prendre per la punta de baix el Sant Cristo que tenien despenjat per no fer-lo malbé, se'l va mirar, el va enfonsar en un bidó que havia quedat colgat d'aigua i li va dir: «No volies aiga; doncs té aiga.» I d'aquell dia fins avui en Negasancristos ha estat una persona molt respectada. Com Déu mana.

El món era petit

Antes els diminutius de persones funcionaven a tot gas. La gent no envellia es quedava fixada en els temps petits. Només així entenem que les Carmes eren carmetes o carmelites. Que tot Banyoles estava plagat de Catarinetes, Francisquetes, Annetes, Rosetes, i per l'estil. Dels homes, igual. Hi havien els Quimets i els Miquelets, i els Met per referir-se a Jaume, i en Jepet, i en Janaret, i en Quimet. Tot s'escurçava, perquè el món, com les persones, era pitit-pitit, res no era gros, res no era ampul.lós. Els diminutius feien més castissa i manyaga la vila, era com referir-se a l'etern vailet. La gent deia "som vist aquell noi i encara va molt trempat el punyetero". I el noi passava de la ratlla dels vuitanta. Els nois, les noies, les francisquetes i els Quimets ocupaven la vila sencera, eren l'expressió que la vida passava, el temps corria, però que la gent seguia allà, immutable al pas dels anys. Tot era un tracte familar on els cognoms hi estaven de més, pesava la condició de pertinença a les cases, els motius com a única identitat possible. Llamaumau, els cognoms no existien, i a les cases no era necessari posar una bústia grossa amb els noms dels estadants. Tothom sabia qui és qui, on viu i on deixa de viure aquell, què fa, què tragina i que merdeja el veí. Ara tot són targetes de visita, compliments, cognoms a la bústia, total per viure cada vegada més en la crosta individual i malaltissa. Xisca de Gardi, vigilant de les tradions i guardiana de la Vila, demanda una crema de bústies, portes automàtics i targetes de visita. S'ha acabat, cardar el vestrús. Ens tornem a dir pel motiu, i tornem a fer més petit el nom, perquè no soms re i no volem pa ser ben re. Vet aquí.

Hem tornat a l'Hostal

L'Hostal de Sant Miquel ens esperava i nosaltres hem hagut d'anar-hi. Sort que el món té l'Hostal de Sant Miquel i que Déu nostre senyor ens l'ha posat a prop. Podia have'l ficat a Massachussets i turutut dotze hores, ja ens hagués xafat la guitarra. Però l'ha posat a tocar de casa i això vol dir que no tenim excuses per pelegrinar-hi de tant en tant. L'hostal el van renovar i a nosaltres ens agradava més allò d'abans tan ranci, tan veiot, tan autèntic, però si els amos hi estan bé, a nosaltres ja ens està bé. Ens han ficat en una taula que ja tenien parada com si ens esperessin. I hem demanat lo bo i millor de l'Hostal: o sigui carn a la graiella, patates rosses, amanit, mongetes i all-i-oli. Que vingui el del Bollit i ho millori, si pot. A l'hostal de Sant Miquel la cau no es cou a les grielles, s'amoroseix. Les patates rosses dolceixen, l'amanit és com el de tota la vida, collons, què més és pot demanar? Bé, hem demanat Xampú, que és com en diuen al xampany els de la Vall de Campmajor. Són els últims catalans que no s'han entregat a aquesta cosa postissa de dir cava. Cava? Que vol dir Cava? Xampany i a tot estirar Xampú. Mai diem Cava nosatres. Cap a l'hora del postres ha fet la seva entrada a la nostra taula el Senyor Planaferrana. El senyor Planaferrana és d'una famíla reculada, fonda, que s'entronca amb totes les famílies comarcals, com ha de ser. Sempre és benvingut a taula perquè el Senyor Planaferrana és un gat vei, et mira de reüll, fa cops de cap, i sempre en té una per dir. Té la ciència dels nostres pagesos, els homes que han après a escoltar la nostra terra. En cabat ens hem aixecat de taula i hem vist com uns senyors de Banyoles es disposaven a fer el cerimonial de cada tarda: ocupar la taula rodona que queda en el racó de l'Hostal i fer la cèlebre partida de cartes. Els coneixem i els hem saludat. No fallen mai a les tradicions i per això els hi mostrem una reverencial consideració. Hem saludat al campió Met Forcaire, que se n'anava després de dinar a l'hostal, ens ha semblat que en Met està com sempre, o sigui trempat i anar tirant.

Som anat al Torn

El Torn és un paradís remot i arraconat. Es bo arribar-hi a través del Collell, la nostra majestàtica icona, destí de memorables romeries, pas obligat de la fe comarcal. Vet aquí. Després dels revolts del Collell, de la boscúria que es menja el paisatge, després de la negror dels pins que no deixen passar la llum, arriben, els paisatges del Torn. Sinuosos, amples, castissos. Les masies són fortes cosa que demostra que hi arrelen famílies fondes, d'un vigor agrari i ramader que tira d'esquenes. Els fonaments d'aquestes cases han registit a tot tipus de maltempsades, a guerres, a pestes, a collites negres, a desavinences familiars. Per això les cases semblen inexpugnables com baluards antics. El paisatge és manyac, és una delícia, sembla que l'extensió de camps i sembrats no s'hagi d'acabar mai. Llavors arribes al Torn. Són a penes quatre cases però totes amb la personalitat de les coses rústiques. L'Església està tancada però tot fa pensar que hi ha algú que amb traça i devoció s'encarrega de tots els detalls: de que el cementiri estigui net i polit, d'escombrar el terra, de cuidar les plantes. Pel Torn passa un riu, baixa amb força aigua, malgrat l'eixut, i l'encantat com jo es pot permetre el luxe de badar una estona, veient passar aquell riu que avança molt a poc a poc. Faltaria en un lloc tan impressionat com el Torn un hostal o una fonda per fer-hi un trago i poder fer una queixalada. Però ja seria demanar massa. La llàstima és que es nota la presència de xaves per tot arreu, aquest carcoma humà que arriba a tots els confins del país, amb els gustos horribles per la pedra repicada. Han descobert el Torn i, sospito, que en bona part és seu i de les seves hipoteques.

Fer-ne via

Banyoles s'ha de deixar d'orgues i romanços. Es hora de tornar al seny i recuperar una cosa que no havíem d'haver perdut mai. El Tren petit. Vulgarment anomenat Tren Pinxo. Anar en tren és la cosa més civilitzada d'aquest món. Permet al viatger coses tan essencials com la becaina o la senrosa, costums que segons quines hores del dia són determinats. Imagineu-vos un viatger cap a ben dinat, amb el trontoll manyac del tren, amb aquella manra deliciosa que comporta el pair, i reclinant-se contra el vidre fent eixerits cops de cap. Extraordinari. El viatger també es podria permetre el luxe oriental de dur un quadern de notes o de dibuix, i de llançar-se d'aquesta manera a les nobles afeccions de l'escriptura o el dibuix. Anar en tren també vol dir poder perdre el temps badant, resseguint el paisatge, recordant velles estampes de Borgonyà, Cornellà o Mata, per posar tres exemples. I si tot plegat no és suficient si vas en tren pots xerrar amb els companys de viatge, del temps, del futbol, de les collites, de tecs memorables, de qualsevol cosa, vet aquí. Anar en el tren petit cap a Girona ens suposaria, a tots, un estalvi de maldecaps, desingustos, gasolina, cotxes, patacades, patiments, muntes, colossal. Quantes energies del món vessades a l'envà en aquesta autovia lletja i emprejadora. Treiem-la. Perquè veure tan de portland em fa venir mareig. El país seria més castís, i ens podríem entretenir comptant bales de palla, capses de blat de moro i granges de porcs. Al cim les bèsties podrien creuar la via del tren sense por a que els hi facin la clenxa. El tren és familar, el cotxe un puto americà del pentagon indivual per collons. El tren, de nit, seria com una cafetera fumejant, amb el seu rast de tasses negres i també fumejants. Se sentiria només una xiuladissa sobre la nit. La suficient com per saber que ens espera un vagó, uns amics, una manera civilitzada d'anar pel món. Ah, i al cim, s'hauria acabat aquesta cosa agre, tonta, capritxosa que es diu aparcar. Arribaríem a Girona com el que soms : senyors. I no ens veuríem en l'obligació patètica d'arrossegar-nos per trobar un forat on ficar el cotxe. Els forats s'han de trebaiar si són juganers, amables i deliciosos. No si són de portland, ciment, i estan pintats amb ratlles blaves i grogues. Vet aquí. Total que ja en poden fer via en fer el tren. L'estem esperant.