Els brunyols

La Setmana Santa ens porta a afartar-nos de brunyols. Per Barcelona i llocs de desordre lingüístic dels brunyols se'n diuen bunyols. Quina paraula més postissa i més espessa, amb lo fàcil que és dir brunyols. Els brunyols es poden fer a casa, i de fet, els pares són especialistes en aquest art, es va fent una massa i se li dona forma, en cabat, va directament a la paiella a fregir-se amb oli abundant. Llavors apareix el brunyol que és una cosa que sempre ve bé. Als dematins del diumenge jo m'esmorzava una bossa sencera de brunyols de Ca la Marina del pa i quedava content com un ginjol. Què vols! Els brunyols passen bé. I a cada casa tenen un gust peculiar, característic, particular. Com les olors de les cases, els brunyols de les cases identifiquen famílies senceres. Brunyols més amassats, més prims, més oliosos, més gruixuts, més secs, més esponjosos, olors de matafaluga, brunyols banyats amb vi de missa. El pendonista obre les portes a la casa i si vol ser persona formal ha de treure platades de brunyols i els nens de Banyoles, sobretot abans, sopàvem i dinàvem de gorra a casa del pendonista i al cim traguejavem vi de missa, vi dolç, ratafia, moscatell i el que fos. Perquè un bon vi dolç fa passar bé el brunyol, el regala, l'amara. Jo ara m'he afeccionat als brunyols de Can Japet, que són el més semblat als que havia menjat tota la vida. Can Japet és la resistència, la tradició, l'altar dels brunyols. I quan els veig amb aquell color fosc retocats de sucre penso en que són temps de brunyols. Per tant, temps de civilització. Apa, bora nit, que vaig a tancar les oques.

La professó del Dolors

Vet aquí. Els que soms de Banyoles i de la comarca, els que soms gent d'esprit i de fe, gent que trepitja país, gent que mastega tradició, veiem amb orgull l'arribada de la professó del Dolors. Ans en el meu temps petits encara recordo les professons des del balcó dels meus parents, els constans, al carrer major. Des d'aquell balcó menut veia avançar una llarga i negra professó de ciris, de silencis, de caps cots, i tot seguit la manaiada omplint el carrer del roig viu i del color de l'or. Era, allò, un comunió digníssima, troquelada per la devoció, encesa per la temença de Déu. Qualsevol infant havia de rendir-se en aquella llarga professó d'imatges, respecte, i temps antics. Així vam créixer i donem gràcies a casa per dur-nos a llocs com aquests. Perquè el millor que pot fer un pare o una mare és procurar que el seu fill vegi amb ulls novells aquella demostració de tradició i religiositat. Els temps avancen i nosatres juguem al joc embolicat de mirar endavant i pensar que no tenim arrels ni passat, que la tradició és postissa i que la professó és una cosa carca. Ens etivoquem. Cada pas de la professó parla de nosatres, cada instant de la professó és nostre, cada pendó, cada casc de manaia, cada repicar de les llances contra els terres dels carrers vells és nostre, parla de nosatres, ressegueix la nostra ombra, reviu les passes dels nostres avantapassats. La professó del Dolors i tots els seus instants són el resum de la nostra història. I a fe de Déu que la nostra història és sagrada i ens pertany. Apagueu la tele, miserables, deixeu les vostres feines executives i de crosta moderna, deixeu obligacions, gimnasos i collonades, i divenres que ve, com un sol home humiliat davant Déu i la terra banyolina, sigueu davant la professó de Banyoles. Que és allà on hem d'estar tot el poble tinguem els colors i les adjectius que ens vulguem buscar. Abans que banyolins, soms devots de la Verge del Dolors. I per molts anys, eixuts i aigats, guerres i pestes, nosatres: professó.

Caminant per Sant Miquel de Campmajor

A l'Hostal només erem els escollits. La timba dels senyors de la comarca jugant a cartes fins que es colgui el sol, són senyors de postí, la versió veterana de Xisca de Gardi: propietaris, industrials retirats i algun cap d'obra. Vet aquí. I jugant sempre en la taula rodona on sempre regalima una clapa de sol. Nosaltres al costat de la tele, com ha de ser, esperant l'alcalde Planaferrana. I va arribar cap a les tres de la tarda, va arribar ell i cafè, amb un somriure d'esquilet i aquells ulls ben petits que no se li escapen pas ben res. Vam acabar de dinar i quan ja erem a fora ens vam adonar que feia una tarda extraordinària. Una d'aquelles tardes cèlebres que passaran a la memòria i a la categoria de les nostres anèctodes. Vam decidir amb en Vaqueta i el Gallegu anar a caminar una estona. I a fe de Déu que Sant Miquel ens va regalar i oferir tot els contrapunts dels seus paisatges. El verd granat dels sembrats, el verd tou dels boscos, el verd espès que creix per les cunetes, el verd mandrós de les muntanyes nord enllà. Un ramat d'ovelles s'apilonava prop de la carretera, dos gossos d'atura no ens treien la vista del cim, el pastor vestia de mecànic. Anavem acostant-nos a Can Rovira, la casassa d'un dels cèlebres guerrillers de la comarca. Vam travessar el riu ritort. Sec, ben sec, en prou feines queden dos o tres basses d'aigua. Què hi vols fer, si no vol ploure nosatres no podem pas fer-hi res. Vam arribar fins a l'església. El nostre país és això: una tarda assolledada i les velles pedres dels nostres avantpassats. Des d'allà que aquells volts el món semblava manyac, endreçat i en repòs. No hi havia cap xerrameca, només un cotxe de tant en tant per emprejar una mica.

En Maurici Duran

D'en Maurici Duran ja no en parla dingú, i és per això que ens toca parlar-ne a nosatres. En Maurici era un home d'un humor esplèndid, d'un humor solar, expansiu, a vegades fins i tot ratllava el causticisme. Era fill de pagesos de Camós però més que portar un rem a en Maurici el que més li agradava era sembrar paraules. Va tenir, durant molt temps, un programa de ràdio on explicava coses del camp. Un programa popular en el temps que la gent estava arrelada, que la gent vivia a pagès, o encara tenia els records ben frescos del temps rurals. No pas com ara que tots soms uns estirats que parlem com si fossim de Barcelona, com si mai haguessim fet bocassa d'ai i com si els nostres pares o avis haguessin trebaiat tota la vida d'escrivents a Nova York. En Maurici tenia arrels pageses i no se n'amagava. Els franquistes el van fer procurador en corts pel tercio agrario, però ell va ser del partit de la terra, dels que parlen clar, dels que estimen allò que els envolta. En Maurici va escriure columnes a los Sitios, parlava dels preus de les patates o de la sega, coses fonamentals. Avui no hi ha cap escriptor que parli d'això, no en saben, ens pensen que no fa senyor, els escriptors d'ara parlen de la crisi de la novel.la moderna o de maldecaps estrambòtics. Els escriptors d'ara estan lluny d'en Maurici Duran, estan lluny del poble, estan lluny dels marges i les gavallons. En Maurici Duran tabé escrivia llibres. En va escriure un sobre Camós que va ser un exitàs, el poble li va respondre, perquè el poble no sabia fer altra cosa que estimar en Maurici. Va escriure "adeu als pagesos" que era, com el nom indica, un comiat a generacions senceres que van haver de dir prou a la terra per culpa d'aquests pillets de la política comunitària. En Maurici mereix un altre comentari, un altre dia, mai tindrem suficients ratlles per homenatjar-lo. Va viure, els últims anys, a Salt, en un gratacels. Però des d'aquella talaia, seguríssim, veia el verd intens de Camós, el verd feréstec de les seves muntanyes, els masos forts que segueixen agafant-se als contorns de la terra. En Maurici és un dels nostres: tradició, estima, país petit, país pagès.

El sendicat ha fet cent anys

El sendicat és una institució a Banyoles i comarca. Va ser fundat per un capellà que s'arremangava, Mossèn Dausà l'any 1908. El van col.locar allà on hi havia hagut una fabricota tèxtil: La Ribó, que havia plegat de tan bé que anava. Poc a poc el sendicat ens va anar guanyant predicament entre els pagesos de Banyoles i de tota la comarca. Mossèn Dausà va tenir alguna emprenyada amb els grans propietaris locals que tot allò els hi feia ferum de remences. Veien perillar els privilegis i els abusos. Veien perillar les seves butxaques plenes i el xuclar la sang als demés. Van peleiar tot el que van poder per amargar Mossèn Dausà. Però el sendicat va poder més que ells i el seu poder. Mossèn Dausà se'n va anar una mica avorrit d'aguantar el temporal però va deixar grana i planter. Un va dir "han fet fora a la lloca, però han quedat els polls". I així va ser. Perquè fent fora a Mossèn Dausà el sendicat va ser escola pels rabaissares i pels líders pagesos dels trenta. Gent valenta, gent sense por. El sendicat va patir la guerra però se'n va saber sortir. Jo recordo el temps que el meu pare hi treballava. L'olor del gra, les estibes de pinso de totes les classes, la farinera, el ferrer, les oficines i la botiga, el tractor que menava el pare i amb el que recorriem, els dies que em donaven festa a col.legi, tots els masos de la comarca: d'Orfes a Vilamarí, de Borgonyà a Vilamenut. Els dies de brunyols i sardanes, els dies de tractors engalarnats per Sant Isidru, els uniformes beigos del sendicat, les carretilles, tot allò ha fet ja cent anys. I aquesta gent no s'arronsa. Ara s'han desplaçat a Can Callís, una altra antiga fàbrica, que serà el seu nou niu. Però el sendicat, mentre hi hagi pagesos a la comarca, anirà fent anys. Ja ho diu en Pep: tornarà el temps d'anar en carro. I jo hi afegeixo: tornarà el temps de trebaiar i viure de la terra. Cardarem tots els ordinadors i les mandagues electròniques rec avall.

Els de Can Teixidor del Terme

Xisca de Gardi ha tingut notícia que els de Can Teixidor del Terme també tenen un bloc. I l'han enforcat amb aquest. Xisca de Gardi i el bloc de Can Teixidor del Terme i el d'aquell vailet de Falgons som (s) un rast, una rastrillera, un forc d'alls, de tradicions, i de sentir i de defensar aquest país que és nostre i dingú ens prendrà. Que els de Can Teixidor del Terme ens visiten és el senyal que anem pel bon camí. És per nosaltres com un miracle i com que soms gent creient en donem gràcies a la Verge del Collell i a la Mare de Déu del Mont. Can Teixidor del Terme és un baluard, un fort, una casa valenta que n'ha passat de tots colors, que ha resistit maltempsades, plagues i guerres, i allà estan, drets sobre la terra, clavats en aquella casa que veu passar les aigües de l'Estany i que encara serva tot el regust del nostre honor rural. Els de Can Teixidor del Terme se n'han encarregat, des de temps reculats, de menar la Festa del Terme, és a dir aquella celebració en honor a Sant Nin i Sant Non, patrons del terme, patrons dels nostres conveïns que vivien fora vila, a Puigpalter, a Mata, a Usall, a Lió, a tots els masos escampats per la Banyoles pagesa. Són els nostres germans del Terme, i a ells devem tot el que som. La festa del Terme és l'encantament de coques, sardanes, pabordes, tradicions que no poden pas perdre's. Estem tranquils. Mentre hi hagi al món un Brugada això no pot passar de cap de les maneres. Gent forta, d'aspecte germànic, orgullosa de les seves arrels. A ells els saludem i cridem ben alt: "visca nosatres i els que són com nosatres".

Migdia amb en Pep

Jo era als trapezius de Xisca. Els del pati de Can Gimferrer vell. L'Ignasi jugava amb el net d'en Generet, vet aquí que tots els de Banyoles ja anem fent amistats de petit. Han aixafat un bitxo amb els peus, coi d'esquilets. De cop he vist passar en Pep i en Siset pel carrer. En Siset va una mica tombat, arquejant l'esquena, com l'avi Bota deu l'hagi perdonat, senyal que s'ha passat la vida trebaiant. En Pep s'ha aturat i m'ha dit que ja venia. Al cap de poc l'he tingut als trapezius. Tocava el sol, s'hi estava bé. La mainada jugava tranquil.la, els mossos patrullaven com ha de ser en un país arreglat. I en Pep m'ha explicat una cosa que fa per Banyoles. Diu que havia llogat una empresa per netejar el celler de Xisca. El celler de Xisca és una cosa formidable, un antic obrador d'una adoberia. Diu que l'empresa li va dir que sí, que ja hi anirien. Diu que ningú hi anava i en Pep, estranyat, va demanar explicacions a l'encarregat. Li van dir una cosa extraordinària: "la dona de fer feines no ve perquè té por de baixar al celler i fregar-lo". Després ho va arreglar i es va fer acompanyar del seu noi perquè li fes companyia. Això és Banyoles. No és Nova York ni Xina que per calés es fa tot, que tot són números, que tot és un desgavell sensacional. A Banyoles si tens por, no hi vas, i s'ha acabat el cuento. I el celler que el netegi un altre. Ja ho diem amb en Pep : "aquest país no l'anyocaran pas mai". De sobte ha passat en Jep Branyes. Ens ha saludat. I tot seguit s'ha aturat una dona a parlar amb en Jep. En Pep i jo pel nostre costat i en Jep i la dona per l'altra. Romagueres. Temps de xerrameca. Sol i dies que passen a poc a poc. Contra la fredor del pentagon, la Banyoles de sempre, que xerra, que encara té temps per perdre a cabassats.