President Xicu Cabanyes

La República forestal catalana té un president: Xicu Cabanyes. En Xicu té la mandíbula més poderosa del nostre país, és una mandibula que ja hauria de tenir motlle i padrí. En Xicu es passeja pels nostres feus amb jeep, gossos i una pipa que no se l'acaba mai. Duu ulleres de vidre gruixut i un pentinat una mica manargues. No procuris discutir amb en Xicu, sempre és millor enfagar-te o embardissar-te. Si ets un beneit i li duus la contrària cauràs en un daltabaix d'ortigues i pedres. Mala llet. En Xicu té la força dels treballadors i les mans dels treballadors, és matusser com els bosquetans i és fort com un dels pagesos d'abans. Vés en compte, si vols fer-te el puta, cauràs, i seràs pell. Quan tu vas, en Xicu ja ha anat i vingut quaranta vegades. En Xicu té un bosc ple d'escultures. Figues, metes, culs, pixes i altres importàncies. En Xicu té una república amb ministres i el Borbó no hi cap. Que el donguin, al Borbí, perquè a Can Ginebreda no serà res més que un trist passavolant. En Xicu és l'escultor del poble i és per això que hi ha molta gent que té figures d'en Cabanyes a casa seva. En Xicu fa feste i convida a amics i saludats. Es la República. En Xicu és l'escultura democràtica, l'art popular, la intel.ligència al servei dels d'abaix, contra els poderosos, contra els llepes, contra la mandanga. En Xicu té un fortí a Can Ginebreda i té martells i eines per escolpir el món sencer. Aneu-li al darrere, a n'en Xicu. Caureu en el fangar, relliscareu entre les ortigues, perdreu sempre. El tenim per un dels nostres, ens el mirem amb respecte, el seguim, fidels sempre a la seva figura, fidels sempre als seus honors. Si ell ens crida, nosaltres hi serem. Si el president Cabanyes declara la guerra, nosaltres ens alçarem en armes. En Xicu esculpeix, mira els sants, mira el pecat de pedra de les seves escultures, mira el món amb les seves ulleres profundes, crida, blasma, riu, ataca i perdona. En Xicu és República popular, bosc, pedra, molsa i bardissa. En Xicu és vida. I és una sort que hagi decidit aixecar una República al nostre costat. Amb en Xicu, finalment, compartim l'odi salvatge, atroç, cap a la misèria dels pèsols. Aquestes boletes verdes fastigoses que alguns posen en els plats per rebentar el gust i convocar el fàstic. Xicu, president, nosaltres soms la teva ciutadania.

L'escuraximineies

Ans les ximineies anaven a tot gas. Escrivim ximineia perquè és molt més graciós i proper que pas aquest mot estrafolari de xemeneia. La cantarella de ximineia ens fa pensar en una bestiola que té vida pròpia. I és així, la ximineia va a la seva, amb el temps es cobreix d'una crosta de sutge, una pàtina negrosa i espessa que, en un ris-ras, pot convertir-se en un incendi dels grossos. Quan la ximineia va carregada de sutge, les flames del foc a terra poden enfilar-s'hi com aquell que res. S'hi enfilen, s'arrapen en el greix del sutge i ja la tenim armada. Tota la ximineia pot convertir-se en una pista de foc i això pot tenir conseqüències nefastes en tota la casa. Ans, a les cases, hi havia un sistema eficaç per asfixiar el foc de la ximineia: s'empenyia una petita peça de ferro cap al cor de la ximineia i això feia que el foc quedés ofegat. Però si les cases eren habitades per gent ordenada el més normal era avisar l'escuraximineies. Un personatge fonamental. Un home que se la jugava enfilant-se i baixant per tot el recorregut de la ximineia. Un ofici notori, un ofici cabdal. Un home que s'encarregava d'arrencar el sutge de les parets tot deixant la ximineia neta com una patena. L'escuraximineies era un heroi com ho era tabé l'escurapous, un home que baixava fins la profunditat dels pous per netejar-los com Déu mana. La gent ordinària que, un cop l'any, encén el foc a terra i el té per badar, o per fer-li el pam i pipa a les amistats, no sap que en l'interio d'aquell giny hi han treballat homes de pedra, valents de debò, tipus que s'empassen el sutge que hem deixat tots nosaltres amb les nostres grilleries. Gent que, al cim, havia de baixar el cap quan algú li preguntava quin ofici feia. Eren temps on els escrivents eren ben vistos, i els procuradors tabé. Però que ningú valorava els campions de veritat: els escuraximineies, els carboners, els bosquetans, els escurapous, els hortelans i tants altres. Amunt els cors, els alabem al senyor!

Atlètic Club Banyoles contra la Coma Cross

Avui ens hem fet socis d'un equip que ja és mite: l'Atlètic Club Banyoles. Anar a un partit de l'Atlètic és una festa. Es quasi com anar al Mam però amb la llum del dia. Hi ha gent jove, hi ha estelades, hi ha mainada petita fills de pares joves. Hi ha algú una mica més granat. I això és vida. Hi han cerveses que es serveixen fresques i això no passa ni al Camp del Barça on les birres no porten alcohol i tenen un gust més aviat fastigós. L'Atlètic ha saltat al camp amb els jugadors justos. No tenien ni un sol reserva per repondre l'alineació en cas de baixa forçada. Més tard, en Buti s'ha incorporat com a reserva de luxe. En Buti és un directiu del Club que es permet la fardada de ser jugador. Un jugador, tot s'ha de dir, que difícilment podria fer tres esprints seguits. Directiu i jugador convertit en suplent de luxe. El camp de l'Atlètic és una polseguera. L'Ajuntament ja podria deixar-nos el camp oficial, de gespa artificial, cómode i elegant. Però no, hem de jugar en el camp vell on les pilotes tenen un bot estrambòtic i atzarós. Vet aquí. Nosaltres vestim d'un taronja holandès i ningú ens podrà regatejar l'esforç, la tenacitat, les ganes. Cada pilota és una disputa, un joc de vida i mort. De porter tenim la perxa d'en Quer que avui ha badat amb el primer gol que ens han fumut els de Salt. No discutirem en Quer perquè és l'únic que pot tocar el travesser amb els dits sense haver de saltar. El cas és que l'aficció s'ho passa bé, el cas és que els partits són una festa, el cas és que l'Atletic, poc a poc, va esdevenint el que es buscava: ser un mite, el mite taronja de les tardes banyolines. Les persones endreçades i de bé haurien de començar a omplir les seves tardes de dissabte amb partits com els de l'Atlètic. Al cim, si tens sort pots guanyar un forfet de la Molina. Entrada gratuïta, cerveses a bon preu i per 25 miserables euros pots fer-te soci d'un mite. Què més es pot demanar? Bé, sí, una cosa que seria de justícia: l'ascens.

El nostre jutge de pau: Josep Banal

El jutge de Pau de Banyoles és, i ha de ser, en Josep Banal. Ell és el continuador d'una nissaga d'homes que han ocupat els jutjats de pau de la nostra vila amb una dedicació extrema. Els nostres jutges no es dediquen a sancionar, ni a sentenciar, simplement escolten. Simplement vetllen per tots nosaltres. Simplement estimen la gent, la vila, els dies i les hores. El jutge de pau Banal va amunt i avall, recorre amb passes nervioses tots els confins banyolins. Té una ruta habitual de la Carnisseria Banal a la Fonda Banal, negocis regentats amb una decència escrupulosa. El jutge Banal no és pas gaire alt, és un home de vida, té una frase excel.lent que usa a la fonda per referir-se a la verdura: "verdura de malalt". El jutge Banal està preocupat per l'anar i venir de la gent, pels problemes dels banyolins, per aquesta societat nostra que ja és com una nòria que ho regira tot de cap per avall. El jutge Banal va i ve, escolta, parla amb la gent, pateix per la gent. Regenta una carnisseria i un hostal, i amb mèrits com aquest l'hauríem de tenir de jutge pel temps que fes falta. Es el jutge de Xisca de Gardi i no en volem pas cap més altre. No volem que dingú de l'Ajuntament cometi una beneiteria i nomeni algú que no sigui el Senyor Banal. Si això passés, no s'entendria. No ho entendríem, no ho voldríem entendre. Qui ens ha d'escoltar, qui ha de fer de mitjancer, qui ha d'exercir la màxima potestat d'un poble no pot ser cap més altre que el jutge Senyor Banal. La resta són aventures. La resta és un Carnestoltes. Banyoles es mereix ser vetllada pel sentir comú inabastable del Senyor Banal. Queda dit. Queda escrit. I vet aquí.

Un home bo

L'església de Santa Maria dels Turers de Banyoles era plena, de respecte i devoció, per agrair els setanta-set anys d'un Home Bo. No l'hem pas acomiadat sinó que hem assistit al seu funeral per agrair-li la feina, el compromís, la manera de fer, l'escoltar, la companyia, l'esforç, el treball humil d'un Home Bo. Reconèixer els sants és feina de l'església, reconèixer els homes bons és competència dels pobles. I ha estat, en el fons, competència de Banyoles i comarca. De la Banyoles del treball, dels horts, de la gent, i de la comarca dels pagesos. Tots plegats reunits i en silenci per agrair la vida i l'obra d'en Pere Coll i Comerma, de Can Bota, ara de Can Comerma. Costarà passar pel baixant de plaça i creure que la botiga ja no hi és. Tots i totes voldrem veure, en el fons de la foscor, l'anar i venir d'unes passes curtes però decidides. Creurem que entre el silenci i la foscor s'alça l'Home Bo, alt com un Sant Pau, prim, sempre prim, amb la mirada clara, la mirada sincera i honesta que només un home bo és capaç de perfilar. I ens costarà no sentir la seva veu fràgil i no veure, de nou, el seu somriure reposat. L'Home Bo, sospitem, no ens ha pas deixat. Ha sembrat i ha preparat planter. Ha sembrat bondat i ha preparat feixos de planter de bondat. El capellà de la missa ha dit que a Santa Maria s'hi havia congregat gent que amb en Pere compartien sang, amistat i estimació. Això és rotund. Això és definitiu. Xisca de Gardi en pes, en silenci, amb el cap cot, ret homenatge a un dels millors. L'home que encara ens fa creure amb Déu i amb la fraternitat. Tal i com ens ha demanat, en la seva última lletra, resem per ell un Parenostre. En la nit banyolina es retalla, avui, l'ombra del qui va voler ser humil però que ha esdevingut un exemple immens de bondat, treball i compromís. Pere Coll i Comerma, de Can Bota del barri de les Rodes, i casat a Can Comerma del baixant de Plaça.

Nou disc d'en Flannaggan

En Flannaggan és un personatge indiscutible de la nostra comarca. Alt com un Sant Pau té l'estatura exacta per tocar el cel amb la punta dels dits. En Flannaggan és prim i diríem que no s'engreixa perquè sempre va i ve, no s'atura mai, és com el cul d'en Jaumet si se'ns permet aquesta llicència. En Flannaggan és actor i va brillar amb una intensitat lumièrica en la primera pel.lícula del director comercial banyolí Albert Serra. Tot seguit, i per culpa de la deriva comercial de l'Infant Terrible, Flannaggan ja no va cabre a Honor de Cavalleria. Però no per això ha aturat la seva carrera artística. Ara ens torna amb el seu món i amb el que és seu. Perquè en Flannaggan més que autor és cantaactor (manllevem aquí una vella expressió d'en Lluís de Can Po de Mata, que ha estat, amb el temps, un talentós músic de rock) En Flannaggan ha tret, doncs, un disc. L'obra es ven a l'Ateneu i és per això que convidem a tota la gent de bon gust de Banyoles i comarca que compri aquest disc indubtablement bo. A partir d'ara, el gust a la nostra comarca es mesurarà amb una cinta mètrica inqüestionable: tenir o no tenir el disc d'en Flannaggan. Vet aquí.

M'heu deixat sol

A les terres feréstegues de Sant Nazari, allà on s'esperxa la Vall de Campmajor, hi viu una eremita. Una dona que vol viure sola, ella i els seus pensaments, les seves oracions, les seves mirades cap a aquell lloc remot, però fabulós, del nostre país. Si fa no fa, em sento com aquella eremita. Aquest bloc va ser un compromís en ferm dels xiscagardians després d'un tec important on en vi va córrer a la mateixa velocitat que se'ns servien amanits, toscarros de carn i postres de crema. Va ser un dia on els tractes els vam acabar davant la vora del foc, en aquell foc antic i primitiu que només els socs gruixuts dels nostres boscos són capaços d'avivar. Allà es va parlar d'això i del demés. I tot seguit l'excursió va prosseguir per la nostra topografia particular. Allà es va comprometre el Gallego, i també la Maria Vaqueta, i com no, en Mastegatatxes. A mig camí, i amb un cop de telèfon, vam aconseguir la militància del Rabí de Besalú i les seves tirallongues i la seva xerrameca yiddish. Vet aquí. Tots a l'hora i tots a punt. Això va agafar, doncs, una trempera d'estudiant primerenc, una rabior de queixals corcats, una velocitat de meca deixada anar en baixada comarcal. Vet aquí, però, que el català és un personatge capriciós, voluble, una mica esquenadret i una mica carnestoltes. Poc a poc es van anant despenjant aquest i l'altre. I sempre sense excuses clares, sempre amb giragonses, amb "ara no puc", "ara vaig atabalat", i anar fent. I vet aquí que he quedat sol. Com l'eremita, i a vegades penso que aquestes pàgines no són res més que una bàrbara extensió de Sant Nazari, un llamp de terra feréstega i malparida que s'obre davant meu per fer-me provar l'estranya i devastadora por d'un paratge indómit on no hi ha recer pel llamp ni tampoc hi ha aixopluc pels llops. Vet aquí. Això sí: dempeus sobre la nostra terra, sense témer res més que ens caigui el cel pel cap, prometem seguir caminant per aquí. A l'espera que arribi el relleu i poguem tornar, vells i xarucs, cap al monestir.