Hem fet reformes

Amb el permís d’en Sacutell, vull explicar-vos que la majoria d’escrits i comentaris que tant ell com jo hem anat deixant-vos aquí no han set més que una farsa. Ni hem estat fent el gos de sofà en sofà, ni sobrealimentant-nos com gudais, ni encara menys compartint inacabables tiberis amb multitud de comensals imposats. Aquestes últimes dos setmanes, aprofitant que ens hem quedat sols ho hem cardat tot potes enlaire i hem fet reformes al mas pairal de Xisca de Gardi. Creieu-me si us dic que aquestes i una bon neteja li’n feia una bona falta.
El primer en cardar el camp va ser en Mastegatatxes. Tot i que fou el primer, aquest individu ens ha tingut amb l’ai al cor totes les festes. Entra i surt sense dir mai res i d’ell és de prou esperar que després de setmanes fora arribés per Sant Esteve exigint impertinentment un plat de canelons. En Sacutell va intentar parlar-hi per telèfon per, subtilment, informar-se de les seves intencions. Però res, o tenia el mòbil aturat o d’altres vegades la cridòria i música de fons n’impossibilitaven la comunicació.
L’habitació d’en Mastegatatxes era un pur reflex d’ell mateix. Tot estava col·locat seguint una lògica mastegatatxiana, incomprensible i absurda per a la resta. A les parets de l’habitació, amb rotulador, esborranys d’escrits, uns publicats a Xica de Gardi, d’altres inèdits o per acabar. Ja avui, aquest racó ha passat a ser una sala comú de reunions, xefles i tertúlia presidida per unes comodíssimes butaques de pell fina, una taula rodona i un moble-bar rústic de fusta de pi. El més costós ha resultat canviar aquell blanc guixat de les parets per un gris dofí suau.
En Vaqueta ja fa temps que no ve. Des de les pluges d’abril, segons m’ha explicat en Sacutell, que no sé quin coi d’antena se’n va anar a can pistraus que a Xisca de Gardi no tenim cobertura cel·lular. Si a això hi sumes que aquest Nadal arribar fins a l’era del mas era sinònim d’enfangar-se fins als juneis, veure en Vaqueta per aquí seria impossible, com a mínim. Ens va fer enviar una felicitació on diu que ens té a tots presents i que brindarà per a nosaltres tantes vegades com faci falta. De la seva habitació n’hem tocat ben poqueta cosa. La veritat és que estava impecable, degut segurament a la brigada de neteja que hi envia dos cops per setmana, Parets blanc nuclear, tecnologia punta, mobiliari d’avantguarda i un llit de tres per tres. Només hem canviat el cartell de la porta. On abans deia Vaqueta ara hi diu Samora i punt.
Així mateix, hem repintat les cambres del gallegu, en Jimmy, el gurú i aixamplat la d'en Sacutell.
Hem deixat pel final la del Comitè. No us podeu imaginar la mandra que ens cardava. Aquest tiu que no va marxar fins la vigília de Nadal va deixar l’habitació talment com si hi hagués fotut una revetlla de Sant Joan. Paquets de galetes dins el llit, tasses de cafè amuntegades al damunt la taula. El telèfon despenjat, una ampolla de Cardú trabocada al damunt un ronyós teclat d’ordinador... Vàrem descobrir que a la col·lecció de copes de Gintònic que té, a totes i havia una cosa negrosa a l’interior. L’anàlisi d’algunes mostres que els vàrem enviar al pentàgon ens ha permès saber que el molt animal no es dignava a treure’n ni la llimona abans d’enfilar-les a la prestatgeria. En fi, una calamitat. Aquí si que no tinguérem contemplacións i ho vàrem fotre tot a la bassa, a pendre pel cul. Actualment l’habitació es troba en període de quarantena i desratització. Properament hi habilitarem la cambra de convidats.