El Rei de les Mosques

Anit vam anar en aquesta cosa tan gironina, i una mica tronada, de les mosques dels periodistes. Diem gironina perquè allà dins no hi faltava dingú dels que manen i empregen, però hi faltava el bo i millor d'aquest país nostre. No hi havia el Gurú nostre, ni el director comercial, ni en Puput, ni en Llamaraques, ni en Pere de Can Mià, ni en Frederic Corominas, ni en Martirià Font, ni els músics de la Principal de la Bisbal. Faltaven els grossos i això no ho entenem de cap de les maneres. Faltava, fins i tot, en Bertus de la Barretina. Els de Girona es pensen que poden muntar coses amb els de sempre i això no va ni amb guetes. I els convidats, i els interessats i els premiats vinga a parlar i parlar, i a lligir coses, i a allargar la cosa. Quina mania té la gent de parlar pels descosits com si fossin falciots a punt de marxar. Tractant-se del gremi dels periodistes vam trobar a faltar un acte una mica més bèstia, més esparracat, més penja-i-despenja. No pot pas ser que els periodistes vulguin ser tan formals perquè és com dir que el Doctor Soler, el nostre bisbe Carles, organitza un acte amb estirabots i despenjaments. E que no faria per ell? Doncs tampoc fa pels periodistes un acte estirat, tibat, amb protocols i mandangues. Què carai, els proper any l'acte s'ha de fer a l'Andén o l'Ocell, per posar uns exemples, i ha de ser una festa carnavalesca amb espantaveies i serpentines. Amb xampany servit amb copes pompadour i moltes botes altes de xarol blanc. Vet aquí. En cabat, el millor de la nit va ser en Vadoret de Besalú, xiscagardià per excel.lència, que va estar fi, va fer riure, i va donar la nota enmig d'aquell velatori gironí de pompa, distinció i cops de cap.

Mossèn Verdura

El Pla de l'Estany, aquest autèntic sisè continent molt per damunt de tots els altres, té una colla de sants barons que no se'ls acaba. Són molts els paisans nostres que han sorprès les multituds amb la seva ciència infusa. Si el Pla de l'Estany tingués un Boulevard per honorar els seus grans ens haurien de donar una mica més de comarca per ficar-hi tantes petjades il.lustres. De fet, no ens enganyem, una mica més de comarca ja la tindríem si els altres no fossin tan gasius. O és que el Torn no és nostre? O és que la Vila de Mieres no és una germana nostra? I Sant Ferriol sencer no està ple de germans de la nostra sang? I Besalú, el nostre call banyolí per excel.lència, tothom sap que és molt més plaestanyenc que garrotxí. Fins i tot Torteià és nostre i la Mare de Déu del Mont tabé. Bé, on estàvem, conxo? Ah sí, amb els il.lustres comarcans! Entre ells un capellà traspassat, malaguanyat, de nom Mossèn Verdura. Un avançat al seu temps. Un capellà amb guitarra i estudis de grabació, un capellà que composava, un capellà que havia creat el seu propi personatge radiofònic: Mariver, amb el qual va triomfar a les ràdios d'aquell temps. Home de missa, inquiet, bellugadís. Un home que, fins i tot, va batejar una cova de cap allà Martís amb el seu nom artístic: Mariver. Els altres tenien Marisol, nosatres teníem en Mariver. Els altres tenien capellans rancis, foscos, grisos, sempre emprejats, nosatres teníem un raig de llum com en Mariver, que vivia en la cèlebre població comarcana de Camós. Cèlebre perquè ha dat molta gent de les lletres i les ciències, com l'entranyable i desaparegut amic Maurici Duran, homenot que mereixerà, a Xisca de Gardi, un homenatge tamany Torre Nútrex. Perquè els fanguitos tenen la Torre Agbar i nosatres, nosatres, tenim la Torre Nútrex, torre que mai l'infidel gosarà atacar del contrari es trobarien lluitant contra l'exèrcit més organitzat i devastador del món: els nous creuats de Xisca de Gardi.

Fàbriques clandestines

Els de Banyoles soms com som i para de comptar. A la majoria dels nostres fabricants els hi agrada fer feina i no estar-se de romanços. Molts d'ells prefereixen viure en una clandestinitat sorprenent. Hi ha tallers, fàbriques i fabricotes de la nostra gent que no tenen rètols, ni cartells, ni cap mena d'indicació que expliqui què carai fan. És una manera molt nostra d'anar pel món. A les fàbriques, tallers i fabricotes de Banyoles i comarca el més normal és que sigui el client qui hagi de saber què fan allà dins, que hagi d'embardissar-se per camins impossibles, que hagi d'entrar de qualsevol manera i demanar per l'encarregat. A la major part de fàbriques, tallers i fabricotes, el client està una mica de més, quasi s'ha d'excusar per demanar per l'amo, quasi ha de demanar perdó per gosar fer un encàrrec o una comanda. A Banyoles i comarca no soms pas de gaires ceremonials, si fem les coses és per fer un favor, i si no, bona nit i tapa't. A la fàbrica de Can Surribes, imponent instal.lació del nostre orgull industrial, no se sap ni on d'has d'entrar, no sé sap si encara hi fabriquen, no sé sap ni si fan persianes o olis o farines. El mateix passava abans amb Can Durall o amb Can Lopes del Monestir, el mateix passava amb Curtits Pujol, amb la fàbrica de les gàbies, o amb el mataderu de Banyoles de tota la vida. Són només uns exemples d'una manera de fer. Ens agrada la clandestinitat, treballar cap endins, fer molta feina i que no empregin els clients, produir i no haver de perdre el temps amb la clientela. Ens agrada muntar una fàbrica i no tenir ni timbres, ni portes d'entrada, ni passadissos per les visites. Ens agrada fer i fer, però no pas explicar-nos, ni haver de passar el temps amb gent engavanyosa, carregosa, cridanera. Llarga vida als que es tanquen, monàsticament, entre quatre parets i ni ells mateixos saben dir què fan, com ho fan i perquè ho fan. Això sí: fan.

Martirià Font

En Martirià Font és un dels nostres il.lustres compositors de sardanes. En la nòmina de mestres de la composició els banyolins teníem en Rossend Palmada, de la soca dels Palmada del carrer Sant Martirià. A destacar també els dos germans Saderra, en Josep i en Manel, dos homes que si fossin de Manchester ja tindrien el títol de Sir o de Lord. A diferència dels altres tres, en Martirià encara és entre nosaltres, i per molts anys. En Martirià és nat a Bordils cosa que demostra, de nou, aquest caprici banyolí de néixer on vulguis que si ets de Banyoles, ets de Banyoles. Vet aquí. En Martirià podia haver nascut en qualsevol indret del gran món occidental però és dels nostres, per tant de Banyoles de tota la vida. A simple vista en Martirià és un senyor: vesteix amb l'elegància connatural dels vells i gloriosos músics d'orquestres, té un posat fi, té una bona perxa que sap vestir amb trajes clàssics. És un senyor de Banyoles, en Martirià. Si no l'has tractat mai i el veus a primera vista pots pensar que darrera el seu posat elegantíssim hi ha un home tibat. Però t'equivocaries. El Senyor Martirià és d'un tracte correcte, afable, fins i tot podríem dir que bonhomiós. Es un home de peu pla que pot conversar amb qualsevol. El senyor Martirià era un dels habituals tertulians de la plaça dels peixos. L'altre dia la gent del Foment va aprofitar el concert de música per a cobla per fer un homenatge molt digne i molt familiar a una figura com la del mestre Font. Si una cosa tenim els banyolins és que no ens cansem d'afalagar i homenatjar la nostra gent. El foment ja li havia fet un gran homenatge a n'en Martirià el dia de la sardana més gran del món. Però no està mai de més un altre petit homenatge, perquè els afectes, com les amistats, s'han de renovar, s'han d'anar prorrogant, convé que es vagin manifestant amb agraïment i a satisfacció d'ambdues parts. A Xisca de Gardi no li està mai de més que el poble ras, la gent de peu pla, la nostra gent, s'aixequi i es trenqui les mans per aplaudir en favor del senyor Martirià Font. La gent que s'ho mereix, s'ho mereix. I és per això que aquestes ratlles són per renovar, de nou, l'afecte infinit que devem a un compositor que ha fet pujar la Sardana molt amunt.

Assassins de gats

Corren temps foscos al carrer mossèn Baldiri Reixach. Un assassí en sèrie de gats actua al veïnat des de fa una temporada i la mortaldat és espantosa. L'última víctima, sí companys, és la nostra estimada Berta, la femella de tres colors que va entrar a formar part d'aquesta família fa gairebé dos anys. Que Déu la tingui en la seva felina glòria. La Berta va arribar a Xisca de Gardi protegida per la Isabel amela, que és una de les nostres musses. La Isabel li buscava sostre i Xisca de Gardi no s'hi va poder negar perquè aquella gata va ser un regal de la seva neboda, la Júlia, a qui vam prometre cuidar-la amb tots els requisits per a gats que fessin falta. La Berta era una gata desperta, viva com la fam, mare de dues gatinades, una de les quals es va perdre en una de les glaçades més punxegudes que es recorden a la comarca. De la segona en van nèixer cinc petits, quatre mascles i una femella. El primer que va sortir, en Ciscu, encara és viu però plora la mort de la mare. En Ciscu es refarà i nosaltres també. Però la cosa no pot quedar així. Xisca de Gardi ha obert una investigació i els indicis fan pensar que el culpable de les morts és membre d'una família molt coneguda de Banyoles. Fill d'un cognom que ja queda brut per a la resta del segle. Els matagats del carrer Baldiri Reixach actuen amb premeditació, amb crueltat, amb una alevosia menyspreable. Actuen furtivament, amagats rere la tanca d'un jardí. Esperen a l'amagatall amb una escopeta de balins carregada i apunten directament al cap. Veuen venir les pobres bèsties i les fulminen amb un tret precís. La mort és instantània, sobtada. Queden cossos inerts sobre l'asfalt i un fil de sang anuncia la fugida de la vida. Va passar amb la Rita, la gata de les filles d'en Joan i la Susi, de qui vam plorar la mort per accident; i ha passat, també amb la Berta. No han estat accidents. Han estat homicidis. No ha aparegut cap cadàver. Com tampoc va aparèixer el d'en Marcel, un gat que va estar de pas a casa i a qui encara avui recollim les cartes; ni el del pare d'en Ciscu, ni tampoc el del seu competidor en la batussa pel poder sexual del territori que va des de Can Belem fins a les hortes de Can Bota. Corren dies tristos a Xisca de Gardi però la cosa no quedarà aquí. Xisca de Gardi soms gent que ens eixuguem el cul amb qualsevol cosa, soms gent de condició vulgar, esparreca-camises, carnestoles. Soms gent que ens mirem les nenes amb cara de posa-me-la aquí que no tinc butxaques, soms golafres i egoïstes però no matem gats amb traïdoria. Xisca de Gardi vigila i tot ho veu. L'assassí caurà un dia o un altre i tot el menyspreu de la Banyoles popular li caurà al cim. Paciència, la venjança se serveix freda.

Mossèn Mel

Mossèn Mel es va guanyar la fama de capellà comunista a la parròquia d'Anglès. Hi va dir les misses tot just acabat de ser ordenat a la catedral de Castelló d'Empúries, estirat al costat de mossèn Joan Alsina, tristement assassinat a l'Amèrica dels generals furibunds. Mossèn Mel ja era un jove dret i fet quan va entrar al seminari. No tenia pas més de vint-i-tres anys i li costava de callar. En aquell temps, estava subscrit clandestinament a diverses revistes de cinema prohibides que deixava a mossèn Estela, un altre capellà dels que ens convindrien avui en aquests dies de desmesura, descrèdit i angoixa que vivim. Mossèn Estela era un bon home però vivia atenallat per la bogeria d'aquells anys de fred i grisor. Mossèn Mel, tot s'ha de dir, va encapçalar una petita revolta en un examen de no sé quina assignatura del seminari. Li demanaven, a ell i als seus companys de classe, que fessin una disertació sobre el comunisme. Mossèn Mel es va posar al capdavant de tots i es van negar a respondre. Li van comunicar al ccapellà docent que no respondrien aquella pregunta de cap manera perquè tenien la plena certesa que tots els papers aniririen a parar a la taula del comissari politic que la dictadura franquista tenia a Girona. De fet, anys després, quan era a Madrid estudiant sociologia en un altre d'aquells centres que tenia l'església, es va fer amic d'un altre seminarista que estudiava per a capellà castrense. I un dia, dinant, va saber de boca d'aquell company de sotana que tenia una fitxa al govern civil que l'dentificava com a comunista. Però no només com a comunista i prou, no: de comunista recalcitrant, que és com han de ser els comunistes perquè d'aquestes coses o se n'és del tot o no val la pena ser-ne.
D'aquella feta del seminari el van absoldre però de les d'Anglès se'n va sortir per ben poc. La primera la va fer durant el procés de Burgos, tot just acabats de condemnar a mort els activistes d'ETA que havia atrapat el règim. A l'hora de la pregària Mossèn Mel va demanar una oració pels condemnats i pels qui els havin condemnat. Es va fer un silenci espès a missa i al cap de res es va aixecar un tinent de la guàrdia civil enfurismat com no s'havia vist mai. Cridant com un boig va maleir els ossos del nostre mossèn comunista i no el va amenaçar perquè la dona l'estirva perquè s'assegués i perquè, segurament, devia pensar que al davant de l'altíssim s'hi jugava la salvació. El guirigall i la trifulga van ser monumentals però es va acabar aquí.
Mossèn Mel no en tenia mai prou. Amb trent anys i acabat d'ordenar, es dedicava a voltar pels pobles fent cinema-club. Hi projectaven L'Evangeli Segons Sant Mateu del cèlebre Passolini i en acabat en feia una reflexió explicant de quina manera s'havia de plantejar la relació entre l'església i el poble. Ell ho plantejva d'una manera molt senzilla, molt pròxima, molt de poble. Mossèn Mel reclamava una mica aquelles coses que fan útils la convivència i la llibertat de cadascú. Però allò no agradava i es va trobar que un dia, en un poble, no recordava quin, la guàrdia civil no el va deixar entrr al cinema. Al cap d'un temps castigat el van deixar que entrés a les sales però només li deixaven fer la presentació, sempre i quan fos una presentació tèbia, de plastilina, que no digués res. Ni aixís. A partir d'aquell dia Mossèn Mel va fer la reflexió al principi de les projeccions i com que els guàdies civils en aquell temps no gosaven d'interrompre els capellans, la cosa va anar tirant endavant. Però encara no estava tot acabat. Un dia, sortint de missa, ell enraonava confós amb els feligresos a fora de l'església d'Anglès i va sentir que, per darrera, amb la traïdoria dels assasins de gats, algú li deia unes paraules que li van quedar gravdes: «A tu t'engegarem un tret al cap i et tindrem llest». Mossèn Mel va quedar mort, li va venir un mal d'estòmac criminal i va suar una mica. Però tot allò es va acabar. Es va morir aquell senyor que feia disbarats des de Madrid i Mossèn Mel se'n va anar a fer de rector a Ridaura. Encara hi és. I vet aquí que, cada any, ve a banyoles per Sant Martiri`i dinem tots plegats a Can Comas. Mengem macarrons, canelons i vedella guisada i ens cruspim un flam per postres. Fem un cafè, parlem a la sobretaula i ell marxa una altra vegada cap a Riudaura perquè fa anys que prepara un llibre de fotografies dels camins de la Garrotxa. Nosaltres l'acomiadem amb un somiure i comencem a comptar els dies que queden per a la festa major de l'any que ve.

Salvem la Torre de Pujarnol

Hem descobert, amb un punt de desolació i ràbia, que la Torre de Pujarnol ha deixat de servir àpats. Aquest hostal era un mite pels xiscagardians. Allà hi havíem fet les més prodigioses de les trobades, prèvies a les nostres excursions vespertines. Era un bon lloc, la Torre, un lloc que s'obria davant les muntanyes més feréstegues del nostre país, quasi un punt de trobada de camins de bandits, maquis, assalta-diligències, carboners i acordeonistes. Des de la Torre es contemplava el verd més dur dels nostres boscos, els camins més impossibles, paisatges de basarda que feien de bon mirar una tarda on el sol ja va cap a retiru. Llamp me mati, han tancat la Torre, i amb ella aquella fonda de pedres veies, d'olor de cabra i de fusta rància, de bigues antigues i de lloses mil vegades trepitjades. La Torre tenia un aire de lloc inhòspit, obac, fosc com una ratera. Però sempre s'hi menjava bé, mai ens fallaven els de la Torre: ens posaven aquelles estovalles de quadres vermeiosos, pitits-pitits, i de seguit et portaven porrons, pa del bo, aioli, plates de cargols, un amanit de campionat, patates rosses com les de tota la vida, uns afartaments de carn que te'ls havies d'acabar per força, i crema catalana ben cremada. Si tenies sort podies asseure't en aquella taula rodona que hi havia just a la torre que dóna nom a la fonda. Quines campanyes que havíem fet en aquell racó de món. Si tenies sort, i els de la casa et deixaven, podies beure aquell cafè una mica aigalit a tocar la vora del foc, posant els peus sobre un llamp de soc de llenya. Si tenies sort veies caure la tarda sobre el muntanyam, reies, parlaves de quatre bestieses i acabaves considerant que, ben mirat, "són quatre dies". Te n'anaves de la Torre calent d'oreies, amb les galtes vermeies com les estovalles, amb el ventre content, i donant una última ullada a aquells paisatges dels nostres avis. La Torre ja no hi és. Però, mesells com som, ens resistim a admetre-ho. Tantes campanyes absurdes que es fan, la més important, la més sagrada ha de venir ara: Salvem la Torre, crida la gent del país, i que ens tornin els cargols, la carn a la griella, els petits morters d'aioli i aquell aire de ruralia que forma part dels nostres vestigis. Catalans, la Torre!