Can Plami

Trobem a faltar això dels sifons. Un sifon és una meravella que sempre ens ha ajudat a passar les calorades. A Can Plami feien sifons i, per tant, eren de la mena de gent que neix, creix i trebaia per ajudar els altres. A passar l'istiu, a quitar-nos aquesta calor engavanyosa que corre per Banyoles, i que és una calor lacustre, adhesiva, enganxifosa, llepadora. Els sifons es tenien com a refresc i quan premies cap avall aquella palanqueta de no-res ja veies bufar l'aigua, ja veies com s'aixecava una escuma nerviosa i captivadora. Amb aquella reberveració del carbònic ja en tenies prou com per mitigar la set golafre de les canícules. Aquell doll esquitxador ja era quasi suficient com per anegar-te de sifon. Qui s'ho va inventar aquest magnífic contraset? Ningú ho sap, però els de Can Plami tenien la mà trencada de fer-ne. Feien sifons de toticolori, amb una ciència molt banyolina i molt enraonada. Llavors els repartien en tots els ultramarinos possibles. Perquè Banyoles, ans, era un afartament de comestibles i ultramarinos. A cada carrer hi havia una delícia d'aquestes per abastiment dels veïns, els saludats, les tietes monges i les monges mateixes. Perquè, ans, a cada carrer també hi havia el seu convent, el seu capellà jubilat i el seu seminarista a punt de missa nova. Total, parlant del sifons, a Can Plami n'eren uns mestres. I allò sí que feia goig de beure: un sifon acabat de repartir, amb el vas a punt pel subministre i aquella fressa considerable, quasi de gàrgara, quasi de cavall exaltat, que sortia del cor de l'ampolleta, d'aquella ampolleta revestida de plàstics de coloraines. I si aquell dia t'engrescaves podies remullar el vi amb el sifon i allò, amics nostres, era d'un tast extraordinari. No hi ha al món cap Priorat que pugui posar-se al nivell d'un Can Plami barrejat amb un Can Raulí, sifon i vi, per encanteri dels sentits. A Can Bernat, casa seriosa del menjar banyolí, encara pots trobar sifons i encara pots reviure, en un tres i no res, els dies gloriosos de Can Plami i els records heroics de la Banyoles mai vençuda. Aquesta ciutat que és nostra i que servarem, peti qui peti, per encant dels nostres nets. Visca nosaltres i els que són com nosaltres. Queda dit.

Comencen a aixafar Vilademuls

Aquest tren que té nom d'au espanyola ja el tenim a tocar la vora de casa. És un tren oruga que abans d'arribar ja aixeca els camins, trepitja la terra, emporlana els prats, enrajola la nostra vida, trinxa tot el que troba per davant. Ens servirà aquest tren mandanga per comunicar Banyoles amb la resta dels nostres germans de la comarca? No, de cap de les maneres. Aquest tren ordinari només serveix per anar a Madrid. A nosaltres, a Madrid, no se'ns hi ha pas perdut re. Què vol que hi fem a Madrid? Què s'hi fa, a Madrid? Hi ha la Torre de Pujarnol, a Madrid? A Madrid hi ha Can Ralita, Can Mateu o el baixant de Plaça? Ens hi trobarem l'Olivas, en Magí o en Ramon Masgrau, a Madrid? Ja pots comptar! De què ens servirà a nosaltres aquest tren estassabardisses i emporlana-padrines? De ben re. Nosaltres volíem el tren pinxo per anar a Girona a menjar un arròs a Can Lloret, o per menjar unes patates braves amb l'amic Vidal. Nosaltres 'nem a Girona al que anem i para de comptar. I vet aquí. El pitjor d'aquest tren és que l'únic benefici que ens porta és que ens ho rebentarà tot. Ja han començat per la dolça part de Vilademuls: aixecaments de terres horribles i una descomposició del paisatge que no té cap explicació de cap mena. El tren esqueixarà Orriols, Bàscara, Pontós, però també ens tocarà el rebre al Pla de l'Estany: Vilafreser, Terradelles, i diuen que volen malmenar-nos els prats de l'aplec de Sant Mer. Xisca de Gardi no ho permetrà pas. L'altre dia vam fer un cop de telèfon a en Kim Jong Il perquè s'ho agafi en consideració. En Kim, no confondre amb en Quim, ja ens ha dit que "a disposar, nois". I ja se sap que el seu "a disposar, nois" vol dir, pel cap baix, quinze o vint cabesses nuclears i dos o tres milions de coreanus. Amb això ja en tenim per parar els peus a aquest tren que ha entrat a casa sense que dingú l'hagi cridat. I els que no han set cridats, no són pas benvinguts.

El Rei de les Mosques

Anit vam anar en aquesta cosa tan gironina, i una mica tronada, de les mosques dels periodistes. Diem gironina perquè allà dins no hi faltava dingú dels que manen i empregen, però hi faltava el bo i millor d'aquest país nostre. No hi havia el Gurú nostre, ni el director comercial, ni en Puput, ni en Llamaraques, ni en Pere de Can Mià, ni en Frederic Corominas, ni en Martirià Font, ni els músics de la Principal de la Bisbal. Faltaven els grossos i això no ho entenem de cap de les maneres. Faltava, fins i tot, en Bertus de la Barretina. Els de Girona es pensen que poden muntar coses amb els de sempre i això no va ni amb guetes. I els convidats, i els interessats i els premiats vinga a parlar i parlar, i a lligir coses, i a allargar la cosa. Quina mania té la gent de parlar pels descosits com si fossin falciots a punt de marxar. Tractant-se del gremi dels periodistes vam trobar a faltar un acte una mica més bèstia, més esparracat, més penja-i-despenja. No pot pas ser que els periodistes vulguin ser tan formals perquè és com dir que el Doctor Soler, el nostre bisbe Carles, organitza un acte amb estirabots i despenjaments. E que no faria per ell? Doncs tampoc fa pels periodistes un acte estirat, tibat, amb protocols i mandangues. Què carai, els proper any l'acte s'ha de fer a l'Andén o l'Ocell, per posar uns exemples, i ha de ser una festa carnavalesca amb espantaveies i serpentines. Amb xampany servit amb copes pompadour i moltes botes altes de xarol blanc. Vet aquí. En cabat, el millor de la nit va ser en Vadoret de Besalú, xiscagardià per excel.lència, que va estar fi, va fer riure, i va donar la nota enmig d'aquell velatori gironí de pompa, distinció i cops de cap.

Mossèn Verdura

El Pla de l'Estany, aquest autèntic sisè continent molt per damunt de tots els altres, té una colla de sants barons que no se'ls acaba. Són molts els paisans nostres que han sorprès les multituds amb la seva ciència infusa. Si el Pla de l'Estany tingués un Boulevard per honorar els seus grans ens haurien de donar una mica més de comarca per ficar-hi tantes petjades il.lustres. De fet, no ens enganyem, una mica més de comarca ja la tindríem si els altres no fossin tan gasius. O és que el Torn no és nostre? O és que la Vila de Mieres no és una germana nostra? I Sant Ferriol sencer no està ple de germans de la nostra sang? I Besalú, el nostre call banyolí per excel.lència, tothom sap que és molt més plaestanyenc que garrotxí. Fins i tot Torteià és nostre i la Mare de Déu del Mont tabé. Bé, on estàvem, conxo? Ah sí, amb els il.lustres comarcans! Entre ells un capellà traspassat, malaguanyat, de nom Mossèn Verdura. Un avançat al seu temps. Un capellà amb guitarra i estudis de grabació, un capellà que composava, un capellà que havia creat el seu propi personatge radiofònic: Mariver, amb el qual va triomfar a les ràdios d'aquell temps. Home de missa, inquiet, bellugadís. Un home que, fins i tot, va batejar una cova de cap allà Martís amb el seu nom artístic: Mariver. Els altres tenien Marisol, nosatres teníem en Mariver. Els altres tenien capellans rancis, foscos, grisos, sempre emprejats, nosatres teníem un raig de llum com en Mariver, que vivia en la cèlebre població comarcana de Camós. Cèlebre perquè ha dat molta gent de les lletres i les ciències, com l'entranyable i desaparegut amic Maurici Duran, homenot que mereixerà, a Xisca de Gardi, un homenatge tamany Torre Nútrex. Perquè els fanguitos tenen la Torre Agbar i nosatres, nosatres, tenim la Torre Nútrex, torre que mai l'infidel gosarà atacar del contrari es trobarien lluitant contra l'exèrcit més organitzat i devastador del món: els nous creuats de Xisca de Gardi.

Fàbriques clandestines

Els de Banyoles soms com som i para de comptar. A la majoria dels nostres fabricants els hi agrada fer feina i no estar-se de romanços. Molts d'ells prefereixen viure en una clandestinitat sorprenent. Hi ha tallers, fàbriques i fabricotes de la nostra gent que no tenen rètols, ni cartells, ni cap mena d'indicació que expliqui què carai fan. És una manera molt nostra d'anar pel món. A les fàbriques, tallers i fabricotes de Banyoles i comarca el més normal és que sigui el client qui hagi de saber què fan allà dins, que hagi d'embardissar-se per camins impossibles, que hagi d'entrar de qualsevol manera i demanar per l'encarregat. A la major part de fàbriques, tallers i fabricotes, el client està una mica de més, quasi s'ha d'excusar per demanar per l'amo, quasi ha de demanar perdó per gosar fer un encàrrec o una comanda. A Banyoles i comarca no soms pas de gaires ceremonials, si fem les coses és per fer un favor, i si no, bona nit i tapa't. A la fàbrica de Can Surribes, imponent instal.lació del nostre orgull industrial, no se sap ni on d'has d'entrar, no sé sap si encara hi fabriquen, no sé sap ni si fan persianes o olis o farines. El mateix passava abans amb Can Durall o amb Can Lopes del Monestir, el mateix passava amb Curtits Pujol, amb la fàbrica de les gàbies, o amb el mataderu de Banyoles de tota la vida. Són només uns exemples d'una manera de fer. Ens agrada la clandestinitat, treballar cap endins, fer molta feina i que no empregin els clients, produir i no haver de perdre el temps amb la clientela. Ens agrada muntar una fàbrica i no tenir ni timbres, ni portes d'entrada, ni passadissos per les visites. Ens agrada fer i fer, però no pas explicar-nos, ni haver de passar el temps amb gent engavanyosa, carregosa, cridanera. Llarga vida als que es tanquen, monàsticament, entre quatre parets i ni ells mateixos saben dir què fan, com ho fan i perquè ho fan. Això sí: fan.

Martirià Font

En Martirià Font és un dels nostres il.lustres compositors de sardanes. En la nòmina de mestres de la composició els banyolins teníem en Rossend Palmada, de la soca dels Palmada del carrer Sant Martirià. A destacar també els dos germans Saderra, en Josep i en Manel, dos homes que si fossin de Manchester ja tindrien el títol de Sir o de Lord. A diferència dels altres tres, en Martirià encara és entre nosaltres, i per molts anys. En Martirià és nat a Bordils cosa que demostra, de nou, aquest caprici banyolí de néixer on vulguis que si ets de Banyoles, ets de Banyoles. Vet aquí. En Martirià podia haver nascut en qualsevol indret del gran món occidental però és dels nostres, per tant de Banyoles de tota la vida. A simple vista en Martirià és un senyor: vesteix amb l'elegància connatural dels vells i gloriosos músics d'orquestres, té un posat fi, té una bona perxa que sap vestir amb trajes clàssics. És un senyor de Banyoles, en Martirià. Si no l'has tractat mai i el veus a primera vista pots pensar que darrera el seu posat elegantíssim hi ha un home tibat. Però t'equivocaries. El Senyor Martirià és d'un tracte correcte, afable, fins i tot podríem dir que bonhomiós. Es un home de peu pla que pot conversar amb qualsevol. El senyor Martirià era un dels habituals tertulians de la plaça dels peixos. L'altre dia la gent del Foment va aprofitar el concert de música per a cobla per fer un homenatge molt digne i molt familiar a una figura com la del mestre Font. Si una cosa tenim els banyolins és que no ens cansem d'afalagar i homenatjar la nostra gent. El foment ja li havia fet un gran homenatge a n'en Martirià el dia de la sardana més gran del món. Però no està mai de més un altre petit homenatge, perquè els afectes, com les amistats, s'han de renovar, s'han d'anar prorrogant, convé que es vagin manifestant amb agraïment i a satisfacció d'ambdues parts. A Xisca de Gardi no li està mai de més que el poble ras, la gent de peu pla, la nostra gent, s'aixequi i es trenqui les mans per aplaudir en favor del senyor Martirià Font. La gent que s'ho mereix, s'ho mereix. I és per això que aquestes ratlles són per renovar, de nou, l'afecte infinit que devem a un compositor que ha fet pujar la Sardana molt amunt.

Assassins de gats

Corren temps foscos al carrer mossèn Baldiri Reixach. Un assassí en sèrie de gats actua al veïnat des de fa una temporada i la mortaldat és espantosa. L'última víctima, sí companys, és la nostra estimada Berta, la femella de tres colors que va entrar a formar part d'aquesta família fa gairebé dos anys. Que Déu la tingui en la seva felina glòria. La Berta va arribar a Xisca de Gardi protegida per la Isabel amela, que és una de les nostres musses. La Isabel li buscava sostre i Xisca de Gardi no s'hi va poder negar perquè aquella gata va ser un regal de la seva neboda, la Júlia, a qui vam prometre cuidar-la amb tots els requisits per a gats que fessin falta. La Berta era una gata desperta, viva com la fam, mare de dues gatinades, una de les quals es va perdre en una de les glaçades més punxegudes que es recorden a la comarca. De la segona en van nèixer cinc petits, quatre mascles i una femella. El primer que va sortir, en Ciscu, encara és viu però plora la mort de la mare. En Ciscu es refarà i nosaltres també. Però la cosa no pot quedar així. Xisca de Gardi ha obert una investigació i els indicis fan pensar que el culpable de les morts és membre d'una família molt coneguda de Banyoles. Fill d'un cognom que ja queda brut per a la resta del segle. Els matagats del carrer Baldiri Reixach actuen amb premeditació, amb crueltat, amb una alevosia menyspreable. Actuen furtivament, amagats rere la tanca d'un jardí. Esperen a l'amagatall amb una escopeta de balins carregada i apunten directament al cap. Veuen venir les pobres bèsties i les fulminen amb un tret precís. La mort és instantània, sobtada. Queden cossos inerts sobre l'asfalt i un fil de sang anuncia la fugida de la vida. Va passar amb la Rita, la gata de les filles d'en Joan i la Susi, de qui vam plorar la mort per accident; i ha passat, també amb la Berta. No han estat accidents. Han estat homicidis. No ha aparegut cap cadàver. Com tampoc va aparèixer el d'en Marcel, un gat que va estar de pas a casa i a qui encara avui recollim les cartes; ni el del pare d'en Ciscu, ni tampoc el del seu competidor en la batussa pel poder sexual del territori que va des de Can Belem fins a les hortes de Can Bota. Corren dies tristos a Xisca de Gardi però la cosa no quedarà aquí. Xisca de Gardi soms gent que ens eixuguem el cul amb qualsevol cosa, soms gent de condició vulgar, esparreca-camises, carnestoles. Soms gent que ens mirem les nenes amb cara de posa-me-la aquí que no tinc butxaques, soms golafres i egoïstes però no matem gats amb traïdoria. Xisca de Gardi vigila i tot ho veu. L'assassí caurà un dia o un altre i tot el menyspreu de la Banyoles popular li caurà al cim. Paciència, la venjança se serveix freda.