Dilluns de Sant Martirià

El dilluns de Sant Martirià és el dia més prodigiós de les nostres festes. És un dia serè, una mica tristoi, però sempre amb aquella particularitat de ser el dia de gaudi i de festa exclusiva dels banyolins. El Foment de la Sardana, que és una soca robusta de la nostra tradició musical, ha santificat el dilluns de Sant Martirià com el dia de la festa grossa de la sardana. La festa grossa se serveix aquí en forma de concert de cobles, vestint frac i lluint les més delicioses composicions sardanístiques del nostre país. Si els Estats Units tinguessin la sardana a fe de Déu que la sentiríem cada dia, a cada hora, a les pel.lícules i en totes les coses que surten i brollen d'aquest llamp de terra occidental. Però es veu que la Sardana és cosa catalana i aquí més aviat tenim la tendència de renegar de tot allò que és nostre i considerar-lo, només, com una fruita mig passada i revinguda. Soms així, què hi voleu fer-hi! El cas és que un concert de música com el que hem gaudit avui és l'expressió més moderna i més rotunda a la que hem assistit en els últims temps. Ja ho deia el Gurú : "barraques és una cosa antiga, la sardana és una cosa moderníssima al seu costat". Escoltar la Principal de la Bisbal, per exemple, és un plaer inigualable. La Principal s'enfila, senyoreja les sardanes, converteix cada nota en un contrapunt de finor i elegància. D'ells hem escoltat una magnífica sardana del mestre Eduard Toldrà, compositor elevadíssim capaç de fer tremolar les parets del Pavelló. Però hem sentit, durant tota la diada, sardanes memorables com les del mestre Joaquim Serra, o també de compositors locals com ara el gran Martirià Font. El concert ha tingut un penúltim regal interpretat per les tres cobles majestàtiques que ens acompanyaven (Selvatana, Principal de la Bisbal, i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona) amb una fastuosa "Marxa popular catalana per a dues cobles i percussió") Finalment tocava memorar el mestre Morera i la seva Santa Espina. Himne patriòtic per a un país com el nostre que no valora el que té i el que és seu.

Sempre contra la Unió Europea

Ens escriu una banyolina des de Göteborg. Una tal Sweca. Què hi fa una banyolina de vint-i-tres anys perduda a Suècia? Doncs un Erasmus d'aquests. Quan ens assabentem d'aquest desastre només podem fer que aixecar-nos contra la gran nosa, i la gran mentida, de la Unió Europea. Volen tapar-nos els ulls amb una identitat nova i per aquí no hi passem. Volen obligar-nos a un himne que fa una mica de riure i a una bandera que no té cap mena de seriositat. Europa només és un continent de gent pulcre, endreçada, cristiana i ben educada. Això ja ens va bé. Sempre més Europa que pas altres bandes del planeta on regna el desori, la mala educació, les religions que no entenem de cap de les maneres i un blablabà que no ens interessa de cap de les maneres. Però una cosa és un continent per visitar o per admirar a la distància i l'altra una faula administrativo-política que no ens agrada, que no ens convé i que, al cim, s'emporta el bo i millor de les mosses del país a fer beques, estudis i coses rares. Això ja és imperdonable de totes totes i es mereixeria que estimbessim un burro-bomba a les portes del rusc d'abeies on creix això de la Unió. No hi ha més bon Erasmus que el que es pot fer a la Brasa de Melianta, a Can Siset fuster del carrer de Girona, a la Ca la Maria dels ais de Mata, a Can Babeca de la Plaça del Teatre, a Can Garriga de la carretera de Camós. Els nostres millors professors i mestres d'Erasmus eren en Maurici Duran i en Manel Saderra, ara són gent com en Joan Olivas, en Joan Vilardell o el nostre gurú en Pep. Això dels Erasmus s'ha d'acabar d'una punyetera vegada: cadascú a casa seva, cadascú amb les seves arrels, cadascú mamant els ensenyaments per a minyons que ens va regalar el mestre Mossèn Baldiri Reixac. Erasmus és un nom horrible que oculta una voluntat per fer d'Europa una cosa tova, neutra, àtona i malparida, un bony resclosit, agre, pudent, un camp ermat on no hi creixi cap rel, on ningú s'hi pugui sentir identificat. Contra la Unió Europea, contra la farsa del cosmpolitisme fat i rabiüt. I que la nostra gent torni a casa, que és on s'hi està més bé, que és on hi ha els agafadors i les nanses per seguir dempeus, sempre, sobre la nostra meravellosa terra.

Els bessons De Palau

Els germans De Palau són la simetria més exacta que s'ha vist mai passejant per Banyoles. Si el seu pare fos viu, Déu l'hagi perdonat, els estaria pintant confosos entre els arbres de l'altre costat d'estany. Els De Palau han estat sempre una bessonada per ser contemplada d'un tros lluny. El passeig dels De Palau des de la casa familiar del carrer de Ponent fins a la plaça, i de la plaça fins a la casa familiar, és un espectacle d'ombres i contrallums, de moviments precisos i passes llargues. Els bessons de Palau tenen un caminar lànguid que s'aguanta sobre una estructura òssia, tan robusta com aparentment trencadissa. L'evolució els ha portat fins a una lentitud de moviments esquelètica, precisa i àgil, harmònica des de qualsevol punt de vista.
La gent ha contemplat sovint els germans De Palau amb una barreja de compassió i burla, tan injustes, i segurament tan absurdes, l'una com l'altra. Els bessons De Palau fan silenci a càmera lenta i deixen un rastre d'aire oscil·lant que desperta la memòria. Fan reviure temps reculats de quan l'aire de l'estany arribava fins al baixant de Plaça pel carrer de la Rambla i s'estenia, com per inèrcia, fins a les hortes del Monestir.
N'hi ha que diuen, qui sap si delirant, que si els ajuntessim, encaixarien formant un nou De Palau encara més alt, més esprimatxat i més delicat. D'altres, en canvi, allunyant-se de la teoria científica per quedar més a prop de la crònica negra, asseguren que una part de la casa familiar dels De palau al carrer Ponent, es va cremar per raons mai prou ben aclarides. Xisca de Gardi no ho sap però en qualsevol cas allà on abans hi havia una casa, cremada o no, ara hi ha un jardí. I que hi duri per molt anys. Hi ha comerciants que, veient-los passar, se'ls imaginen lluint les robes dels seus aparadors convertits en homes anunci. Tenen molta tirada els De Palau, és veritat, es fan mirar. N'hi ha, també, que xerren de com van pentinats, de les sabates que porten, dels abrics que carreguen a l'hivern, de la veu, de les orelles, de les bosses dels ulls i del nas. La gent fixa la mirada a les cames i no sap que és a les mans on guarden tot el testament de colors que va deixar-los el seu pare.

Rafael Angelats i Juncà

Per Sant Martirià la bona gent de Banyoles troba a faltar un home excepcionalment bo: en Rafael Angelats i Juncà, de Can Pei del carrer de Girona. El senyor Angelats tenia un parlar reposat, cómode, que sabia acompanyar d'un somriure capaç de donar coloret a tota la seva cara un xic arrodonida. Crec recordar que quan somreia, en les galtes del senyor Angelats s'hi dibuixava el clot de l'hermosura, que en diguem per aquí, i també guspirejaven els seus ulls francs i dolços. Es feia acompanyar, el senyor Angelats, d'una pipa que donava sentit al seu tarannà d'home tranquil, de tracte llarg, de conversa fina i profunda. Al senyor Angelats, crec, li agradava la música clàssica: era un seguidor fidel d'en Bach del qual tenia tota la seva obra. I s'asseia, el senyor Angelats en aquella mena de sala grossa, que per ell era estudi, auditori i lloc per converses llargues. El senyor Angelats era botiguer i dominava el taulell amb la seva compostura d'home afable, que no va perdre mai, ni quan va pujar la seva família nombrosa, ni quan va ser a l'Ajuntament. El senyor Angelats, de Can Pei del carrer de Girona, era també un home de lletres. Com ho demostren aquestes ratlles que ell va escriure en el seu deliciós "Banyoles i la sardana": "la sardana és espontània. Cal només- coneixent les quatre normes elementals- notar un pessigolleig al cor quan sentim el cant de la tenora i trobar unes mans- amigues o fins aquell moment desconegudes, tant se val- que vulguin enllaçar-se amb les nostres i formar rotllana". Perfecte, deliciós, delicat. En aquest llibre de saviesa pregona el Senyor Angelats vessà el seu cor sobre la nostra dansa popular, castissa i nacional. Recordo una conversa amb ell, estesa, franca, captivadora al voltant de les escoles republicanes. Ell mirava cap al sostre i evocava els seus records de pantalons curts i corredisses. Era un tipus prodigiós. Aquest cap de setmana, quan toquin les tenores i flueixin les rotllanes, pensarem que ens falta un dels nostres. De la Plaça estant mirarem cap al carrer de Girona, i esperarem que pugi, com un regalim de nostàlgia, l'olor enlluernadora d'una pipa. Esperarem, ni que sigui en breus instants, l'arribada del mestre. I si ell no arriba, tancarem els ulls i el dibuixarem en el llibret dels nostres records. Al cel sia, afegirem tot seguit.

Can Comalat

Les festes de Sant Martirià em condueixen, necessàriament, fins a Can Comalat. Els Comalat sempre han estat gent elegant, en el vestir i en el tracte. A Can Comalat ni un crit, ni una paraula de més, ni cap gest estrafolari, ni cap excés que no convingui. Són gent que a base d'anar vestint els banyolins han agafat un posat i una prestància. No imagino cap racó de la botiga descuidat ni convertit en un campo de bravante. Can Comalat és la botiga endreçada, reposada, on totes les mesures hi són benvingudes. La gent, ara i abans, es vestia i es vesteix en algun raconet de Can Comalat. Cèlebre és el seu aparador: una entrada magnífica que eixampla el carrer Major i li dóna vigor, forma i alegria. A Can Comalat la mare m'hi feia anar per emprovar-me roba i jo sempre sortia d'allà feliç i satisfet, sobretot si és que sortia amb alguna peça que havíem comprat. Tot s'ha de dir que els Comalat tenien una llibreta on la gent que no tenia gaires quartos- com a casa- hi deixàvem a deure. Era la targeta de crèdit de Can Comalat, una mena "Senyor Lluís, e' que em farà el favor d'apuntar-m'ho". I el Senyor Lluís, el patriarca de llavors, sense fer cap esglai i amb un posat magnífic feia que sí amb el cap, i passava a apuntar-ho. Qui pagava a l'acte i qui ho feia a través de la llibreta, rebien el mateix tracte: d'una cordialitat exquisita, d'una familiariat extraordinària. La roba de Can Comalat sempre ha caigut bé sobre els figurins de la gent. El Senyor Comalat, el patriarca d'avui, té frases magnífiques per acompanyar la venda, com ara "aquesta americana té taulell" cosa que vol dir que té sortida, que es ven, que entra bé a la clientela. Quan venien les festes i tenies la roba de Can Comalat als peus del llit, sabies que t'acompanyaria una elegància natural. Llavors, amb els amics, ens retàvem per veure qui estrenava què. I si tenies un lot de Can Comalat el més segur, i el més probable, és que acabessis guanyant la juguesca. Les olors de les festes eren, invariablement, les de les primeres fulles caigudes i cremades, l'olor densa dels caballitos, l'olor densíssima dels canelons de la mare i, indefectiblement, la flaire dolcíssima de la roba de Can Comalat, la que se t'enganxava a la pell amunt i avall de l'Estany, que era el lloc de les nostres atraccions firals.

Atlètic-Celrà

S'ha de fer alguna cosa perquè el col·legi d'àrbits tingui una mica més en consideració el Club Atlètic Banyoles, un equip del qual em declaro a partir d'ara mateix, públicament, un fervent seguidor. I no es diuen pas perquè sí aquestes coses, sobretot si, durant anys, has estat un fervent seguidor del Club Deportiu Banyoles. Allà on érem. Resulta que dissabte el Club Atlètic jugava contra el Celrà. La nostra afició es va comportar d'una manera exquisida. No hi ha cap altra afició com la nostra en tota la regional planetària. L'Atlètic va començar fort, amb ganes, amb empenta, amb energia. Però el Celrà és un equip que no està pas a la nostra lliga. Potser perquè es van espavilar més a l'hora de fer fitxatges. Els jugadors parlaven en català però la claca que duien no semblava pas d'aquesta terra. Semblava gent poc viatjada, poc elegant, de crida fàcil, de sabates brutes, d'ungles mal pintades i de cultura popular minsa. Tanseval. El partit anava fent i ens van clavar el primer. Després va arribar el segon però l'Atlètic va seguir endavant fins que l'àrbit ens va expulsar en Marc Pastor. Aquell vailet, que no devia pas tenir més de divuit anys acabats de fer, ens el va fer fora per una jugada que no mereixia targeta vermella. Mereixia un homenatge. En Pastor va anar a tallar una pilota i el davanter centre del Celrà, un que portava el nou i que am prou feina aixecava un pam, de terra, li va clavar una coça que el va deixar distret. El nostre Pastor va seguir endavant. Llavors, uan va tenir la pilota fora del nostre camp, es va regirar i li va dir de tot. No li va pas dir més del que es mereixia però l'àrbit va pensar que li havia dit més del que tocava. I ja hi vam ser. Sense en Pastor en vam tenir un feix per aturar les embranzides d'aquells de Celrà i el resultat va ser un altre gol en contra. El seu davanter centre, el que portava el nou arrossegant per terra, va acabar expulsat al cap d'una estona però ja no era pas l'hora de fer-lo marxar. Era abans. És per això que Xisca de Gardi demana al col·legi d'àrbits que mediti sobre el tema, que faci una reflexió profunda sobre l'ordre de les expulsions. Si ens volen fer fora en Pastor, que ho facin, alabat sia Déu, però primer que n'expulsin un parell dels seus. On s'és vist!!

El Director Comercial ja graba

Se'ns acusa a Xisca de Gardi de gent rebentaire i esparreca-camises. És vritat i no direm pas que no. Se'ns acusa d'haver posat el dit a l'ui del director comercial de cine comercial banyolí: el perillós Doctor Albert Serra. Un tipus que ja amb Crespià i, posteriorment, amb l'efectista Honor de Cavalleria va demostrar una temptació i una deriva per convertir-se en un d'aquests Spielbergs de para de comptar que corren pel món. El seu cinema és d'una facilitat extrema pensats perquè el gran públic, l'immens públic, puguin devorar-lo sense haver de fer cap mena d'esforç. Res a veure amb Teen Paradise o la cèlebre Fiasco que representen, de veritat, la Voluntat Banyolina de fer cinema de part de bo com el feia el mestre Iquino o com el feia el mestre Senyor Orduña. En tot cas, deixem la controvèrsia perquè s'acosta Sant Martirià i tots els banyolins es mereixen una abraçada. El cas és que el Doctor Serra, amb rels profundes a Puigpalter, està a punt de perpetrar la tercera obra de la seva carrera fulminant. Una cosa dels tres reis que grabarà en terres ignotes d'Islàndia, a l'Àfrica, o sigui Fuerteventura, i a Madrid, que és una ciutat que no sabem on para però es veu que és plena de llet agre, taxistes mamons i gent enfiladíssima. En Serra s'etivoca. En Serra hauria pogut canviar Islàndia per Briolf o Sant Nazari. Hauria pogut canviar Fuerteventura per l'abocador de Puigpalter. I hauria pogut canviar Madrid per la Mota. Tres canvis que haurien suposat, d'entrada, un punt d'elegància, de saber fer, d'etiqueta de Can Comalat. Però no, vés per on. En Serra vol viatjar i, ai festa, a córrer món, i a fer dispendi a l'estranger. Per la propera pel.lícula, que ha de ser ultralocal o amb en Serra l'afeitem sense espuma, el director comercial s'ha de dedicar a retratar la comarca. I a fer gastu entre nosaltres. Ja n'hi ha prou de córrer món i de rondar-la, i de voltar com una virolla. Res enlloc com a casa, Serra. El glamur, amic, és al fang d'Esponellà, és a l'aigua pudenta de la Puda, és al nostre petit món.