Capricorni U

D'entre totes les pel·lícules que vaig veure als Catòlics, la que tinc més present és «Capricornio Uno» (Capricorni U). Era la història inventada d'un projecte per enviar la primera nau tripulada al planeta Mart. Havien entrenat tres astronautes, tots tres amb pinta de windsurfistes, escollits entre els millors astronautes que es feien i es desfeien en aquell temps, si fa no fa, pels volts de la segona meitat dels anys setanta. Els astronautes no ho sabien però eren part d'un engany i el dia que s'havien d'enlairar a cavall del coet més potent que s'havia fabricat mai hi van entrar per un costat i els van treure d'amagat pel porta-maletes. Ells no hi entenien res però semblaven molt enfadats perquè, és natural i qualsevol xiscagardià ho pot entendre, els viatges que s'anul·len el mateix dia de la sortida provoquen una indignació en el passatge molt difícil de digerir. El cas és que els agents del Pentàgon es van endur els tres asutronautes a una base secreta que havien muntat al mig del desert de Sonora amb un decorat exactament igual que la terra marciana i, quan va ser hora, els van obligar a fer veure que passejaven per sobre de la nova latitud conquerida per alegria de tot el poble americà, que s'alegra molt d'aquestes coses. A nosaltres ens agrada més aplaudir l'arribada d'un bistec al Bar Borgonyà, o veure guanyar el Club Deportiu o l'Atlètic Club però ells, els americans del nord, són més de celebrar viatges interestel·lars. Cadascú és com és. Allà on érem: a la base secreta del desert de sonora anava tot bé fins que va ser l'hora de tornar de Mart. La nau va esclatar en ple viatge de retorn -segons sembla ja estava tot previst- i els serveis secrets van activar un pla per eliminar els astronautes, que en aquell moment jugaven a cartes tranquil·lament a la sala d'esbarjo de la base secreta. No recordo com, però els astronautes amb aspecte de windsurfistes van saber que anaven mal dades i van preparar un pla de fuga perquè no els pelessin. Tal dit tal fet. Van agafar una cantimplora cadascun, van estabornir els vigilants i van començar a córrer desert enllà. Hi podien haver anat en cotxe però no van trobar les claus. Separats cadascú pel seu costat van convenir que el primer que se'n sortís difongués l'enganyifa a tot Amèrica. El tros de la travessia del desert és lent i calurós a la pel·lícula però ens va impactar molt que un dels astronautes mengés una serp per sobreviure, encara que, a la meva fila, no va saber gens de greu per la pobra serp. L'astronauta menja-serps va ser l'únic que va sobreviure i va arribar brut, empolsagat i amarat de suor, amb el temps just abans no l'enterressin i un malparit dels serveis secrets es casés amb la seva dona. Quan van obrir el llum de la sala els crits d'eufòria van ser d'una estridència inaudita i en Raven, que feia d'acomodador, va perdre el control amb una facilitat que ni ell mateix no era capaç d'entendre. El moment més important de la tarda era arribat i la fugida en direcció a la barra del bar per fer cua a la nevera dels gelats va ser, com sempre, caòtica i escandalosa. Ens esperava el gran luxe dels diumenges: un gelat de cucurutxu de vainilla de tretze pessetes pel qual hauríem menjat una serp a mig travessar el desert de Sonora.