El cine dels Catòlics

En Mastegatatxes ha parlat de Capricorni U i no sé perquè però m'ha revingut parlar del Cine dels Catòlics. Un cine andergraun, del marge, astracanat com ell sol. Els Catòlics era com una cosa fosca, malparida, que entraves per una portalada que fotia pudor de pixum, de resclosit, de pols amuntegada. Cap dins faltava gent i ja senties el frec de les pipes, el catacrac de les cadires de fusta mig masegades, les rialles canalles de tots els vailets. Els Catòlics era una nau ingovernable on uns dos-cents pirates infantils les fotien de l'alçada d'un campanar. Ni el napalm hagués pogut amb tota aquella canalla que es passaven les hores dels entreactes tirant gardeles, capellans, saltant d'un costat a l'altra, barallant-se, fent corredisses, cridant com micos. Si haguessin cardat allà dins una manada de piranyes, els vailets se les haguessin cruspit com si fossin pastelitos Bimbo, Phoskitos o Pastas San Martirian. Allò era un impossible que anava contra la moral urbana, contra el civisme organitzat, contra el Cine Modern, contra la compostura. Però existia. I mentre existia els Catòlics, aquells 200 energúmens no emprejaven a casa seva, i els pares i les mares podien fer migdiades manyagoies i, donada les formes de contracepció del moment, el més segur és que estiguessin encarregant una nova fornada d'energúmens plens de mocs, renecs, i genois pelats. Així era aquell cine. I quan tancaven els llums el més fàcil és que se sentís un pet, un rot immens, algú que deixava anar una broma suada, i anar fent. En Raven intentava ordenar aquell guiguirall i se'n mig en sortia. Un altre tipus sense la simpatia d'en Raven ja hagués estat devorat per aquelles fileres plenes de musteles, sangoneres, bandarres i corsaris. Si un Assistent Social Modern hagués visitat aquells 200 saltimbanquis hauria fet l'informe més llarg de tot el segle dels serveis socials. Però allà hi havia tothom. Allà tothom cridava, escopia, aplaudia quan el protagonista buidava el carregador de la seva metralladora sobre els japonesos. I així anar fent. A mitja sessió, més crits, més salts, més bertranades i salvatgades, i en Raven anant amunt i avall com un casc blau enmig d'un conflicte impossible. Llavors tancaven els llums i una altra peli per saciar la mainada. Acabat el cine, tots cap a casa després d'una sessió infame com aquella. Temps després vaig sentir que el cine era cultura, que era la fàbrica dels somnis i no sé pas què més. No vaig pas entendre-hi ben re. Per mi el cine era anar a emprejar la gent, cridar, escopir, anar a garrotades, i tot enfilats sobre butaques de fusta masegada. Lo demés són pulecres, collons!