dijous, 21 de juny del 2007
En Met Esparter
El carrer Nou és un dona'm-dona'm de personatges sensacionals (faria servir l'adjectiu formidable però, de moment, el tragina en Mastegatatxes en les seves cròniques diàries sobre el factor humà) Entre els millors del carrer Nou hi havia en Met Esparter. Fequis que en Met era més aviat poca cosa, però una mica cepat, lleuger en el caminar, cara de murri, i dels que eren xerrapetes de debò. En Met treballava l'espart, li donava forma, i convertia aquest material aspre i dur en coses com catifes rodones, sarrons d'aquells per guardar-hi la llenya, ventais per avivar el foc i poca-ho sé què més. En Met trebaiava l'espart assegut a terra en el seu obrador que donava al carrer Nou. S'asseia amb les seves cames curtes ben estirades i vinga a donar-li forma i vivesa a la cosa aquella de l'espart. El seu obrador era senzill i tenia un mostrari de feines fetes amb l'espart, però també era net. Perquè en Met era una persona neta i endreçada, sempre anava guarnit amb pulcritud i ben clenxinat. Era, en Met, de la Banyoles roja i popular, va ser ferit a la guerra, i encara queda una foto on ell clava cartells del PSUC en plena revolució. Era en Met una persona llegida i enraonada. A vegades, com totes les persones llegides i enraonades, deixava anar una teoria un pèl estrambòtica. Què li vols fer! Li vaig sentir dir a n'en Met que el fet d'haver nomenat un Papa polac era senyal que el comunisme seria imparable. Vet aquí. En Met feia hores al Xampinya. Feia anar la màquina del cine. Per tant, trebaiava l'espart mentre posava en marxa la màquina de les llaunarres, de les coses de part de bo o de part de riure. En Met era dels que convertia el carrer Nou en una cosa plena de cor, de xerrameques, d'anar i venir de mainada i gent gran, de la Banyoles més real que pas les pel.lícules que ell deixava anar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Si alguna vegada he entrat gratis a un cinema ha estat gràcies a en Met. D'en Met em cridava l'atenció aquelles agulles d'esparter amb les quals cosia aquelles tirallongues d'espart, aquelles agulles de gegant que sabia manejar com un hàbil prestidigitador. Però el que més em fascinava d'ell era la facil·litat amb què es treia la dentadura postissa, aquell moviment de mans de mag que aconseguia embadalir-me i que situava la seva dentadura sobre el tapeta del menjador. M'és impossible caminar pel carrer Nou i no imaginar-me en Met assegut a la cadira situada arran de carrer, amb el Periodico a la mà tot vaticinant la fi del món o una altra guerra civil. A la meva memòria en Met l'esparter, el maquinista del nostre cinema Paradiso, el meu oncle, continua vinclant l'esquena com un jonc i cosint ventais i fundes de garrafa amb unes agulles enormes de gegant.
Publica un comentari a l'entrada