Jo sempre he anat a missa al Monestir

A casa sempre hem estat partidaris del Monestir. Vet aquí. A casa no anàvem gaire a les misses de Santa Maria. Les trobàvem postisses, una mica enfarfagades. A casa anàvem al Monestir, on tot era més poderós i més solemne. El capellà quedava reduït a una ombra menuda enmig d'un altar majestuós. La seva veu rebotava per les columnes o dalt del sostre. Era el capellà una minúcia comparat amb la gegantina presència de tot el que feia olor de Déu. Al Monestir hi havia poca feligresia, a penes alguns pagesos forts de la comarca i la gent dels carrers de l'entorn. O sigui els últims cairuts que segueixen creient en la superioritat manifesta del Partit del Monestir per damunt de les coses mundanes que han anat succeint a Banyoles des de la fundació de Santa Maria. El Monestir s'ha regentat el poder i això sempre s'ha notat: el claustre, la biblioteca, l'orgue poderós, el retaule de Nostra Senyora de l'Escala o l'arqueta del totpoderós Sant Martirià. Enmig de tot això, Santa Maria és una esglesiola simpàtica i para de comptar. Jo anava a missa al Monestir i quedava ben encantat amb cada volta, amb cada ombra, amb aquell capellà diminut que es perdia enmig de la immensitat. Hi veia les inútils ràfagues de l'estufa de gas voler escalfar aquella mole de Déu, aquell llamp d'arquitectura aixecada pels nostres abats i els seus servents per humiliar l'home. Perquè, desenganyem-nos, nosaltres quan anem a missa volem que algú ens recordi que no som res més que quatre volves de pols al costat de Déu Nostre Senyor.