Filipo

En Filipo era un arrossegat que se'ns va enganxar. Era com en Fideo dels còmics d'en Jabato: una cosa prima, molt morena, molt histriònica. Un no-res que va viure alguns dies de la nostra hospitalitat pagesa. En Filipo potser era portuguès o d'algun país per l'istil. Corria per Banyoles, la sabia molt llarga, demanava calés. És d'aquesta mena de fills de puta que s'arrapen a la gent de bona voluntat amb la tàctica de les sangoneres: respirar sang, xuclar el que es pugui, arrencar el delit de la gent. En Filipo es fotia una cervesa als Catòlics i segur que trobava un burro que li pagués. En Filipo es cardava un entrepà al Clot o a l'Astrall i de ben segur que hi havia alguna ànima de canti que li pagava la gresca. Anava vestit amb camises de dues o tres talles de més, amb pantalons astracanats, i duia, això sí, un bigoti prim que el delatava allà on fos. Nosaltres ens el vam endur al famós Enciam de l'Estartit i allà va beure i fumar el que li va rotar, pagant nosaltres. Perquè nosaltres, això sí, quan veiem un foraster per comptes de desconfiar-ne, com així ha de ser, li paguem el que convingui, com si fossim burros esquimals. En Filipo era un fill de puta i ens va ben calar a tots, a tot Banyoles si pot ser. Algú, no sé pas si va ser en Jordi o el seu germà, va avisar-nos: "aquest fill de puta d'en Filipo està a sou dels estupes". I vam quedar freds. I vam quedar glaçats, i no vam pas saber recordar tot el que li havíem dit, i tot el que havíem fumat, i tot el que havíem mercadejat. El cas és que, de cop i volta, vam adonar-nos que aquella cosa morena, bigotuda, ratada i cabrona començava a fer cara de bòfia. No vam pas tenir temps de trencar-li la cara o de demanar-li tota la pasta que li havíem deixat. En Filipo, més puta que bonic, va tocar el dos i ens va deixar amb un pam de nas. Tot i així me'n recordo prou bé de quina pinta feia. Es com si fos avui que el veiés demanant-nos calés i explicant subnormalitats en bars on el fum era Jamaica. Per tant, estàs avisat, fill de la gran puta, si tornes per Banyoles, reberàs. Et cardarem una cara de mans i et farem empassar litres sencers d'aigua de la Puda. Seràs pell, Filipo, i és llavors, quan veuràs que els rurals, com nosaltres, tenim sempre dues cares: la primera és la del convidant de bona pasta, la segona, i la més real, és la d'una mustela que beu sang a raig.