La muralla

Vista d'un tros lluny, la muralla fa l'efecte de quedar més bé vista d'un tros lluny. A Banyoles soms així. Fem les coses per no acostar-nos-hi, per veure-les i passar de llarg. Llavors, el dia que ja no hi són fotem el crit al cel i ens queixem de l'Ajuntament, perquè a Banyoles, per bé o per mal, la culpa sempre és de l'Ajuntament i, a vegades, del mal temps. La muralla s'hauria de deixar tal i com està però es veu que hi ha un projecte per fer-hi un aparcament soterrat de dos o tres pisos de fondària. Si la gent anés a peu no farien falta aparcaments però ens hem tornat molt senyors. Serà una llàstima i una murga que foradin la muralla perquè l'any que ve no sabem on hauran de fer els concerts de l'Aphònica. Jo els oferiria el jardí de casa però se m'hi fa difícil encertar on posaríem la barra i ja se sap que la barra és la part més important d'un concert després dels músics. El jardí de la muralla s'hauria de quedar igual. Ho pensava ahir assegut al marge del carrer, al costat d'un matrimoni de gent gran molt educada que va seguir les serenates amb una correcció exquissida. Al cap d'una estona van arribar en Ramon i el Gurú i la cosa va canviar perquè al darrera de les seves reflexions vam arribar a conclusions d'una potència inigualable. Hi havien els de la tele amb una camioneta d'aquelles que porten una antena parabòlica i una altra de ferro. El Gurú deia que haurien anat més bé amb un plat de la Bisbal i un rampí per arreplegar palla. Entretant, en Ramon i jo ens vam posar a parlar amb una nena de Girona que passa la setmana a Banyoles col·laborant al camp de treball que ha activat en Viladiu per tenir-ho tot a punt a l'hora exacta. En Viladiu és un paio molt llest però la nena encara ho era més perquè, quan vam saber que tenia quinze anys i que estudiava per ser perruquera en una acadèmia de la Ronda Ferran Puig, en Ramon li va preguntar quina edat voldria tenir i ella va respondre que disset. Perquè els disset, raonava, són un punt mig entre la llibertat i la protecció de la família que t'ofereix l'autèntica comoditat adolescent. Llavors en Ramon li va dir on s'havia de firmar per tenir disset anys i jo vaig pensar que, de fet, si li preguntéssim al Gurú segur que ens diria que quinze anys són una edat perfecta.