La Vespa

La Vespa és un dels mites elaborats en el gran obrador humà del Pla de l'Estany. La Vespa és de Crespià, de la part més empordanesa, eixuta i ventosa de la nostra comarca. Però, de ben petita, la Vespa va entendre que no es podia limitar a ser la filla d'un puó de camins. Havia d'aspirar a córrer món, a rondar-la, a anar d'un costat a l'altra. I així va ser. La Vespa és petita i rabassuda, és com un nap sense ser de Can Nap. La Vespa, però, és com un nervi deixat anar, té la llengua llarga i és recomanable que ningú gosi parar-li els peus, perquè s'ho ben trobarà. Qualsevol que ha pretès acollonar la Vespa s'ha trobat en un vesper, i això no és cap joc de paraules, això és la realitat, senyors meus. Perquè la Vespa té, en el recargolament mental, el do inequívoc per llançar improperbis, amenaces, desqualificacions sumàries, acollonades de les grosses. Si està de bones ja et pot deixar anar els primers "cabró, maricon" i així anar fent. La Vespa feia autoestop amb un maó. Qui no s'aturava, podia cobrar fort. La Vespa se les enginyava per anar fins a Banyoles amb el mitjà que fos, llavors si tenia dificultats per tornar al seu estimat Crespià, agafava prestada una bicicleta. No se sap qui negociava el préstec, perquè el més segur és que l'amo es trobés que li faltava el petit vehicle. Llavors s'havia d'anar a Crespià i el pare de la Vespa, el puó, t'ensenyava un munt de bicicletes que havien estat agafades en préstec per la filla i et deia "agafa la que vulguis". La Vespa corria per les festes majors. La Vespa les feia de l'alçada d'un campanar. Era fàcil sentir primer els seus cants exagerats i veure-la després arribar amb una vestimenta una mica estrafolària. La Vespa s'arromangava, la Vespa ensenyava coses. La Vespa demanava calés a les botigues. Només els de Crespià la tenien ben collada, la resta tenien una certa por per aquesta dona sense manies. La Vespa tenia la seva pròpia geografia, és coneguda a bastament entre l'Empordà i el Pla de l'Estany. Dèiem amb en Gadafi que hi ha un autèntic país Vespa, que és aquest que mira cap al Mont, i que no perd de vista Rocacorba i el Collell. La Vespa tenia llegendes urbanes personals. Es deia que li havien deixat mig morta a peu de carretera, amb no sé pas quantes ganivetades al ventre. Però llavors sortia ella, tan campante, eixerida com sempre, i deixant anar aquella llengua llarga de barbaritats que torbaven el cel. La Vespa dormia en els vestuaris del Camp de Futbol del Crespià, quan aquest va fer figa per falta de personal. La Vespa va estar a punt de sortir a la mítica Crespià, la pel.lícula definitiva d'en Serra abans que aquest caigués pel parany de la comercialitat. La Vespa és de Xisca de Gardi i Xisca de Gardi és de la Vespa. Nosaltres, per homenatjar-la, farem autoestop amb una rajola de la Nova Banyoles, i direm bestieses als qui no es parin, i quan algú es pari li direm "xato, porta'm a alguna festa major". Vet aquí, Dolors, aquest és el nostre homenatge a la teva contribució, una mica febril i astracadana, a la història plaestanyenca.