Banyoles, oh yeah!!!

Ho recordo com si fos ara. Aquelles festes de Nadal que anaven a cavall entre el 90 i el 91 foren molt fructíferes econòmicament. Tenia quinze anys, l'edat justa en que les tietes, àvies, padrins i comanyia no tenen punyetera ideia del que han d'encarregar als reis. Sovin això porta a tirar pel dret i optar per la via fàcil que és la del passar pel caixer automàtic, retirar quatre calerons, dipositar-los dins un sobre amb el nom del parent beneficiat i entregar-lo tot dient: "Té noi, que a aquestes edats ja no sé què coi us fa gràcia, tu mateix". Beneïdes paraules, com m'agradava sentir-les. La qüestió és que aquell Nadal més o menys tothom va passar per "La Caixa" (parlem?) a recollir el regal que els reis havien deixat per a mi i em vaig presentar a 8 de gener amb una economia molt més sanejada del que segurament mai més podré tornar a presumir.Recordo com si fos ara, també, que el meu germà, que aleshores ja tocava la guitarra, em va etzivar un comentari del tipus: "Tu, i si t'apuntes a tocar la bateria?". "De vegades" he pensat que aquella pregunta amb aires de proposta no era res més que un dir: "Nano, aprepara't que s'acosta un cristu gros". La qüestió és que encara recordo que amb la recaptació d'aquelles festes em vaig pagar la matrícula de dos trimestres al taller de música. A partir d'aqui, tot plegat una bogeria...Al cap d'un mes ja havia embolicat als meus amics. L'Stix (perquè aleshores en Piua Alsius era l'Stix) tocaria la guitarra, en Milhomes (perquè aleshores en Quel Figueres era en Milhomes) l'acompanyaria fent les quintes, en Roli (pequè aleshores en Roli ja era en Roli) tocaria el baix i en Lluís Garganta seria el cantant. El nom... Vas de Bou, quin si no. El que no sabíem aleshores era que en Japet de la moda ja tenia una fornada a punt de sortir en forma de rock fet a casa (dieu-ne com vulgueu) que cardaria potes enlaire el decorat juvenil dels Països Catalans. Encara menys podíem pensar que a Banyoles per aquella febrada no hi hauria cataplasmes que la fessin baixar. Al Pla de l'Estany però, aquella febrada global a tot el territori va tenir un matís molt important. A casa nostra hi havia els Kitsch i això volia dir que les coses no es podien fer de qualsevol manera. Tot d'una, a qualsevol racó de les nostres contrades s'hi organitzaven concerts. Cada setmana a un lloc diferent i a molt estirar, cada tres setmanes o un mes el teu grup en formava part del cartell. Anàvem a tots els concerts i els altres grups venien als nostres. Aleshores una de les pitjors crítiques que es podia rebre era la d'etiquetar-te de còpia barata de Kitsch. A més d'un grup els va costar suor i llàgrimes alliberar-se'n, si és que mai ho van aconseguir. Kitsch era únic, inimitable i genuï. Kitsch era un iceberg d'on només en sobresortien en Lluís, en Joan i aleshores, en Xicu i en Bep. Però per sota era més que això, era molt més. En Ruski amb les melenes, en Toni Torres, en Barto ballant a peu d'escenari amb el puny enlaire o en Nito tocant la seva guitarra imaginària ( i que encara avui passeja tot sovint) al costat de la Palo. Kitsch també érem desenes d'adolescents cantant i sentint-nos-em part. Ho vivíem amb una barreja d'admiració, enveja sana, sentiment de partinença i el desgavell hormonal característic de l'edat. En aquells temps que ho voltàvem tot i prou que m'ho retreien a casa, et donaves a conèixer dient que érem de Banyoles, la ciutat de Kitsch. L'estany venia després. Altres grups cohetanis com Zooil·logics, Isis, Draps Bruts, en Hug, el cantautor de l'estany o els H.H.H de can Bota van ser espectadors de luxe del cristo que es va liar.A la ciutat hi havia un munt de grups a part del nostre. Els Apus amb seu a can Bernat, els Freud instal·lats al carrer Sant Martirià i del qual en vam pispar el nostre següent baixista Toti Rigau, els Auchtung que més tard van dir-se Atzucac, Subterrani (el primer grup d'en Serralvo), Xuxu de Pus (què dir-ne d'ells que no se sàpiga...), Pulmons Negres, els Omega (que van tirar pel camí de la patxanga), Mr. Dollar, Josephine Libido, Disonance, Forum Iudicum, Kirlyan, Terratrèmol (de l'incansable Grabuleda) i d'altres que ara no em venen al cap però que van existir, us ho prometo, i van participar del festival. De la comarca ens arribaren La Principal del Fanalet de Cornellà o Chuck Birres Band de Mireres. N'estic segur que arribà un moment que al Pla de l'Estany, durant la primer meitat de dècada dels 90, els garajus es feien servir més de local d'assaig que no pas de guarda-cotxes.Poca cosa en queda d'allò. Una desperdigada de músics, un piló de guitarres empolsegades, un pet de garajus buits plens d'oueres a les parets. Bé... No és cert, en queda molt més que això. Queda el record d'una manera de viure, d'anar pel món i de fer Banyoles que va marcar moltes adolescències i joventuts. Ah, i una cosa molt i molt important!!! Segueixen quedant els primers, els que ja existien, que van marcar, van cohexistir, van sobreviure i han resorgit quan molts els donaven per desapareguts. Encara ens queden els Kitsch, i per molts anys!!!