Comentaris a peu de carrer

La solució en això del daltabaix de Nova York i totes les borses del món, no ens les daran pas els economistes estirats. No, de cap de les maneres. Aquesta gent s'embossa amb gràfics, mandangues, teories i equacions embolicades. N'estem tips de sentir-los dient bestieses i parlant com si fossin xinos del flam. Ells són els que ho han cardat tot a can pistraus i ara vénen amb carregaments de xerrameca. En Vadó de Besalú va dir, d'una manera molt entenimentada, que això de la crisi era del cap, que entre uns i altres ens han cardat la por al cos i ara no hi ha manera de treure-la del cim. I el que abans d'ahir era glòria, dispendi, alegria, afartament, festa, xampany, cotxes nous i tot un carnaval, avui és por de la de l'home del sac. Com que ja no ens fiem ni de la nostra ombra, i volem respostes a les preguntes més complicades, hem decidit parar l'oreia i sentir a la gent del carrer. La gent del partit del sentí comú. La gent que n'ha vistes de verdes i de madures, que s'ho mira tot amb una distància encomiable. Hem sentit un carnisser de poble que una conversa deia "totes les pujades, tenen després baixades". Vet aquí. La confirmació d'un principi fonamental, bàsic, rotund. Les coses vénen i van. Després de la nit, ve el dia. Si ara fa calor, podé demà passat farà fred. Tot el que puja, baixa. Tal dia farà un any. Qui dies passa, anys empeny. La vida és així. Ve la tempesta, i se'n va amb la mateixa facilitat que ha vingut, i de seguit ve la calma, i tornem-hi. Per tant, economistes estirats tingueu-ho clar: la vostra xerrameca és inútil. Passarà el xarampió i la verola, la rosa i els galteres, i la criatura, novament, tornarà a sortir a jugar com sempre, tan campante, feliç com un nis. La resta quedarà per explicar-ho a la vora del foc amb una torrada amb ai. Bona tarda, germans!