Gent emporlanada

Fan córrer que a Parets d'Empordà, dolç país de Vilademuls, un veí ha renyit amb un altre per un ditxós galliner. Es veu que li molesten les gallines. Es veu que l'atabala el gall. Si fos per bèsties jo estaria renyit amb tots els que van ser veïns meus del carrer Nou. Començant per en Taiena i les seves vaques i la seva xisca. Seguint amb els porcs de Ca l'Anneta que feien uns bruels terribles cada cop que se'ls enduien a visitar el Moro del Mataderu. Seguint amb els porcs, els conills i el galliner de Can Sardanes. O el galliner de la Maria Vaqueta. Vet aquí, tot el carrer era un cort, i alguns animals els veies o els senties tot lo dia, com la burra de Can Sardanes. Els animals feien companyia, els amanyagaves, estaves distret si els senties, ja neixies amb la seva fortor i amb els seus bruels. A casa havíem tingut de tot: angiles al safareig, sagrantanes en un calaix, blacbassos i sols en un cossi, ànecs en un tancat, conills, pollastres, gossos i gats. La gent no tenia pas les manies d'ara. La gent vivia, convivia i feia la viu-viu amb animals a casa, o a la casa del veí. Ara, alguns, se n'han anat a ciutat i no poden sofrir que els desperti un gall. Però estan emporlanats, s'han acostumat a piconadores, autobusos, dijeis, marabuntes, crits, perdigonades i tegevés. No anem pas bé. Vols que t'ho digui? Si no els hi agrada viure a casa nostre, que se'n tornin per on han vingut. Nosatres soms com soms, i soms els de sempre, i fins i tot estem acostumats a gent com en Samora, que empregen però no tenen mala fe.