En Sherlock

Conan Doyle va pintar magistralment el seu Sherlock Holmes, tipus amb el qual compartim extraordinaris vicis i una curiositat extrema. Banyoles, com no podia ser d'altra manera, va redefinir el personatge i va criar el seu propi Sherlock. El Sherlock banyolí, a diferència del londinenc, anava sol i no es dedicava a gratar en les coses dels altres. El Sherlock banyolí, i vet aquí el motiu, anava tocat amb una mena de bombí, lluia rellotge de butxaca amb cadenat opulent i es guarnia amb trajes prou elegants que tenien una lleugera retirada amb els trajes anglesos. En Sherlock no tenia ofici conegut a banda de polemitzar a la barra universal de Can Banal. Qui no ha polemitzat rere les cortines de Can Banal no és dingú i és un para de comptar. En Sherlock també era un habitual dels cinemes banyolins i allà també aprofitava les cues que s'hi muntaven per polemitzar. Com ha de ser: perquè la gent que té més de dos dits de front, polemitza, duu la contrària, juga a esverar el personal i els galliners. En Sherlock era així i tenia, aquell home menut i rodanxó, una altra cosa en comú amb el cèlebre investigador: la mirada de guilla inquieta. Que el va parir, en Sherlock. Temps després va fundar un negoci que prometia: un quiosc al bellmig de la Plaça de les Rodes. Diem que prometia perquè quan el va aixecar molta gent va pensar que era un bon acudit. Però vet aquí que hi ha coses que es diuen el trànsit de les persones, les rutes de la gent, l'anar i venir sense sentit del personal, i es veu que la gent no creuava les Rodes en diagonal i molt menys s'acostava fins a l'epicentre d'aquesta Plaça. A en Sherlock ningú li comprava diaris ni revistes. I va haver de tancar la paradeta. Temps després el vaig veure en una vila costanera de les nostres. Ja era gran, però lluia aquella mirada inquieta, aquell posat elegantíssim. No l'he tornat a veure mai més. Però, de ben segur, deu ser en algun lloc resseguint les passes tafaneres del gran Sherlock Holmes. Londres i Banyoles, novament, van agafades de la mà.