diumenge, 9 de novembre del 2008
Els de Banyoles
Li vaig proposar a en Miquel Molina que s'ajuntés amb nosaltres en aquesta cosa de Xisca de Gardi. En Miquel com és una persona assenyada i amb dos dits de front- cosa que no es pot dir de nosaltres- s'ho ha estat pensant. Però el pensar, a vegades, pot fer arribar a algú a conclusions etivocades. I dic etivocat i no equivocat perquè a Banyoles no es equivoquem pas mai, en tot cas ens etivoquem. El cas és que en Miquel em va respondre que ell no era de Banyoles i que aquest bloc parlem amb propietat, i amb coneixement, de tot el que fa referència a la capital mundial. Es cert que tots nosaltres som de Banyoles de tota la vida. El Gallegu, sense anar més lluny, és descendent de les Goges de l'Estany i un seu avantpassat fou abat del Monestir fins que la va armar grossa i el van fumbre a fora i tot va acabar com el rosari de l'Aurora. En Mastegatatxes és de Banyoles des del neolític, un Fernàndez tenia una barraca de pesca i caça al poblat neolític de la Draga. Un altre seu familiar va vendre's a trossos el drac que Sant Mer va fer matar. En Samora, què dir dels Samora! són els que van encendre tots els conflictes banyolins des del temps de la picor o des de l'any del pum. Els Samora va ser a darrera de la guerra de cairuts contra rodons, per exemple. Són de Banyoles des de sempre i així ens ha anat. En quan a en Vaqueta no se sap massa bé en quin segle van arribar però el cas és que a casa seva hi ha un retrat molt antic on un seu avantpassat ja parlava amb una mena de mòbil. No m'estendré sobre els meus orígens banyolins perquè necessitaria mil pàgines electròniques, però els nostres avantpassats ja eren aquí abans que a Serinyà es construissin les coves del reclau viver. Temps immemorials, vaja, a casa sempre ens hem gratat la butxaca per col.laborar amb Banyoles, ja sigui amb la construcció del Monestir o de la Muralla. En tot cas, en Miquel Molina tabé és de Banyoles. Perquè ho diguem nosaltres, i si nosaltres, amb totes les nostres genealogies i escuts nobiliaris, diguem que algú e de Banyoles, cairaissus, és que ho deu ser. Per tant, Miquel no tens pas excusa en aquest sentit. Un altre cosa és que et faci manra escriure. Cosa que entendríem perquè a vegades més val un mitdiada que cardar el burro a Xisca de Gardi. Vet aquí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
I jo encara diria més.
Com diu el xiste, pots ser un Banyolí sense haver nascut ni viscut mai a Banyoles. Perquè sí, perquè els de banyolins naixem i vivim ons ens dóna la gana, collons.
Espero que si decideixes entrar a Xisca de Gardi, encara que sigui per veure qui carda el cap més gros, sàpigues a quin costat t'has d'aliar. No em facis emprejar només d'entrar, que ja tinc prou feina amb dos dròpuls.
Perquè sí, perquè els de banyolins naixem i vivim ons ens dóna la gana, collons.
Molt bona aquesta. xD
Ho veieu, companys? Espurnes és un amic banyolí del Barri de Les Corts instal·lat a Alemanya.
auf Wiedersehen, ens veiem aviat.
El barri de les Corts? Deus voler dir Corts, que està entre Mata i Borgonyà, i que fan un pa extraordinari.
Des del “salveu-me primer a mi que soc de Banyoles” fins avui, que no canvien les coses. Es allò de “si, si, a Finlàndia hi han molts estanys però com el de Banyoles cap” o be “La Sainte Chapelle de Paris ja n’és de maca, però com Santa Maria ja pots mirar i remirar”
¡Visca el campanar de casa!
En Jaume Butinyà avi, presentava al senyor Josep Brugulat, benefactor insigne de gernació de Banyolins que varen viure la cultura i la llibertat de manera diferent gracies a uns cales que els seus pares podien pagar. Dons el senyor Butinyà que el presenta tot dient “El senyor Brugulat, malgrat no ser de Banyoles...” Era el primer fet a destacar, el primer distintiu del personatge, el fet diferencial a recordar als assistents a la conferencia que el coneixien de tota la vida es clar.
Tothom pensa que el seu poble es el millor del mon. Els de Banyoles també però amb una diferencia; Banyoles es el millor poble del mon, com deia en Farri.
Parlant d'en Farri, des d'ahir, on vulga que estigui, s'haurà retrobat amb el company de tertúlies Francesc Noguer que va morir ahir a la tarda.
Banyolins de cap a peus com hi ha món.
Si noi, aquesta tarda hem enterrat en Francesc Noguer, que descansi en pau. Company d’en Farri i de molts més. Persones i entitats. Em deia en Lluís Martí que es més fàcil fer la relació d’entitats que no n’era que a l’inrevés. Futbol, sardanes, barça, radio, televisió i tantes més. Sense oblidar Convergència Democràtica de Catalunya i no dic CiU expressament. Era Convergent de cap a peus i nomes va trair la decisió del partit una vegada. El dia que volien traspassar el pressupost per iniciar Radio Banyoles a una altre cosa. El seu vot era decisiu i no els hi va donar. Va votar en contra i gràcies a aquesta decisió tenim radio des de llavors. Radio que tan ha estimat i participat fins que les escales i el seu cor varen ser incompatibles. Era Convergent com deia i des de la base que es el que dona mèrit a l’activitat.
Un record emocionat a l’amic i company desaparegut precisament quant va deixar de tenir ganes de seguir la lluita perduda. Feia molt temps que tenia problemes que haguessin desanimat a qualssevol. Ho dic amb coneixement de causa pels comentaris d’alguns metges que el varen tractar. Les ganes d’aprofitar el que tenia i com podia, l’hi han allargat la vida uns quants anys. De propina que deia ell, amb l’assentiment de la Mercè. Responsable solidaria d’aquesta propina.
Era banyolí d’adopció, que es va sentir sovint allò de malgrat no ser de Banyoles que no deixa de ser segons com es digui, una mena de segregacionisme.
Potser donar el seu nom a un dels estudis de la radio o de la televisió seria un reconeixement apropiat.
Voldria recordar un text que ja vaig penjar fa temps. Es la reflexió de que la mort no be de cop. Ens morim de mica en mica al anar perden companys i referents.
Publica un comentari a l'entrada