Con érem petits els diumenges a la tarda eren d'allò més divertits. Quedàvem sota les voltes de Can Xampinya o a l'entrada de l'Ajuntament. Tot i que no érem mai els mateixos si que hi havia un nucli força consolidat composat per els germans Papiol, que de Madrid vingueren i a Madrid se'n tornaren, en Segui i jo. Aleshores hi havia dos cines a Banyoles, Can Xampinya i el Victòria i cadascun tenia el seu xurrero de capçalera. Si tocava anar al Victòria ens arribàvem a fer emprejar al pobre Joan Tur, xurrero de la Teisa i que més endavant li van calar foc a la barraca una colla de passats de ratlla (i mai més ben dit). El xurrero corresponent al districte del Blau era l'altre, la Xurreria Bañolense. Resultarà poc correcte a ulls d'algú que ho expliqui, però no sóc pas de callar-me les coses jo i la qüestió és que, i no pas per fer honors al nom del comerç, no hi havia diumenge que no intentéssim xurrar alguna que altra xuxeria.
El guió del diumenge continuava amb el passe en sessió contínua de dos películes al preu de cent vint-i-cinc pessetes. Acostumava a haver-n'hi una de talonera i desemprenses la cap de cartell. La majoria de vegades la primera no valia pa re i com tota mainada aburrida ens dedicàvem a tocar els collons al personal, en aquest cas, al pilero.
Encara avui, els recordo a tots dos. El del Victòria era un personatge d'uns seixanta llargs, alt i gros com un sant pau, amb una permenent mirada de menyspreu i una testa grisa clenxinada cap enrera. El de Can Xampina, en canvi, era un home d'encara més edat, poqueta cosa i mig corvada que molts de vosaltres recordareu per la mà ortopèdica.
Els pileros de Banyoles, a part d'acompanyar les iaies a puesto quan arribaven a pel·lícula començada tabé feia una mica la funció que fa la bruixa de les fires, així és que si no t'agradava el que hi passava a la pantalla, sempre et quedava l'opció de jugar al gat i la rata amb ell sense més altre perill que et cardessin de pet al carrer si t'enganxava.
El joc començava al crit de PILERO!!! Acte seguit s'encenia una llinterna que poc a poc s'acostava cap allà on li semblava que provenia el bram. Òbviament, qui havia cridat ja estava a l'escaire oposat de la sala preparat per tornar-hi. PILERO!!! Algun carcamal ho acompanyava amb algun insult per enxirinar més la bèstia. A cops de PILERO!!! la cosa s'anava complicant ja que aquella persona acostumava a moure's com una anguila en la foscor i si optava per prescindir de la llinterna ja eres pell. M'és d'un cop el crit havia estat ventat a menys d'un metre d'ell. Aleshores, i segons l'estona que fes que li estiguessis tocant els collons sorties de puntetes estirat per la orella o directament a clatellades.
Després del cine encara quedava una llarga tarda de passejar pels carrers de Banyoles. Voltàvem sense solta ni volta. D'aquí cap allà i d'allà cap a quí sense rumb ni altra ruta que la que l'atzar manava al primer del grup. Acostumàvem a coincidir amb altres colles amb qui conversàvem tres minuts fins que, també per qüestió d'atzar, es disolia la reunió. Sovint quan ens trobàvem una colla de nois i una de noies, es creava un tercer grup de ruta composat per un membre de cada bàndol que s'independitzava del seu ramat per fer el que naltros en deiem "festejar una estona". Al cap d'una horeta la parelleta es reincorporava al seu grup d'origen per donar tota mena d'explicacions i detalls.
Aquelles passejades per Banyoles tan persimonioses i relaxants a voltes es veien estroncades per les corredisses fruit d'algun timbre tocat a traïdoria.
dijous, 6 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
El pilero de Can Xampinya era el pare de Ca l'Olvidu, la perruquera del Vallespirans, i més endavant en Raven exercia de fidel escuder, però al cap i a la fi feia i deixava fer amb la seva persimònia característica escarxofat a la cadira de vímet estintolada a la paret
fèquits que sí
Personatges entranyables, odiats i estimats. Per portar el focus, que era una pila, l’hi dèiem la foca i no dic nom i cognom perquè tots som parents. Com el del Victoria que era el pare d’un significat membre de l’esquerra local i una bona persona. Militant compromès el 36 i que en va pagar les conseqüències. Per cert el nom Victoria es va adoptar desprès d’un concurs i gracies a una victòria que ens la varem menjar anys i panys.
Un dia vaig perdre el meu fill. No va tornar del cine. Vaig sospitar que encara hi era. Adormit i ja amb les portes tancades si es despertava podria traumatitzar-se per la vida. Corrents cap a casa seva a Mata, el vaig trobar en pijama. Sense queixes, varem córrer cap al cine i si que hi era. Adormit en una butaca de les primeres files i absolutament aliè al drama. Es clar que varen repassar que no hi quedes ningú abans de tancar, però era petit i no sobresortia de la butaca.
Record i memòria als bons pileros.
Publica un comentari a l'entrada