A la casa de la vila
no hi ha ni vi, ni pa.
Però alguna cosa hi ha d'haver
que tothom hi vol anar.
Què hi ha?
Caler i podrisser.
A les cases que no hi ha cuina
ni xemineia
poca és la feina que s'hi fa.
I mal el que s'hi cuina, allà.
Sols s'hi grata
per veure a qui es pot cardar,
descarregant el pes de la llei
sobre el ciutadà,
que, per sobreviure,
se les ha de rumiar.
Perquè amb tantes lleis,
una o altra, se li aplicarà.
Sempre és el pobre ciutadà,
de peu,
el que carden a tot arreu.
I s'emplenaran
tots els galifardeus,
en una festassa.
S'emportaran un bon botí
rebent sempre la benedicció
del gran coordinador.
Pere Mià i Camps
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
25 comentaris:
Perdoni però això és extraordinari
Perdoni, què li dec, senyor Mià?
Perdoni, senyor Mià, on m'he d'apuntar per mirar de ser com vostè?
Fantàstic Comitè. Cal apendre dels genis locals. No cal anar a buscar a Sherlock Holmes ni criticar i escarnir a una pobra noia. Ja se sap que ni ha molts que escriuen per no acabar dient res.
Xinador, li prego que abandoni el to inquisitiu de les seves paraules. La qüestió a la qual es refereix ja no té sentit, és una discussió, si m'ho pèrmet, estèril que només serveis per enterbolir les clares aigües d'aquesta modesta casa. El Comitè d'Orriols, com vostè sap, és lliure i capaç d'expressar qualsevulla opinió, exactament igual com vostè. Però li prego, insisteixo, que busqui nous arguments de debat i li asseguro que seran rebuts com cal a Xisca de Gardi.
Atentament
Mastegatatxes.
Benvolgut Mastegatatxes. Accepto excel·lentment la seva crítica i prometo ajustar-me a la pulcritut moral i lingüísitca que aquest espai em meriex. Acabeu de confirmar una teoria, i és que els bons amics s'ajuden mútuament. Però permeteu-me també que us digui que per la meva experiència, sovint també és necessari deixar entreveure les opinions, encara que siguin desfavorables, per assimilar i corregir els errors. Ho dic admetent el meu i també per què ho pogui veure qui els ha comès en el passat.
Atentament, i esperant la història de la Teresa de Ca la Justa
Envejat xinador.
Comparteixo la seva reflexió, agraeixo el to educat de la contesta i em comprometo a relatar pròximament la història de la Teresa de Ca la Justa tot i que, li dic sense cap acritud, les narracions per encàrreec poden grinyolar en algun moment per la pressa del cobrament dels honoraris. No serà aquest el cas però li prego que em deixi marcar els temps de la publicació.
Rebi una cordial salutació
Mastegatatxes
Envejat perquè? Jo em limito a dir el que penso, única i exclusivament. El meu avi, que era un home molt intel·ligent malgrat les mancances de la seva època, sempre em deia el mateix: Sigues net i educat i arribaràs allà on vulguis.
Aquesta és la meva màxima filosofía vital.
Benvolgut Mastegatatxes, us deixo llibertat absoluta. Quan creieu convienient la publicació de la història de la Teresa estaré enormement complagut de poder llegir-la. Les coses amb presses mai surten bé.
Atentament,
Woodhouse?
Què passa?
Mastegatatxes, aquest xinador serà envejat per tu... (horrible construcció sintàctica, ja ho sé), però és un PESAT!
Disculpi budjaus però faria bé de retirar les seves paraules referides al pes del senyor Xinador. El llenguatge exclamatiu no es correspon a la correcció d'aquesta conversa.
Voldria recordar, en qualsevol cas, que aquesta és una finestra de comentaris sobre el talent literari del molt honorat Pere Mià i Camps
Mastegatatxes, si voleu faig un anàlisi del poema d'en Pere Mià?
Clar que això al igual que la redacció de la història de la Teresa de Ca la Justa, també requerirà el seu temps...
D'acord. Retiro el lleguatge exclamatiu i us demano disculpes tant a tu com al Xinador.
Per cert, no podrieu escriure bé el meu nom?
En aquest blog les paraules s'escriuen indefectiblement a partir de la fonètica catalana, estimada Budjaus.
Si però no has contestat la primera pregunta...Estimat mastegatatxes...
A mi no em fa res que em digui pesat. Que em digui el que vulgui. No em faria res que se m'acostés...
Benvolgut Mastegatatxes, vos podeu dir el que vulgueu, però aquesta noia és una petita joia.
És una petita joia, mestre gremial Xinador, és ben cert. Però admetreu amb mi que és una joia per acabar de polir. Vos no creieu el mateix, considerat amic cibernètic?
Les dones són un do de la natura, no una construcció al gust d’un home. La natura és sàvia i no podem canviar les seves decisions. Els homes estem lligats, tant si ens agrada com no, a l’etern femení. Amic Mastegatatxes, les joies cal admirar-les i sobretot estimar-les amb les seves virtuts però també amb les seves imperfeccions. Tard o d’hora tots acabem deixant entreveure les nostres debilitats, amb les que hem d’aprendre a viure i relacionar-nos amb els que ens envolten. Amb el pas dels anys he acabat acceptant que a les dones cal estimar-les, també intentar comprendre-les, però mai, intentar modelar-les a la nostra voluntat. Si que estic d’acord que a vegades sovint s’han de polir aptituds, pensaments, idees, sensacions, maneres de fer, però mai trepitjar l’essència última de cada persona.
Benvolgut Mastegatatxes, no caiguis en la tradició sovint hipòcrita de voler transformar una dona a la teva voluntat. Simplement ifes el que cal fer amb una joia com aquesta, conèixer-la, admirar-la i ser prou valent de sucumbir als seus “imperfectes” encants.
Un nou colapse amb internet. Les dones són el millor regal que tenim i la meva ment m'ha jugat una mala pasada.
Xinador, amic meu, no vulguis ensenyar a fer fills al teu pare.
Es pot saber què passa? Tu Mastegatatxes, tu Xinador, feu el favor de no dir més coses!
Benvolgut Mastegatatxes.
Jo ja sé com es fan els fills. Ja estic polit en la matèria. Només m'has demanat l'opinió. Jo m'he limitat a donar-la.
Perdoni senyoreta Budjaus però la seva petició no serà atesa.
Doncs es pot saber perquè m'utilitzeu per les vostres converses cibernètiques?
Prometo no incomodar-te més estimad senyoreta Woodhouse. Però no em neguis la possibilitat de seguir ser el teu admirador cibernètic.
Publica un comentari a l'entrada