Trobada casual

A Banyoles es donen casos de gent que se'n va a viure a Barcelona perquè hi troba feines ben pagades i els diners compensen la brutícia del pòrland. Aquesta gent torna cada cap de setmana, torna per vacances, per Sant Martirià, per Nadal, per la Mare de Déu d'agost i per festes diverses però sempre molt assenyalades. Algú els ha anomenat banyolins de fora però Xisca de Gardi els considera tan de dins com qualsevol altre. Per anar bé hauran arribat els divendres a la nit, o a la tarda amb el Garrotxa, carregats amb una maleta de roba per rentar a casa de la mare. A l'estiu n'hauran fet més via perquè a Barcelona hi fa una calor enganxosa que ho empastifa tot, que tenyeix els mocs i estova les ungles. El mateix divendres poden anar a sopar a Can Bernat amb els de la colla, o a Can Garriga o, fins i tot a Can Xicu Mach, si passant per Borgonyà ho han vist obert. Després aniran a prendre un gintònic al Passeig. seguiran cap al City, potser al Mam i a última hora arribaran al Clímax abans de provar d'entrar de franc al Mas de Nit. Pagaran però se n'aniran de seguida perquè, els divendres, el mas està ple de perdularis. Els dissabtes al matí s'aixequen tard però no gaire. Alguns faran cara de tenir caparrassa. Hauran obert els ulls i mastegant l'espessor del vi que els ha quedat impregnada al paladar, amb les dents resseques i la llengua botida. Dinaran a casa, potser amb algun germà que s'hi haurà afegit perquè li expliqui les novetats de la ciutat. Dormiran una migdiada suau i sortiran a comprar. I és llavors, a mitja tarda, quan, un cap de setmana rere l'altre, tanquen el cercle amb una conversa que es repeteix cada dissabte. Posem per cas que hauran aparcat el cotxe a Servites per anar a Can Saleri i fer una carregada de tomàquets, ous, carbassons, si n'és l'època, cebes tendres i una mica de fruita variada per no haver-la de comprar a les lleixes aigualides dels supermercats de la capital. A davant de Can Saguer, allà on mamen el carrer Major i el Mercadal abans d'entrar a la plaça, es trobaran un conegut de la família que només veuen una vegada l'any. SEl saludaran a peu dret i el conegut dirà primer que encara el situa de petit, d'una vegada que en va fer alguna que el nostre protagonista ja ni recorda. I llavors, idefectiblement, arribarà el moment esperat. El conegut li preguntarà on la fa i ell respondrà que a Barcelona. Però que a Barcelona només hi treballa. Que els caps de setmana, i per festes, torna a casa perquè com a casa enlloc. Perquè l'estany estira molt. Perquè la qualitat de vida no té preu. Perquè no hi ha tan de fum i la gent no té pressa. Però que no va trobar feina d'allò seu i se'n va haver d'anar. A Barcelona paguen millor. Ell explicarà que Barcelona és més car però que el prestigi i la carrera professional ho és tot i ara està en una edat molt bona per ascendir i fer quartos. Que es voldria instal·lar a la Vila Olímpica quan es pari per ell. El conegut se l'escoltarà com embadalit, amb un deix d'impaciència empresonat als ulls, mentre el nostre banyolí li explicarà que, alguna vegada va a veure el Barça amb una mossa que un dia d'aquests vol portar a casa dels pares; que pot anar al teatre, que ha trobat un restaurant molt semblant als de la comarca amagat en un carrer de Gràcia, que s'ha acostumat al menjar pakistanès, que les botigues de roba tenen els aparadors a la última, que hi ha una pila de llibreries i botigues de sabates per calçar mitja europa. I quan haurà dit que té un cinema a tocar per veure pel·lícules en versió original, s'aturarà un moment i ho resumirà tot en l'única frase que esperava el conegut: «Però jo, que voleu que us digui. Sóc de Banyoles. Vos ja m'enteneu». El conegut somriurà, assentirà amb el cap, li donarà la mà, el deixarà lliure perquè tiri fins a Can Saleri i se n'anirà cap a casa per explicar-ho a la dona. Soms així, què voleu que hi fem. Soms de Banyoles i para de comptar.