dimarts, 10 de juliol del 2007
Xisca de Gardi confia en la nostra policia
Ara fa unes hores, un amic de Xisca de Gardi, s'estranyava que després de sortir de Banyoles els Mossos no l'haguessin aturat. L'explicació no cal anar a buscar-la en un llibre de matemàtiques escrit per l'inefable López (el professor de matemàtiques que més gent ha suspès a l'Institut de Banyoles, un gallec misteriós del qual hem començat a seguir la pista) Els Mossos de la nostra comarca són gent molt seria. Aturen a qui han d'aturar, i aquí s'ha acabat la tonteria. I foten al trull a qui s'ho mereix, i aquí s'han acabat els romanços. I porten cap al jutge a qui ha de pagar alguna cosa que ha fet. La nostra policia és la nostra policia, i a ella li devem una confiança cega, rotunda, febril i fanatitzada. Quan Xisca de Gardi es creua amb els nostres uniformats invariablement els saludem. A Portbou, el Gurú, en Vaqueta i jo vam tenir la temptació de mirar-nos una mossa molt castissa que patrullava a peu pel carrer. Era un encant d'uniformada. El mosso s'en va donar compte i amb ell ens vam intercanviar mirades de complicitat. Perquè la nostra policia és això: gent que parla el teu idioma, gent amb la que hi confies, gent amb la qual hi pots intercanviar un gest comú de confiança ciutadana. Quan van de paisà, els mossos són veïns nostres, amics, saludats i coneguts. Ens els podem trobar al mig del carrer o sopant a Can Garriga. I és en aquests moments de vida civil quan Xisca de Gardi renova la seva fe en la nostra policia, perquè, en el fons, sabem que són dels nostres. I nosaltres sempre diem allò que visca nosaltres, i visca els que són com nosaltres. I és per això que en aquest bloc mai de la vida es parlarà malament de la policia del país. Al contrari, aquí tot seran honors i glòries per gent que ha decidit treballar en una cosa fonamental: protegir-nos i protegir els nostres. Visca les Esquadres, collons!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
18 comentaris:
Cagundena! Visca els mossos de la Quadra!
no m'esperava aquesta oda a la feina policial la qual em fa venir un mal de panxa punyent que no em serà fàcil de treure...
coses de la vida....
buej, bueeejjjjj a mi el mal de panxa ja s'ha convertit directament en intoxicació.
Igual com tu, Comitè d'Orriols, a mi m'agraden molt els adragons. En una de les meves visites a aquesta ciutat, entrant a les fosques a la sala d'estar em vaig deixar caure sobre el sofà. Mai m'havia sentit tant malament com aquella vegada. Sense voler, el meu cul va esclafar sense misericòrdia un jove exemplar d'aquests animalons. El resultat, a més del cadàver de la pobre bestiola va ser una funda de sofà absolutament irrecuperable i unes fantàstiques vermudes color mostassa directament a les escobreries. Estic cert que l'ànima d'un pobre dragó vaga sense rumb pel cel de les bestioletes. Des de llavors els benero enormement.
Déu l'hagi perdonat i el tingui en la seva rèptil glòria
Jo he comprovat que als dragons els hi agrada l'aigua. Un dia en vaig trobar un a la banyera i va acabar dutxant-se amb mi. Són tot sorpreses aquests bitxets.
D'això se'n diu zoofília
No. D'això se'n diu ser net i polit. Jo tinc una banyera molt grossa. Jo estava en una punta i ell en un altre. Jo no invaïa el seu espai vital ni ell el meu. A més, estava enganxat a una de les parets de la banyera. Per més aigua que li toqués no hi havia manera de fer-lo baixar. Fins que no vaig sortir, ell ni es va moure. Crec que ell estava més espantat que jo.
Més que zoofília jo en diria higiene inter-especial. (per el tema de pertànyer a dues espècies d'animals diferents.)
Mastegatatxes, fes-t'ho mirar. Que pensar sempre en el sexe no és bo... :P
(Clar que jo no sóc pas de fiar)
Només les persones que defensen i estimen als animals, encara que sigui de la manera més senzilla, són individus íntegres i responsables. Qui maltracta i no protegeix als animals pot convertir-se perfectament en un maltractador d'éssers humans.
Srta Woodhouse, demostres ser una persona noble.
Xinador, les teves reflexions em porten a la memòria una frase cèlebre de la Teresa de Ca la Justa. Ella diu: «Qui no estima els animals no estima les persones». És paraula banyolina.
Espero que algun dia ens expliquis la història d'aquesta dona. Algú que diu i pensa això ha de ser respectada i admirada com cal.
aaaaaave maria purissima (sens...pecat...fou..concebuda)
estimem als animals com a nosaltres mateixos....
a-nem!
jijiji
;)
espero que no em foteu fora del blog per tendència religiosa tan sumament marcada!agur!xxxxd
De fet jo a vegades penso que és millor la companyia d'un animal que la de moltes persones.
Jo també tinc una tendència religiosa molt marcada Merisoul, però cap relació, ni remota que sigui, amb l'església.
Que cadascú pensi el que vulgui.
Perquè jo em pregunto, si és vàlid crear-se un mateix la pròpia religió....
No sé si és vàlid o no, el que sí que és interessant és que no vulguis obligar als altres a que hi combreguin. Per això ja tenim la Santa Església Catòlica, Apostòlica, Romana i no sé què més.
Jo no obligo a ningú. Faig el que a mi em sembla bé i em ve de gust i punt. Res d'obligar ningú ni adoctrinar ningú. Només faltaria. Cadascú fa el que li dóna el gust i la gana. La llibertat d'elecció és una de les atribucions més genials de l'individu.
Srta Woodhouse, ets un niu de sabiesa per descobrir. Qui et tingués al costat!
veig que ha arribat temps de pesca per can Xisca!
;)jijijii
Publica un comentari a l'entrada