Un artista anomenat Boadella

No ens referim aquí al saltimbanqui, sinó a un artista plàstic que exposa en els nostres pal.ladars. Ell és en reeduca en el gust. Ell ens civilitza a través de les seves instal.lacions efímeres, autèntics poemes visuals per ser tastats i per convertir cada racó del nostre pal.ladar en una galeria d'art. A qui ens referim? A l'escultor miniaturista. Al creador de les textures. Al dipositari de la fórmula secreta més ben travada, guardada, i llegada d'aquest món: la Tortada de Banyoles. En Boadella fa tortades amb un sentit minimalista de la pastisseria. No les industralitza, no les converteix en objectes de sèrie. Cada peça és una aventura inèdita, cada tortada és un punt i a part, cada tortada és un regal que Boadella fa a la ciutat i els seus habitants amb una dedicació irrepetible. A en Boadella no li agraden les produccions massives, els aparadors plens a vessar, les comandes multitudinàries. Ell ha nascut per fer peces limitades i és així com hem d'entendre la voluntat d'artista, de traspassar-nos, poc a poc, el gust per la civilització. Boadella es tanca en el seu obrador i allà aconsegueix el miracle d'agafar quatre ingredients selectes i convertir-los en un petit i delicat monument. La botiga quasi sempre se'ns apareix buida i desolada. Això sí neta com una patena i amb un punt d'elegància occidental. Però la pastisseria només és un lloc de trànsit entre l'obrador dels miracles i el públic ansiós de provar una nova contribució a l'arquitectura de la vida. Si en les tortades Boadella ja toca el cel amb els seus dits d'artista, amb els Sants Marcs acarona els núvols i combrega directament amb l'estratosfera. Els sants marcs no estan a l'alçada de tothom, s'han d'encarregar, s'hi ha d'anar allà en persona i encarregar-los, i tot així participar, com no pot ser d'altra manera, del caprici d'en Boadella, és dir el caprici que tot artista ha de tenir. Perquè la indústria és l'encàrrec forçat, obligat, l'art, en canvi, depèn de la voluntat del creador. Aquesta és la gran diferència. Alguns pobles tenen panificadores, Banyoles, la dolça, té Can Boadella, Can Poc-i-bo i Can Ciurana. Aquesta és la diferència entre el fang i el fenc, entre una guixada a la paret i la Capella Sixtina, entre la barbàrie i l'ordre benentès. Si Banyoles ha progressat, ha innovat, ha excel.lit és gràcies a benefactors com en Boadella que ens han portat pel bon camí del dolç i la dolça. Amèrica té el dòlar però nosatres, nosatres, nosatres, tenim la Tortada. Ce la vie!