Alguna costa s'haurà de fer

Amics, comarcans, conveïns,

L'Eixut ens ha caigut com una maledicció. Ja ho deia aquell, deu l'hagi perdonat, que la culpa que no plou són dels coets que tiren els americans. Han foradat el cel, i l'aigua vessa cap enfora. Total no veiem que hagi de ploure ni per nadal, ni per Sant Antoni dels Burros, ni per quaresma. Les rieres s'assequen, les deus estan eixutes, les fonts ja no ragen, l'Estany pobrissó cada dia perd nivell. Ens hem de deixar de pulecres. A estalviar aigua com sigui. Primer ens deixarem aquesta mania moderna, americana, postissa de la dutxa diària. Ans la gent no tenia plat de dutxa, ni molt menos banyera. Ans si et volies rentar tenies el gibrell i la palangana, això els que tenien més condicia, perquè la majoria es passava una pinta gruixuda i anar-hi anat. Deixarem de regar aquesta nosa que és la gespa o "cespet" que fa cagar. On s'és vist plantar herbassa a casa! Si vols plantar, planta patates que al menos te les pots menjar. I què dir de les piscines un altra nosa moderna que gasta que és un contentu. Però no et tindrem prou. L'estalvi només ens permetarà adminstrar, ai senyor, la misèria que tenim. Si no fem alguna cosa, l'aigua l'haurem de servir amb petits. Posa'm un petit d'aigua. Hem de tornar a les tradicions que per això hi són. Temps era temps quan no plovia la gent mirava al Monestir. Allà hi havien solucions per tot. I es treia a passejar Sant Martirià fins a l'Estany. Quatre prèdiques, fe, voluntat, esperança, i el cel, tot seguit, s'anava cobrint de núvols. I l'aigua queia a raig. I les deus s'omplien, quedaven sadollades les fonts, baixaven les rieres que feien goig, i l'Estany com un rènac gros i formós s'anava botint. Sant Martirià aconseguia el miracle de tornar a la terra una porció de vida. Ara, hauríem de fer el mateix. Si és per braços i espatlles, xisca de gardi en pes es compromet a portar Sant Martirià fins el nostre Estany.

On és la Cellera?

Últimament s'està donant el cas que, si no s'arriba a l'hora al camp vell, els aficionats de l'Atlètic ens perdem les dues primeres barraques de l'equip de fora. Les nostres arriben amb el partit avançat i això és d'agrair, perquè és tal la comunió entre els jugadors i la claca, que sempre ens esperen per poder-los celebrar. Alabat siga Déu si no veus els gols dels visitants, però pels de casa s'hi ha de ser. S'ha de dir, abans que res, que la Cellera, l'equip que teníem al davant aquest dissabte passat, és un dels aspirants més sòlids al títol de lliga. De fet, es van movent entre el tercer i el quart lloc. Semblava que podien tenir problemes perquè l'any passat van perdre l'ascens a última hora contra l'Obispado de Blanes i van quedar una mica atuïts. La repercussió d'aquella pèrdua els va deixar en silenci, mirant a l'infinit, però, pel que es va veure, tornen a ser una colla ferma que sap molt bé a què juga. Tot això es coneix per en Xavi Masachs, el que feia de tallant, amb el setze, a les files del nostre últim rival. La Cellera és un equip una mica massa dur i el seu lateral dret, un jugador amb més pinta d'estibador que de futbolista, en va ser l'exemple paradigmpatic. Ens va atonyinar els davanters fins que no va poder més i alguns dels seus companys es van comportar amb una falta de delicadesa que no té nom. Però d'això, en Xavi Masachs no en té cap culpa perquè estem parlant d'una bona persona, d'un home enraonat amb el cap sobre les espatlles i d'un futbolista intel·ligent. El joc del seu equip, en canvi, va ser més aviat antipàtic.
Tenint en compte les circumstàncies que envoltaven el partit, el resultat és el de menys. Segurament perquè la gent va fer pont fora de Banyoles, l'afició no va acudir massivament com s'ha d'esperar. En Joel estava més preocupat per la trompada amb el cotxe que es va clavar dimecres a la nit que en cap altra cosa. Ho vam notar al mig del camp però no l'hem de culpar de res. Ni a ell ni a cap dels nostres. També va quedar demostrat que el problema de l'Atlètic no és a la porteria. I que en Jordi Quer és un home d'equip que va suportar la suplència amb aplom i elegància. A partir d'ara, tornem a començar de zero.
El nostre joc es va assemblant cada vegada més al que volem. De moment, amb la pilota als peus, només dibuixem línies indeterminades. Però cada vegada són més rectes, cada dia fa més goig de veure que ens ajudem els uns als altres, que juguem amb ganes, que no tenim manies i que som dignes de vestir els colors d'un club com el que acabem de parir. Al final del partit els ànims no eren pas els de sempre però la satisfacció d'haver fet tot el que es podia fer per quedar bé la teníem. I ben bé que es notava en la tranquil·litat dels ulls dels jugadors, de la directiva i de l'afició. La primera part va ser trista i la segona més aviat ensopida però ja vindran temps millors.
Quan faltava un quart d'hora per acabar el partit, en Jordi Quer, que feia estona que no deia res a la banqueta, va aixecar el cap i va preguntar de cop: «On és la Cellera?» Li vam aclarir que s'hi arribava havent passat Anglès i just en aquell precís moment, un davanter seu va estar a punt de clavar-nos el quart. El quart va arribar al cap de res però en, aquell moment, vam renegar ferros i claus perquè l'àrbit ens ens feia una al darrera de l'altra. En Bombi va anar per terra no se sap quantes vegades; en Pastor en va haver d'estarracar un que s'havia passat de llest i li havia perdut el respecte. Es va muntar alguna tangana, amb més pa que formatge, que s'hauria pogut evitar amb un polsim de bon criteri arbitral. En Txirri ho sap perquè va haver de cridar a l'ordre un rival que feia estona que el pessigava. Aquesta vegada el problema va ser que ens va arbitrar un home massa exigent amb ell mateix, un home tirant a vetust, lent, cridaner, esgotat. Un ha de saber fins on arriba i, sobretot, no ha de confondre la indumentària que l'autoritza en un camp de futbol, amb la d'un oficial amb els galons descosits. En alguns moments, l'àrbit semblava ben bé una meitat de la Cellera i l'altra de la mare que el va parir. Al final, amb el joc acabat, de tan indignat que estava, jo mateix li vaig dir desvirga-gallines amb totes les síl·labes pronunciades en veu alta, una per una, a escassos metres de la seva orella dreta. I en acabat, desafogat i tranquil, vaig pensar cap endins: Amunt l'Atlètic collons!

Les germanes del Lute

El Lute era un noi que no es va poder estar de robar un parell de gallines, i que després el vam fumbre a la presó, i es va escapar i tot això. Quan jo era petit s'escampaven llegendes sobre el Lute i jo les barrejava amb el Sabater, maquis mort a Sant Celoni després d'una prodigiosa fuga al mas clarà de la Mota. El Lute feia por, el Sabater també, ni que fora perquè en aquella època t'explicaven les coses a mitges, de pressa, malament, i amb un nano petit no li pots pas explicar res que no t'entengui que tot en fa un muntanya, que tot es esverament, que ni de la missa la meitat, que se'n fa la pixa un liu. El cas és que van dir que per Banyoles es passejaven les germanes del Lute. Si el Lute era perillós, jo vaig imaginar-me les germanes com una mena de bruixes escuades, mal girbades, lletges a no poguer més, de negre. Deien que anaven amb un cabàs i que dintre del cabàs hi portaven un parei de metralletes. Jo me les imaginava a prop de Santa Maria, o al principi del carrer nou, en qualsevol cantonada. Després tot això se'm va barrejar amb una bestiesa que explicaven i que mai vaig saber treure'n l'entrellat. Resulta que una noia va parar un parell de monges fent dit. Les germanes van pujar i de seguida la noia va notar una cosa rara. Es va fixar en les mans de les monges. Tenien un llamp de mans que déu n'hi do. Mans de paleta, mans d'estibador, mans de bosquetà. La noia es va acollonir però no va perdre l'esma. Va simular una pana. "El motor no tira, germanes, no farien pas el favor de sortir i apretar una mica". Les monges van sortir i quan ja eren a punt de donar una espenta al cotxe, la mossa va enfonsar l'accelerador. Va tirar llarg fins que va trobar un cuartel de la Guardia Civil, que llavors era pertot arreu amb el seu tricorni. Els civils van escorcollar el cotxe i vet aquí el que van trobar: l'equipatge de les monges, un cabàs, i a dintre del cabàs un parei de metralletes. Es va dir que eren el Lute i un seu company, que anaven buscant les germanes. Potser tot això m'ho faig jo, potser es una barrija-barreja que amb el temps, la confusió, i la desmemòria s'ha anat concentrant dins del meu cap. Però no em direu que hagués estat bé tenir de convidades les germanes del Lute, i de convidats el Lute mateix i un soci vestits de monja.

Ja sóc arribat

Amics, Amigues, fradrins, fradisterns, germans, germanes, banyolins i comarcans, només puc dir que sóc arribat. La maltempsada ja ha passat, vet aquí, puc dir que vist la padrina però que la padrina com ve se'n va. De l'hospital recordo els crits d'en Josep "nenes, nenes, un iogurt" o bé "on és la manta vermella?", de l'hospital recordo les converses del box del costat, això del box no es res més que una conillera feta de cortines miserables, on es repetia "ja no té pols, portem-la a morir a Sant Feliu", de l'hospital recordo Bill, el meu company d'habitació, escocès, locutor de ràdio al seu país, fanàtic dels gats, home ponderat, civilizat però que rotava com un bon seguidor del Celtic i que estava com teixó. De l'hospital recordo els crits a la nit, els laments, les cares d'angoixa de molta gent. Però també la llum, que entrava per tot arreu, i que encenia els passadissos, i les magnifiques postes de sol que convertien Palamós en una impressió rogenca. Però soc aquí gràcies a la mare de Déu del Collell, a la Mare de Déu del Mont, a les que vaig invocar com a bon comarcà des de la profunditat de la meva habitació. A nostres senyores els hi dec una visita, una pelegrinació o el que faci falta. Ara a fer bondat. Per una temporada me n'estaré de la sal, els peus de porc, les visites al Palau de l'Embotit. Amb el temps, no ho dubteu, tornaré, amb la moderació característica d'un dels partidaris del Monestir. A tots i a totes gràcies. I pel que fa a Xisca de Gardi, que ningú dubti: aquí estic, ferm, dempeus sobre la terra catalana, i disposat a la lluita. Que la collita és gran, hi han pocs segadors.

La senyoreta Roser

La senyoreta Roser vivia atalaiada en un replà, al capdamunt d'unes escales que feien la meitat del camí entre la sala dels grans i la dels petits, a la biblioteca de la Plaça. S'hi arribava per unes altres escales, més aviat estretes, llargues i un pèl fosques, que pujaven pel costat de l'entrada de l'oficina de la Caixa i s'obrien al davant d'un vestíbul de llum groguenca, que marcava l'abans i el després entre el silenci dels llibres i el brogit del carrer. En obrir la porta, una porta de fusta i vidre pesant i carregosa, la senyoreta Roser fitava el lector gairebé sense moure el cap. El fit s'estenia per la sala deixant anar una benvinguda, entre amable i inquisitòria, que rebotava per les lleixes com la claror d'una espelma sobre les parets d'una habitació de miralls. Del replà estant, arraulida rere una làmpada de llum tènue, la senyoreta Roser seguia el recorregut dels estudiants des de la porta fins a les taules. Si eres gran, et podies quedar a baix. Si encara no tenies l'edat, havies de passar la frontera de les escales i ensenyar les mans, amb els palmells cap amunt, per certificar que les duies prou netes per tractar les lletres que t'esperaven, perfectament arrenglerades, als flancs de la sala. Les normes de la senyoreta Roser obeïen a la bondat d'altres temps, de quan la lectura s'exercia vestit de diumenge, acabat de pentinar i amb l'esperit net. La biblioteca de la senyoreta Roser era un reducte de tranquil·litat, de xiuxiuejos, de riures continguts, de mirades furtives cap a la taula de les nenes. A la seva vora, de les cinc fins a les nou del vespre, les tardes passaven lànguidament entre llàpissos i deures. De tant en tant, si la cosa es desfermava, la senyoreta Roser deixava anar un petit advertiment que amanyagava l'aire en veu baixa. Però no la fessis aixecar perquè tenies l'expulsió assegurada. I a fe de Déu que si aquesta era la teva fi, havia estat ben merescuda i explicada als pares amb tot detall. La senyoreta Roser era una dona com cal, una senyora amb totes les síl·labes i els sinònims del bon fer que la ignorància d'aquest món absurd, ha arrossegat fins a l'abocador incontrolat del menyspreu. Fan falta més senyoretes com la senyoreta Roser. Fan falta persones que estimin els llibres, que saludin pel carrer, que tinguin un somriure a punt, que siguin enraonades i cordials. Persones que tinguin un bon dia per a tots els matins del món. Enyorem la senyoreta Roser i tots els dies que anaven passant en la quietud i l'escalfor d'aquelles tardes d'hivern fins que, un dia, no se sap perquè, es van apagar les llums i algú va tancar la porta de vidre amb pany i clau.

Un empat i tots contents

Abans que res, hem de dir que el cap de setmana del partit contra el Camós va ser un cap de setmana de sopars. El futbol és un esport de sobretaula, ja se sap. És un univers de viandes, de vi, de xampany i de copes de licor. Ho és més encara, si la qüestió és celebrar el primer aniversari del nostre Atlètic Club Banyoles. Això va ser divendres a la nit, a la Banyeta, un restaurant integrat ja, d'una manera definitiva, en el llarg peregrinatge gastronòmic de Xisca de Gardi. A Camós no es va notar gens que la nit abans havia corregut l'alcohol d'una manera una mica desmesurada entre les nostres files. Tanseval. A tercera regional sempre guanya l'equip dels jugadors que han begut menys gintònics la nit abans. Si n'hem de fer cas, es pot afirmar amb tota rotunditat que no n'hi va haver cap que n'engolís més que l'altre. En aquesta situació d'igualtat, l'empat a un de dissabte a la tarda es pot considerar un resultat lògic. Encara més: s'ha d'entendre com el resultat més adequat per a un enfrontament entre dos clubs germans. Arribaran dies de victòries i derrotes però, per a la primera vegada, sempre és millor acabar d'una manera que deixi tothom content.
La lectura positiva és que l'Atlètic porta dues jornades marcant. La negativa, que ens costa molt guanyar i que ens vam deixar remuntar el resultat. Va ser producte d'una falta de concentració d'última hora. L'entrenador sabrà com s'ha de resoldre. Havíem marcat a la segona part. Va tornar a ser en Joel, el nostre jugador insígnia. Va ser un gol que ja ha fet època a l'Atlètic. Un toc subtil, de lluny, templat amb l'interior del peu esquerre. Un gol magnífic, de murri. Es dóna la circumstància que en Joel tenia les seves sabates de futbol rebentades i el seu pare n'hi va deixar unes. Quan va haver marcat i el van haver abraçat tots, es va treure la del costat esquerre, la va besar i li va ensenyar, de cara a la parròquia, com aquell que fos torero i celebrés una orella.
La cosa anava bé amb zero a un a favor nostre. Però el Camós és un equip de mal fermar, com s'espera d'un conjunt de la comarca. Ens va costar Déu i ajuda aguantar l'embranzida d'aquella colla. No volien perdre de cap manera. A casa es fa de mal empassar una derrota, tan per la mínima com per la màxima. Nosaltres ho sabem molt bé. Podríem haver tornat cap a casa cantant si l'Andreuet no hagués fallat un contratac fabricat per ell mateix que l'havia deixat sol davant de porta. L'Andreuet ens va donar un aire de frescor a la davantera que feia molts dies que demanàvem. No li hem pas de retreure res però, la pròxima vegada, que s'hi fixi una mica més. Que faci com en Marc Zamora, que va cobrir la baixa d'en Jordi Quer amb un èxit total. Va fer un partit magnífic. Va donar confiança als nostres defenses i això és molt bo perquè encara no hi teníem en Marc Pastor. En Marc tornarà dissabte contra la Cellera però que s'assereni perquè si el tornen a expulsar, ja hi serem un altra vegada pel tros i això no ens convé. Tan bona va ser l'actuació d'en Marc Zamora, que ens atreviríema dir que el nostre porter titular tindrà molts problemes per tornar a l'equip. En Marc es mereix una oportunitat. Estimem en Jordi Quer però el futbol és així. Ell ho entendrà.
L'àrbit es va portar bé però a la segona part va tenir alguns moments estranys. Però no li farem cap retret. El derbi és una festa i es perdona tot perquè allà on hi hagi l'Atlètic pel mig no hi ha gaire lloc per la raó. El sentiments no hi entenen de seny. Nosaltres soms de l'Atlètic per bramar, per cridar, per celebrar un ascens rere l'altre, per riure, per reunir-nos, per abraçar-nos. Nosaltres soms d'aquest equip i amb això està tot dit. I una altra cosa, aquest dissabte, quan vingui la Cellera, no estaria de més fer-li un petit homenatge al Comitè d'Orriols. Seria de justícia. Amunt l'Atlètic collons!

Parte mèdic

La qüestió és que el gran Comitè d'Orriols es va trobar una mica malament i els metges, que són tots un exagerats, se'l van quedar a l'hospital de Palamós per fer-li unes proves. Es veu que dijous a la tarda, tirant cap al vespre, es va sentir una mica indisposat. I com que no li marxava van anar a urgències. Tenia una pujada de tensió i van decidir que li farien baixar allà mateix, en una habitació, erquè la tensió, vulguis o no, és malparida. La cosa no és greu però és emprejadora. Xisca de Gardi sap que està ben atès, que reposa en una habitació amb tota mena de luxes perquè el Comitè no pot pas estar en una habitació d'hospital qualsevol. Ens consta que les infermeres són manyagoies, que el tracten bé, que no li falta de res i que tot serà qüestió de quatre dies. Ara només falta que surti. I quan li donin l'alta, el rebrem amb tots els honors que es mereix. Farem una xefla de règim i li retrem un homenatge com els que es fan als bons, als grans, als immensos. Com els que es fan a Xisca de Gardi.