El porró

A la bústia de xisca, en Pep em deixa un llibret de l'Amades. Prússia tenia en Kant i ja veus de què li ha servit, de no gaire re. En canvi, Catalunya té l'Amades. Un home que escoltava i guaitava, i llavors anotava els costums del poble ras. El llibret que en Pep em duu és sobre el porró. Cap poble faria un assaig sobre el porró perquè ho consideraria una pèrdua solemne de temps i diners. Nosatres no. Perquè el nostre poble s'ha aixecat sobre les coses petites, pitites. I no sobre grans temples ni palaus. La nostra cultura l'ha fet la gent amb espardenya i bocassa d'ai. La fet la gent sense grans capitans ni grans cardenals. El porró podria ser la nostra bandera. Aquest estri fabulós que fa caure el vinet amb una gràcia harmoniosa. Si beus a contrallum el rajolí de vi, veuràs un arc de Sant Martí gloriós. El vi davalla amb suavitat, amb templança, endreçadament. I mentre el veiem caure, el bevem. Se'ns fica entre els llavis, com un petó dels bons. I esquitxa poc a poc el pal.ladar. Cada taula de Catalunya hauria de tenir el porró amb vi fresc, a punt per batejar els àpats o per saludar els convidats. El porró té una forma fabulosa, per un cantó ens sembla un mugró esverat i per l'altre el coll d'un pollastre a punt del rostit. Som un poble amb armes de les que podrien guanyar batalles: el porró, el morter, la mà de morter i la ganiveta dels nostres pans. Ara ja no tinc més temps, vaig a llegir l'Amades, que ens escriu que cap a les itàlies també veneren el porró català. Són molts anys de passeig amunt i avall per la Mediterrània, escampant arreu la civilització. Que com sap tothom no va pas venir ni de Grècia ni de Roma, va venir del gran Pla de l'Estany. Vet aquí.

Fa massa calor

Com que soms gent endreçada, quan fa massa calor abaixem les persianes i ens tanquem per dins. Es l'hora de la mitdiada i de para de comptar. Es hora de parar d'escriure i de començar a llegir una mica, que ens han quedat uns quants novelutxus de barberia per l'istiu. Pensarem en tots vosatres. Anem on anem parlarem bé de l'únic que val la pena al món, d'aquesta comarca d'entreparents que és la comarca de Banyoles. La comarca d'en Bolanderes i de l'Albert Serra. De les entrevistes d'en Xena i del mai tancar de Ca la Brugada. Del Monestir i de Santa Maria i de Santa Maria i del Monestir. La comarca que comença pla més lluny de Besalú i just s'acaba a Sarrià. La Comarca del Tren Pinxo i de la barca d'en Jeneret. La comarca de l'Estany i de l'Estanyol de Cendra i d'en Montalt, i de tots els estanyols de Sant Miquel. La comarca d'en Bertus de la Barretina i d'en Josep de la Brasa. D'en Mastegatatxes i dels seus pares, i d'el Gallego i d'en Pep i de la Maria Vaqueta, que sempre em deixen sol. La comarca d'en Prats i Sala i de la Teisa i de les Butinyanes i del Casa Nostra. La comarca sencera que va dels Kitsch i del petit de Can Po a DJ Velcro. La comarca d'en Ruskie, d'en Florent i d'en Portbou i tots els meus. Sobre la comarca sencera cau aquest istiu de calorassa però ja afluixarà. Perquè després de l'agost ve el setembre. I després del setembre ve el nostre Patró. I qui dies passa anys empeny. I no oblidem allò de visca nosaltres i els que són com nosaltres. I salveu-me a mi que sóc de Banyoles, i tot seguit salveu els de Mata i de Borgonyà.

Ratalius, guilles i galaputs

Quan arrepleges un conte per la mainada, de seguit, però de seguit, veus que no nem pa bé. En els contes que escriuen els de Barcelona i que imprimeixen els de la Xina, llegeixes cada cosa més rara. El gripau i la guineu, i el ratolí. Al Pla de l'Estany del gripau en diem galaput que és el nom exacte per anomenar aquella cosa llefiscosa i lleja a més no poguer. No se'ns acudiria mai de la vida dir-los gripau perquè encara quedaríem massa curts. Gripau és massa fi, massa tocat i posat, massa mira'm i no em toquis, en canvi galaput ja ho diu tot: la fonètica ens parla de la basarda i la repugnància. A això li afegim la frase mítica de "carda-li un galaput a l'escudella" com a voluntat que la víctima pari malament. El mateix passa amb la paraula guineu. Guineu és un terme amable, discret, vaig a dir que burgès i tot. En canvi, guilla parla a les mil meravelles de la bèstia que vol anomenar: llesta, àgil, malparida, capaç d'enviar a sopar amb Déu a tot un galliner. Guilla ens parla de territoris feréstecs, de caus embardissats, de rostos amunt i avall. En canvi, si dic guineu ja veig l'Eixample de Barcelona o Portland City. Qui diu ratolí? Algú que no ha vist pas mai un rataliu. Si diem ratolí pensem amb aquell mec d'en Mickey i para de comptar. El rataliu ens indica la bèstia de cellers, golfes i desembarrassos. El rataliu és com una fura, nerviós, ràpid, capaç d'arreplegar-te qualsevol plat i fotre-se'l sense miraments. Els llibres de contes haurien de ser tots escrits a la nostra comarca, com a mínim, perquè tenim els animals i els seus noms exactes. Si volen parlar de semàfors, primaveressounds i xancletes que escriguin des de la capital, si volen parlar de les coses de part de bo, que avisin amb en Pep i li demanin com ho té per escriure'ls un conte. El més segur és que el engegi a pastar fang perquè en Pep va a coll ple de feina. Però, com diu la meu mare, el no ja el tens. I ara, per què ho deia tot això? Tanco el ventilador i m'estiro un ratu. La mitdiada no pot esperar.

Nedar a l'Estany

Cada poble té una manera peculiar de refrescar-se quan ve l'istiu. Els de marina es banyen a la platja i queden tan descansats. Els d'interior s'han de contentar amb una riera, un safareig, una palangana o la font d'una plaça. Els de Banyoles tenim Estany, o sigui un mar quasi sempre encalmat, un mar dolç, d'aigües més aviat pesades i a vegades tèrboles. A l'Estany, si fa no fa, hem nedat una mica pertot arreu. A l'altre costat d'Estany, per exemple, abans que els usos ens ho prohibissin. Era un lloc manyac, tranquil, agradabílissim des d'on es veia el brogit de Banyoles com si fos una cosa molt llunyana. Ens hem banyat a la caseta de fusta sobretot de nit ben conills, com han de ser tots els banys nocturns. Ens hem banyat a les pesqueres que ens deixaven i tabé a les que no ens deixaven. Està bé bé, quan ets pitit, infringir les normes imposades pels grans, et fa sentir ple a vessar. Ens hem banyat al Club totes les vegades que hem estat socis i del Club recordem les palanques i la tendra herba per estirar la tovallola. No hi ha com fotre's a l'Estany i sortir-ne moll, cansat, fresc com l'aigua del bacallà. I estassat sobre la tovallola sentir l'olor d'herbassa i veure i contemplar l'immens catàleg de colors que és l'Estany. Tots poden banyar-se entre aigües més o menys abundants, nosaltres tenim el nostre desfici particular que és l'Estany. I sentir-nos com un ànec coll verd que llisca sense pressa pel líquid tranquil de l'Estany.

Can Xabanet

Som anat a dinar a Can Xabanet. Des del seu exili que no hi anava. El dubte era saber si se'n sortirien després del seu trasllat. Tot feia pensar que no. Obres noves, local canviat, i quan a la gent es canvien les coses, malu. Faig un primer intent d'entrar i em sento com en un local d'aquests de Barcelona on tot es canvi i on tot es mentida. M'espero i poc a poc vaig veient cares conegudes. Veure i reconèixer cares conegudes en un lloc és mitja salvació. No hi ha en Jimmie però hi ha un dels altres cambrers referencials del Ranxo. Ens seiem. La decoració no m'agrada però poc a poc vaig veient més cares conegudes. Hi l'Angel Urrutia i això és definitiu, l'Angel pertany a la clientela de tota la vida del Ranxo, de Can Xabanet, estem salvats, mare de déu estem salvats. Si l'Angel s'asseu en una taula i marxa refet és que les coses van bé, és que les coses són sempre. Ens porten el beure i veig que poc a poc el nou local fa la cara clàssica de sempre. La tradició venç, la tradició s'imposa, la tradició és la religió. Anem saludant cares conegudes i m'agrada aquest repàs de la Banyoles de tota la vida. Anem a dinar, valorem les coses que ens posen sobre la taula, però encara valorem més menjar entre nosaltres, entre els nostres, entre els que poden tenir la mateixa sang que nosaltres. Passen els plats i poc a poc ens sentim en el Ranxo de sempre, a Can Xabanet de tota la vida. Tot roda però tot torna cap a casa. Veig en Josep del Ranxo i sé que estem allà mateix. Ho han canviat tot però perquè tot continui allà mateix. Can Xabanet segueix damunt la terra, dreta a llei, fidel als cànons, fidel als temps passats, a l'orgull del treball, als dies de sempre, a la Banyoles de tota la vida, a la història de part de bo. Li falta algun record que recordi, precisament, els dies d'abans, la glòria passada, la seva història acumulada. Perquè el millor de Can Xabanet és que no comença de zero. Té un passat. I aquest passat duu el nom gloriós del Ranxo Grande i para de comptar. A Can Xabanet no només hi anem a menjar, hi recordem tots els sopars i dinars i esmorzars passats a cau d'escalf banyolí. Sempre ens torna el crit de visca nosaltres i els que són com nosaltres. I Can Xabanet, antic Ranxo Grande, és un dels nostres.

Penre la fresca

Quan la calda cau a plom, només queda una cosa sensata a fer. La gent amb el cap clar pren la fresca i para de comptar. Per penre la fresca s'ha d'esperar cap al tard. Si al mitdia o a primera hora de la tarda sortíssim a penre la fresca quedaríem escaldats. El cap ens petaria, i quedaríem planxats a terra. No, la fresca es pren cap al tard. Ben sopat va me' bé. A ben sopat treiem una cadira al carrer. A peu de vorera per si passa algú a tai de boig i se'ns emporta. Vet aquí. Llavors prenem la fresca. Va bé si no hi ha gaire llum i els veïns xerren mig a les fosques. Jo recordo el carrer Nou i la gent xerrant sense veure's mass bé les cares. Tot el carrer era un xiuxiueig de veïns, perquè hi ha qui vol penre la fresca i hi ha qui vol anar-se'n cap a dormir. De què parla la gent quan pren la fresca? De la calor que ha passat tot lo dia. La gent deixa anar frases més aviat trencadisses, que no volen dir gaire res, perquè el cap no està pas per pensar, ni per discutir. Es comenten altres istius que hagi fet calor, eixuts importants, suades glorioses, farts de beure aigua, es comenta també la presència dels randells, que si pessigen, que si empregen a la nit, es comenten i es repassen nits senceres sense poder dormir. La gent va mig descordada, les dones duen algun vano per ventaiar-se. Tot és molt carregós, tot és molt planer. La gent pren la fresca i a vegades es deixa anar una frase mortífera "poca passa gota d'aire" i és llavors quan algú bufa, i quan algú torna a repassar istius de molta calor. I cap al tard, una mica però no gaire, algú diu "bueno, me'n vaig cap a retiro" i llavors arrosega la cadira cap a casa seva i algú diu "bora nit, Siset". Perquè a Banyoles es diu "bora nit" i és llavors quan poc a poc el carrer es va despoblant de gent i només queda algun adragó que s'arrapa sota la llum de la façana. Vet aquí, s'ha fet tard.

Xurreria Tur

La Xurreria Tur estava a tocar la TEISA i a quatre passes del Cine Victòria. Els dies de cine tocava anar fins al xurrero a comprar un llamp de bossa de patates. Des que el Senyor Tur va tancar el seu establiment, que no he menjat patates com aquelles. De les bosses empaquetades se'n diu patates "chip" un nom ridícul, del pentàgon, que parla molt de potingues i porqueries que fiquen en aquestes bosses industrials. De les patates d'en Tur en deiem patates del xurrero. Casolanes, magnífiques, una obra escultòrica, mai olioses, i si oloraves aquella bossa de cartró sortia una flaire perfumada que t'obria la gana de seguida. A la segona part del cine, entre pel.lícula i pel.lícula, s'hi entrava amb la bossa de patates del xurrero. Era una pràctica natural, civilitzada. El senyor Tur era molt serio, a penes deia res, estava per la feina, com s'ha de d'estar. Estava palplantat rere el seu taulell amb aquella cara de lluna plena que tenia, despatxant ordenadament la fauna de canalla que s'arremolinava a la petita botiga. Aquell home era un mestre com ho ha estat en Boix pastisser o en Miliu Figueras, o el Gran Boadella. Vet aquí. Van desapareixent els mestres, els homes que ens han regalat els sentits, els que ens han marcat les rutes del pal.ladar, i amb ells desapareixen gustos i essències.