Contra l'enganyifa sueca

Hem gafat la mania d'anar cap a marina a arrepeglar mobles en un magatzem suec. Què saben els suecs de fer mobles? Com a molt fan de llenyataires i para de comptar. Doncs la gent para lela amb això dels mobles suecs. Fa quilòmetres d'autopista, perd dissabtes sencers, fa cues de bojos, apunta referències en una llibreta, referències que duuen noms complicadíssims perquè són suecs, després baixa fins un soterrià i ha de trobar totes les peces entre milers de caixes. Quan les troba, les tragina en un llamp de carro que déu n'hi do. Després fa més cues a la caixa. Després torna a fer cues perquè li duguin a casa. Després quan arriben les capses a casa les ha de desembalatxar i el que és el summum: muntar mobles. I vet aquí que la gent para ben beneita perquè no sap lligir els plànols, perquè no sap fer anar els tornavisos. Els mobles diuen que són més baratus, sí, però la gent s'ha fet un fart d'anar amunt i avall, de perdre dissabtes, de traginar tonteries, i després vinga a suar per muntar mobles. En cabat, el resultat és un moble guerxo, que es belluga si t'estintoles, que en prou feines pots posar-hi res, que es veu d'una hora lluny que l'ha muntat un fuster de part de riure, i al cim sobren peces i al cim és motiu d'emprenyaments familiars "fequis que el veí l'ha muntat i li ha quedat la mar de bé". No 'nem pa' bé. E que el pa el vas a comprar a Can Japet i no te'l fas tu a casa? E que si has de fer obres a casa vas a buscar en Planas, o en Malagon o en Coll o qui sigui? E que si et fa mal el queixal no li dius pas al teu cosí que t'ho miri sinó que vas a buscar en Blai Cortada? Doncs amb els mobles, igual. Vés a buscar fusters de la comarca que ho fan pla més bé, no et fan passar tants maldecaps, i posats a mirar preu, més val gastar una mica més i no passar vergonya que acabar muntant un artefacte que no és tu ni vós. Els suecs que es dediquin a lo seu, que es taiar arbres per fer fusta i la fusta que l'enviin aquí per fer mobles a Can Constans, a Ca l'Esteba, a Mobles Esteve i a Mobles Gifra. Contra la república barata, els reis dels mobles de tota la vida, contra la república estrangera, els nostres reis, els reis de la fusta i els mobles del Pla de l'Estany. Visca nosatres i els que són com nosatres

Notícia d'última hora

En Marc Pastor s'ha fet mal al peu i la cosa és preocupant perquè no sabem si estarà a punt pel primer partit de la lliga de l'Atlètic que comencem el dia 28 al camp del Sarrià de Ter. L'any passat hi vam perdre i el nostre central de referència no va jugar. Mala peça al teler. El metge li va dir que s'havia d'estar quinze dies sense posar el peu a terra. Però l'endemà de la lesió, en Marc feia deu hores a dalt de la bastida, per pujar l'obra. Estem ben arreglats. El club hauria d'haver trobat, immediatament, un forat a l'agenda del millor metge especialista en mal de peus per mirar el dret d'en Marc Pastor. Ens hem comportat com si fòssim passarella una vegada i no n'hem de parlar més, però si hem de ser el club que volem ser, aquestes coses no poden passar per alt. Ni que juguem la pitjor lliga del món, que no ho serà mai a causa de la nostra presència.
Va ser un accident de treball a l'Escala. En Marc Pastor, ja ho deveu saber, hi té vincles. S'hi havia estat molts estius i s'hi va fer una colla fa molts anys. Com que és una mica d'allà, hi va per la Festa Major, que ha sigut ara, per Santa Màxima, el dia 2. La del Carme és molt important a l'Escala, pels pescadors, però segons sembla, els escalencs, sobretot els que fan el jornal a la mar, beuen molt més en honor de la patrona. Els amics d'en Pastor, fan una barraca cada any i són tots pescadors, de manera que és fàcil d'imaginar com sol acabar tot plegat. I deixem-ho aquí.
L'últim dia de la festa, es fa una regata de pateres, com en diuen ells. Vindria a ser una mica com la nostra famosa deposició de meques aquàtiques a l'estany. A l'Escala, la gent es fa barques amb qualsevol cosa que troba i es foten a l'aigua, per veure qui arriba primer, a no sé quin punt de la platja. Els d'en Pastor van voler fer el bot amb quatre bidons i les fustes de la barraca. Per fer una cosa s'havien de quedar sense l'altra però els hi va ser ben igual.
Com que les fustes ja les tenien, no s'en van preocupar gens. Els bidons els van anar a buscar al port amb el Toyota d'un dels pescadors, la nit del diumenge. Hi van arribar, cinc a cavall del cotxe i van sortir tots una mica entortilligats. Tot i que els haurien pogut fer girar, van aixecar els bidons, els van carregar al sostre del Toyota i les van falcar amb una xarxa de reixa petita que, en ser pescadors, portaven al portamaletes del Toyota. En aquell moment, quan ja eren gairebé tots a dins, tibant la xarxa per aguantar la càrrega, en Marc es va entretenir un moment a posar bé el seient del darrera. El que conduïa no el va veure, va arrencar i li va fer girar una roda per l'empènyer del peu dret. En un futbolista, convé cuidar l'empènyer dels dos peus. Una bona manera de protegir-los és, per exemple, mirant de no posar-los a sota d'un Toyota en marxa.Tot i que, aparentment, l'empènyer té un aspecte sòlid, no ho és tant com la planta. Si la planta del peu fos a sobre, les trepitjades no farien tan de mal. Però encara la tenim a sota.
Per l'equip no és bo que en Marc tingui l'empènyer d'un peu fotut. És la part dels xuts de lluny. En Pastor juga de defensa, és dretà, puja a rematar els córners des de fora de l'àrea i les aixafades de peu no li convenen.
Com a mínim, els bidons van fer tot el servei que havien de fer. I les fustes van anar molt bé. També s'ha de dir que no van saber dir quin tipus d'embarcació havien construït perquè, mentre lligaven casc i coberta, ningú no s'imaginava que flotés. De fet, la regata éra d'una cosa que a l'Escala en diuen oficialment OFNIS (Objectes Flotadors No Identificats). Ho diuen ells, no m'ho invento pas. I dels que conec de l'Escala m'ho crec tot. La cosa és que la barca, o el que fos, no es va enfonsar i ningú no va prendre mal. Van quedar últims, això sí, perquè aquell dia en Marc no s'havia pogut quedar. Havia anat a cal metge. D'haver estat a l'aigua, les coses haurien estat molt diferents. Hi hauria embarcat brandant els braços, sense salvavides. S'hi hauria deixat la pell, com quan trota per la sorra del camp vell. Però ja està bé. El necessitem per la lliga tan aviat com estigui curat del peu. I aquestes coses volen una mica de quietud.

El pasdoble que va salvar l'orgue

Celebrem el centenari d'en Manel Saderra i Puigferrer amb una anècdota sucosa que ens han explicat. No direm el nom del qui ens l'ha explicat perquè no sabem si és certa o no, i per tant i com fem amb totes les coses que fan córrer la deixarem anar i quedarem tant contents. Corria el juliol del 36 i a Banyoles i comarca feia una calorassa que deu n'hi do. Els capcalents i els esverats s'havien fet amb el control de la situació. La revolució havia capgirat l'ordre de les coses. Els que manaven, s'amagaven. Els que tenien calés miraven de fugir. Els capellans ja no garlaven des de les trones. La tropa de descamisats, desdentats, estripaterrossos i pencaires era la que deia el que s'havia de fer. Entre ells, ja se sap, n'hi qui porta la batuta i n'hi ha qui vol matar tot el que és gras. Una banda d'esverats va anar al Monestir per fer estralls. Volien xafar-ho tot. Van agafar l'orgue i el volien estimbar. Mare de Déu Santa. Es com si els veiés: suats, galtavermells, cridant com gamerussos i lligant l'orgue amb llibants per estellar-lo. La nova va arribar fins la Plaça Major. Allà els dos germans Saderra, en Josep el gran i en Manel el petit, feien el cafè a la terrassa. Es com si els veiés, prims, amb ulleres, amb el cabell pentinat cap enrere i duent una conversa endreçada i tranquil.la. Els dos germans, en saber les intencions dels bàrbars del comitè, van córrer com esperitats fins el Monestir. Els Saderra ja tenien nomenada com a bons compositors de sardanes. Eren gent respectada pel populatxo perquè eren gent de peu pla, de classe treballadora i de tendències esquerranoses. La gent s'escoltava els Saderra perquè els Saderra feien ballar el poble. Quan arribaren, van fer aturar l'animalada. I van recórrer a un argument molt savi, molt entenimentat: "no feu malbé l'orgue perquè el Monestir ha de servir per sala de ball i aquest instrument l'hem de menester per tocar pasdobles". La gent, de cop, va baixar del setè cel, van entendre que aquell menat de tubos estrambòtics podia servir per entretenir el poble, i li van perdonar la vida. Ningú sap si per demostrar-ho els Saderra van tocar les notes d'un pasdoble. I ningú sap si els del comitè, sentint aquella musiqueta, es van posar a ballar entre ells. Tot pot ser, perquè a Banyoles pot passar de tot.

En Quer vol deixar-ho

Dels nostres comentaristes esportius de Banyoles. Convulsió en el si de l'Atlètic Banyoles, que com és sabut és el club de referència per damunt de l'Andén. Segons sembla el mític porter Quer pensa penjar els guants. Banyoles és país de porters. Tothom ho sap. En Soldevila va ser un porteràs, en Quimet Duran va ser un guardameta que arribà a la primera divisió i en Quim Ferrer, el meu veí, també jugà de professional en la matèria. També en Fito Oller si hagués volgut hauria estat un bon porter, era una aranya, un gat que arriba a caçar totes les pilotes. Segur que sortirien altres bons porters, ara no me'n recordo, tinc mala memòria i estic més rovellat que les bicicletes que llogaven a Can Leru. En fi, Banyoles ha donat bons porters perquè hi havia tradició. Si fa o no fa com a Guipuscoa. L'Atlètic Banyoles també tenia el seu mite sota els pals: en Quer. De planta no n'hi falta, en Quer podria servir per bastar cireres o per despenjar pilotes experxades. Té presència i és d'aquests que si surt a agafar una pilota acolloneix els davanters. Però el mite plega. I a l'Atlètic Banyoles pot ser afectat per la sindrome Iribar. El gran porter de l'altre Athletic, el de Bilbao, va deixar un buit a la porteria tan gran que no va ser cobert fins 10 anys després, els anys que van trascórrer entre Iribar i Zubizarreta. Deu anys llargs amb porters ocasionals, transitoris, atemorits per la responsabilitat aplastant d'haver de substituir un mite. El mateix ha passat a la Real Societat amb Arkonada, amb la diferència que han passat més de vint anys i no han trobat el porter que ompli el buit immens. Hauran de passar deu o vint anys per trobar un nou Quer? O amb en Marc Zamora en tindrem prou? Les preguntes començaran a tenir respostes aquesta temporada, o no. Però ja tenim motiu de conversa, discussió o trifulga entre la cada vegada més nombrosa aficció de l'Atlètic. Un equip que ha de començar a crear les seves pròpies controvèrsies perquè les llegendes i els mites sempre comencen amb polèmiques estèrils.

L'Astruc

Podríem parlar moltes hores de la carretera general que, encara avui, travessa tot Banyoles de baix a dalt o de dalt a baix, segons si s’arriba d’Olot o de Girona. Podríem dir tot el que no s’ha dit però si no féssim un punt i a part per entretenir-nos una estona petita a l’Astruc, no estaríem explicant ben res. Per qui no ho sàpiga, l’Astruc era una sala de màquines recreatives, perfectament legal, que s’obria, cada dia, a la tarda, com a centre de reunió juvenil. D’aquella sala se n’ha de dir que no passava de les mides d’un menjador de casa bona. Era un saló modest, amb les parets pintades d’un color mal triat. L’encarregat que s’hi recorda per més temps era un home d’edat blanquinosa, indeterminada entre els seixanta i els vuitanta anys. Era més aviat petit, de cabell blanc ben pentinat. Portava bigoti a la manera dels anys cinquanta. Alguna vegada s’enfadava però Això només era de tant en tant, quan els xicots més grans, o els més forts, sacsejaven una màquina en acabat d’haver perdut. Però això només passava en dies de pluja. En general, les tardes a l’Astruc s’esmunyien entre els somnis de l’encarregat i les fresses de les primeres màquines de matar marcians que havien arribat al poble.
En aquells dies, les grans partides es jugaven al voltant dels futbolins, o a tot vol de la màquina dels ensambles. Hem d’admetre que a futbolin hi vam aprendre a jugar anys més tard. I que quan ho vam tenir per la mà, a l’estadi del Centre dels Catòlics, no hi va haver cap parella capaç de guanyar-nos. La història dels futbolín és llarga i densa. Per això ens quedarem, si m’ho permeten, a la màquina dels ensambles de la qual els estava parlant fa un moment.
Curiosament, la meva àvia no tenia cap problema si em feia a l’Astruc. Però, en canvi, no hi havia manera de fer-li entendre que la nostra presència als bars del barri de la plaça no erosionava el bon nom de la família. Anys més tard, havent deixat anar un estany de plors –avui evaporat- per la mort de l’àvia, vaig arribar a la conclusió que no n’hi havia per tant. Els bars, amb el pas dels anys, ens han servit, com a molt, per emborratxar-nos. I vistos els èxits de les nostres borratxeres sobre les barrres dels bars, les premonicions de l’àvia eren pura fantasia.

La Parra

No sé si hem escrit mai res sobre el banyolí hostal la Parra. Podé perdem els trucs i ja no ho recordem. Tant n'hi fot. La Parra és un hostal de les nostres estrelles mitxelin. Un lloc on des de temps reculats es dóna de menjar a la gent, se'ls atipa, i en surten panxacontents i amb les galtes vermelles de virtud i de bondat. La Parra va fer reformes però no ha perdut l'aire dels vells hostals del nostre país: la llum somorta, les parets gruixudes, les converses de gent coneguda i els fogons que respiren flaires clàssiques i harmonioses. En Parra no és un hostaler, és un filòsof. Es un home entenimentant que sap una mica de tot i que pot parlar amb solvència de quasi tot. Té un riure murri, en Parra, com els hostalers de tota la vida, de la gent que les veu venir, de la gent que et cala a primera vista, dels professionals que et classifiquen i no fallen. En Parra és com en Bertus de la noble fonda de la Barretina. Les seves panxes ja parlen per si mateixes d'alegria de viure, de dignitat ben entesa, de menjar a cor què vols i sense donar explicacions a dingú. A la Parra hem celebrat nits cèlebres, nits completes i nits una mica salvatges però sense perdre l'aire civilitzat que ens caracteritza. També hi hem dut el nostre professional de la gastronomia que és fill de Besalú a dinar. A la Parra hem conegut gent que només podrien ser a la Parra. Un hostal que, com els d'abans, sempre serva sorpreses. Tots tenim en la nostra memòria gustativa els seus celebrats macarrons. Un plat que en pocs llocs és pot menjar. Tots tenim un plat que hem menjat a la Parra i ens ha conduït cap a les cuines dels nostres dies petits. Li hem dit a aquest carai d'en Parra que algun dia hauria de recopilar les receptes de casa seva, les anècdotes de tants anys de treball als forns i als fogons. Però les idees en els filòsofs són com els rostits al foc, necessiten temps, necessiten molt de temps. Que la Parra segueixi creixent i creixent, i enfilant-se pels cels de les Rodes, i donant-nos raïms dolços, i que aquests fermentin, i que llavors ens ofereixin bon vi. Es per tu, Parra!

Les juguesques

Antes hi havia pla més juguesques que ara. Els pobles antics sembre han fet juguesques com una manera de temptar la sort i tirar els daus contra el dimoni. El pare de l'Urtain feia juguesques insòlites: s'estirava a terra en qualsevol taverna i demanava que la gent li saltés al damunt des del mostrador o barra. Al principi, li anava bé, la seva penxa resistia els salts dels jugadors. Però un dia devia jugar fort contra algú molt gros i la juguesca li va rebentar la panxa, i va anar directament a sopar amb Déu. A Mata, diuen, va haver-hi una altra juguesca insòlita. La cosa va acabar més bé que pas la juguesca del pare de l'Urtain. Resulta que a un pagès de Mata li van dir que no seria capaç de menjar un forc d'ais i fer baixar un pam una semal de vi. Heu provat mai de menjar una sola cabessa d'ais? Es un impossible. Doncs encara és més aventura menjar-se tot un forc d'ais. Una prova que només està a l'alçada d'un animal dels grossos. El mateix passa en fer baixar un pam una semal de vi. Sabeu quants litres pot significar aquesta mesura inhumana? Imagina't que et paren els mossos i els hi dius "Només he fet baixar un pam una semal de vi". Et carden a l'illa d'Alcatraz o a picar pedra al desert de Mongòlia. El cas és que es va fer la juguesca. El jugador es va treure la faixa i va mirar cap a dalt. Una juguesca així vol dir mirar el destí cara a cara i ser conscient que estàs a punt de fer una cosa molt grossa. Riute'n dels records d'aquests negres que corren, menjar un forc d'ais i fer baixar un pam una semal de vi és un viatge cap l'hiperespai en una d'aquests màquines que hi havia a l'Sport Mobil per Sant Martirià. L'home va anar menjant grans d'ais, cabesses, i tot acompanyat de bon vi de Garriguella. L'ai fa set i per treure la bocassa vinga a beure pitits de vi. M'hagués agradat veure les cares dels presents. De tot el poble de Mata. Les cares dient "aquest favàs poca serà capaç, llamp me mati". Però poc a poc va caure la cabessa i poc a poc va anar baixant la semal. S'acomplia el record. Es guanyava la juguesca i tots havien d'afluixar la mosca i reconèixer que a Mata havia nascut una llegenda d'ais i vi. Aquesta juguesca no s'ha pas superat i seria bo que un dia es tornessin a reunir a Mata gent disposada a intentar repetir la proesa. L'Arcalde de Mata, en Vadó, home que coneix gent valenta, podria convocar la juguesca. Hem de veure si som capaços de repetir la glòria dels nostres avis o, si pel contrari, ja tots soms mecs i no valem pas ni un xavo.