Concert de música per a cobla

Vam tancar la nostra festa, en honor al Sant Patró, al concert de música per a cobla. Elegant posada en escena de la Philarmonica que dirigeix el cèlebre Carles Coll. Qui no ha vist mai dirigir una orquestra per en Carles Coll, no és dingú. Francament els clàssics són els clàssics i entre els clàssics a mi m'agradada en Josep Saderra, perdoneu però m'agrada una mica més que en Manel S. Puigferrer. No vull obrir falses polèmiques entre dos germans que quasi tenien el respecte d'un pare i un fill- la diferència d'edat així ho permetia- però les sardanes d'en Josep em semblen elegantíssimes, suaus, balladores, toquen la fibra i posen la pell de gallina. Vet aquí. En Manel tabé e' bo, però li trobo massa carregades com si en la composició s'hagués volgut diferenciar tant de l'alegria i el caràcter popular del seu germà que li hagués sortit una cosa més allunyada de la gent. Són gustos i no voldria pas faltar a l'avi d'en Guti, perquè les poques vegades que el vaig veure el vaig trobar un home senzill i proper. Ep, no donem carnassa a en Samora, que és d'aquests que aprofita qualsevol cosa per encetar la tercera guerra mundial. La cosa és que el concert que organitza el Senyor Parnau és excel.lent, una festassa, una tornaboda elegant i fastuosa, com el gratinat d'uns canelons. La Selvatana i la Bisbal tenen tant de nivell que si fossin americanes ja serien famoses a tot el món. Però al Concert li falta una cosa: joventut. La mitjana d'edat és elevada i em fa por pensar en què passarà d'aquí uns quants anys. Hi haurà relleu? Hi haurà gent que s'engresqui a veure que el Concert de música per cobla és una manyagoia pels sentits? Aquest és el gran dubte que tenim i ens agradaria pensar que el senyor Parnau i tota la tropa que ell dirigeix té la recepta miraculosa que esperem. El dia que l'ordinari Samora deixi els seus jerseis ratats i es posi trajo i corbata i camini com un senyor endiumenjat cap al concert, s'haurà produït el vertader miracle de Sant Martirià i la cobla i la música de cobla estaran salvades. Tenim un propòsit, tenim una prometença, conduir la fera cap a l'estable i que tingui la benedicció del tible i la tenora. Amén. I que el senyor Parnau ho vegi i que el Foment de la Sardana de Banyoles ho celebri.

Les autoritats informen:

Ja ha passat tot. Ha sigut un terratrèmol de valor 25 a l’escala de Richter segons els centres d’estudis sísmics de Masachusets, Nebraska i Cubelles. Durant cinc dies Banyoles ha trontollat de mala manera. Segons fonts oficials, l’epicentre del moviment s’ha localitzat al sector sud de la capital de la nostra comarca. Concretament a l’esplanada de darrera la seu de la comandància esquadril.
Fonts sanitàries informen que malgrat la magnitud de la sotragada no s’ha de lamentar pèrdues personals. El balanç, encara provisional, és d’uns set cents afectats de caparrassa, tres cents vint-i-cinc individus queixosos per descomposició i rebombori estomacal, cinc centes cinquanta tres afonies i una dada no massa significant de rampoines humanes víctimes de contusions vàries. No obstant, fonts de serveis socials preveu publicar fotografies d’un element que va ser trobat dissabte al matí semi-inconscient dins un autusdexoc infantil i del qual no se’n ha pogut aclarir la identitat i tampoc n’ha estat denunciada la seva desaparició. Es tracta d’una caricatura humana de talla petita i mitjana edat, de cabell canós i veu pastosa. Malgrat el seu aspecte brut i deixat, s’entreveu que moments abans del sisme l’individu anava ben afaitat i amb una trajo fosc. A través d’unes restes metàl·liques que aquest desgavell humà porta incrustades a la cara s’ha pogut deduir que aquest precisa d’ús d’ulleres. Malgrat tot, el seu deplorable estat i el de restes en fan absolutament impossible l’obtenció de dades més concretes. Es fa saber, per si pot servir d’alguna cosa, que les seves pertinences es resumeixen a cinc taps de cava Juvé i Camps. A hores d’ara el laboratori de ca l’Alsius en col·laboració amb el veterinari de Vedella Bencriada treballen a contratemps per tal d’esbrinar els motius pels qual aquest individu presenta una llengua d’un color negrós amb l’objectiu de descartar qualsevol possibilitat de que es tracti d’una variant humana de la pesta bovina. L’olor que la llengua desprèn a cuir i allioli sembla apuntar, però, que en realitat es tractaria d’un acte ritual de màgia negra.
Pel que fa a pèrdues materials derivades dels tremolors succeïts, s’ha denunciat la pèrdua de compostures, carteres, salaris, punts de carnet o carnets sencers i un grapat de virginitats. Es prega col·laboració ciutadana en el retorn d’aquestes preuades propietats.
Les autoritats adverteixen que se’n preveuen un mínim de vuit rèpliques de diversa intensitat en zones properes a l’epicentre actual. Concretament s’intueix que la zona de màxim trontoll es situarà prop de la Devesa de Girona i que s'aniran succeïnt en el trascurs de vuit o deu dies. S’aconsella a tothom que es prenguin les mesures necessàries i que nostru senyor ens agafi confessats.

Viu i amb les sabates netes.

Sóc un sobrevivent.
Ara mateix són 2/4 de 6 de la matinada. Acabo d'arribar de Barrakes com un gladiador, triumfant de la batalla lliurada. Aquest cop, però, amb una afegit a la corona de llaurer. Torno amb les sabates netes després d'un divendres vespre de pluja persistent.
Ha plogut, m'he mullat i m'he enfangat, com tothom, però he tingut sort. M'he trobat una caricatura de persona que m'ha llepat les sabates fins a esborrar l'últim gra de sorra. Quan pensava que la nit de divendres a Barrakes ja m'havia obsequiat amb el millor, quan ja arribava al punt de cardar-me hasta l'aiga de les basses, m'he trobat l'emerit Viladiu. Hem parlat, hem rigut, begut una mica més i un cop hem tingut endreçats els temes li he fet la pregunta màgica que m'ha dut fins la glòria.
- No has pas vist el Comité d'Orriols?
L'emerit personatge m'ha indicat cap allà on ja feia estona havia localitzat l'energumen en qüestió i on, efectivament, com un peix dins una gramola, m'he trobat un personatge absolutament fora de lloc i vulnerable com poca gent he vist mai.
En aquest moment totes les meves sospites s'han confirmat. Aquest paio és certament un farçant. Creieu-me, aquest tio no és ni dels nostres ni com els nostres. Me l'he trobat fent tentines a la barraka de l'handbol reclamant llimona expremuda i copa pel seu gintònic. Gent que feia estona que l'observava m'ha confirmat que feia hores que en ballava més que no pas en tocaven.
Si companys, l'he sotmès i humiliat més del que ja per si sol s'havia denigrat. Anava acompanyat d'un nevot seu, coneguts i d'un paio que físicament es podria catalogar com un entremig de Comité d'Orriols i Frigolé dels pianos. Cal dir que tots pretenien simular un cert distanciament amb l'indesitjable més gros d'aquest món.
Malgrat la compassió que m'ha despertat trobar-me tal personatge tan fora de lloc, he cregut convenient enfonsar-lo una mica mé fins ajocar-li el coll a terra i fer-lo llepar el cuir del meu peus.
No crec que el torneu a veure per Banyoles almenys fins Tot Sants. De ben segur que a hores d'ara encara deu estar estabornit pels terres del seu loff banyolí. Aquesta rampoina humana que tan bon punt es llevi cardarà al camp cagant llets cap a terres de la varonesa sense ni tan sols parar-se a can Blanc a comprar el diari, quan arribi a casa haurà de maquinar excuses per convècer a la mainada que aquest any convé esperaran a fires de Girona per anar a fer-hi el volt.
Avans de marxar l'he fet aixecar i mirant-lo als ulls li he dit: "Saps molt bé el que ha passat avui. Hi haurà un abans i un després d'aquesta nit". Ell amb prou feines ha aconseguit aliniar els ulls però sé que allò li ha quedat grabat al cervell i que quan li marxi la ressaca li courà com un grapat d'hortigues a la soca dels ous.
Em queden dos dies per ajocar en Mastegatatxes. Dijous ja vaig estar estudiant els seus moviements. El puta s'hi remena millor en aquest terreny que no pas l'altre i possiblement em costi més. Malgrat això us garanteixo que el segon farçant més gros del Pla de l'Estany abans de dilluns lleparà unes botes que de ben segur encara tindran gust d'allioli de Can Garriga. El que es va cardar el Comitè d'Orrióls ahir per sopar.

Ens trobareu a Can Garriga

A suara llancem l'últim avís per ordinaris, gent de mal viure, pocavergonyes i escuraplats: ens trobarem aquesta nit a Can Garriga. Serem set o vuit, vols que t'ho digui? no hem pas de ser gaires més. Ens coneixereu per la xerrameca sense sentit, pels crits rebentaires, pels escuradents gratant els queixals, per les llànties a les camises, per la manera estrambòtica de menjar. Serem els de sempre. Gent que beu xampany amb copes pompadour, que xerrica quan menja, que rota a tot hora, que tira de l'amanit com si fos l'últim àpat que fes abans del judici final. Ja ens coneixereu: per la bravada, per la manera golafre de sopar, per la manera exquisida de beure. Ja ens vereu arribar de lluny diguent bestieses i fent el que fan tothom a la comarca: anar per feina, galdir-se el sopar i pagar al comptat. Ja sabreu qui som: gent del país, gent a favor del país, gent amb el país. I quan diem país, nosatres, no diem pas aquell diari estirat i castellà i espanyol i pocasolta, nosatres quan diem país ens referim a la terra que ens va matricular, a la terra que ens va pujar, a la terra de casa, dels nostres, de la gent com nosatres. Quan diem país diem Sant Martirià i Catalunya, diem Juvé i Camps i Vedella Ben Criada, diem cargols a la torne-m'hi i cervesa de barraques. Si no ens trobem de can Garriga, ens trobarem a barraques, on serem un més sota la pancarta. I aquest any la pancarta diu "visca nosatres i els que són com nosatres". O sigui visca el Sabaté i en Serrallonga, visca Villarroel, Durruti, el Coronel Macià i en Queimatxu.

Algú ha vist en Patan?

En Patan, pels qui no el conegueu, és el fanfarró més gros de la comarca. Bé, potser ara he exagerat, a casa nostra en tenim uns quants de fardons d’alta volada. La qüestió és doncs, que en Patan està dins el Top Ten dels rebentacamises.

És una persona poc clara, d’aquelles que no saps mai si de debò té tot el que diu tenir, ni si guanya tot el que explica que guanya. Això si, m’hi jugo una caixa de Juvé i Camps que no té res que no esventi i en “xulegi”.

En Patan és un d’aquells torracollons que va de puta per la vida. De tot en sap la veritat més verdadera del món, sobretot en temes de borsa i escurabutxaques on al seu costat la resta de mortals som grapat de pelacanyes.

La qüestió és que el dia que les coses li han anat bé i que segons ell és sempre, no tinc collons de moure’m per Banyoles sense trobar-me’l a cada cantonada i a cada bar. Vas al passeig i és allà, assegut a la primera taula fullejant l’Expansión esperant arreplegar el primer conegut per fer-li saber que mentre el món financer es desploma ell té la clau i el mètode aprofitar el moment i treure’n suc, talment com si d’un carronyer es tractés. Vas al quiosc de la plaça de les monges olímpiques i ja t’espera assegut al banc amb dos bitllets de cinquanta, no fos cas que no m’assabentés que ha rebentat la “tragaperres” del Bar Plaça.

En Patan, segons explica, va tot el dia atabalat. Treballava a no sé quin mataderu fins que van plegar veles. Diu que li van haver de pagar unes quantes desenes de milers d’euros d’indetnització i que com que és un puta, els ha mutiplicat per dotze jugant a borsa i fent saltar les maquinetes del bars. Es veu que està tan posat en el tema de les inversions de risc que la vida no li dóna per més, fins al punt que ja fa gairebé un any que no te temps per anar a Sitges. Allà diu tenir-hi una luxosa casa amb un enorme garatge on hi guarda la moto d’aigua, la llanxa, no sé quantes coses més i tres cotxes (dos clàssics i un monovolum d’alta gama) que es veu que els té allà perquè hi té més espai, un mosso que els hi cuida i que aquí, en canvi, no els necessita per res. Tabé fa temps que em diu algun dia em convidarà a passar-hi un cap de setmana.

La qüestió és que en Patan s’autodefineix com un broker autodidacte amb olfacte de guilla, una gran vocació financera i especial habilitat per guanyar la partida a les pobres empreses que programen màquines escurabutxaques pensant-se que al món no hi ha gent com en Patan capaços de rebentar-los la saca.

Tot això que us he explicat serveixi d’introducció pels qui no el coneixeu, però el que jo pretenia fer és cardar el crit al cel. Fa dies que no el veig ni el sento. Fins i tot m’angoixa la vergonya d’haver de reconèixer que en aquests temps de crisi em faria il·lusió saber que a algú li van bé les coses i segueix engreixant el compte corrent. Perquè clar, si es tractés d’un altre, podria pensar que s’amaga. Que les coses no li van bé. Que no té collons de dir que ha perdut bous i esquelles i que ni tan sols les escurabutxaques li fan l’ullet. Però no, en Patan és massa puta per enfonsar-se en la misèria com estan fent la majoria de mussols de borsa (a excepció d’en Jimmy).

Si us plau, si algú en sap alguna cosa d’en Patan que m’enviï un missatge tranquil·litzador. A veure si els xinos de les màquines l’han trinxat i està dins una cassola amb salsa aglidulse. No vull ni pensar-hi.

La borsa del Pla de l'Estany

Qui se'n refia del Nikei del Japó, país de gent rara que només fa sis dies de vacances a l'any? I del Dow Jones que ha petat cent mil vegades provocant un daltabaix que deunidó? I de la borsa de Madrid, on s'és vist que a Madrid hi entenguin en coses de borsa? Re, tots aquests no són gent de fiar. Amb permís d'en Jimmie, gurú de les accions i les inversions a la nostra comarca, hem de crear la nostra pròpia borsa. Prescindint de carcants com l'Hortalà i gent per l'istil. La nostra borsa amb valors propis i empreses de solvència contrastada. Creant un indicador amb vint o trenta valors que valguin la pena i que siguin de casa i de fiar. Es podria dir Sant Martirià 50. Per exemple. El Sant Martirià 50 format per empreses, negocis i indústries de part de bo, de gent trebaiadora, que basin el seu futur en la feina ben feta i no pas en l'enganyifa de les borses actuals. Gent com Ferreteria Puig i Pastisseria Boadella, Forn Can Japet, Hostal de Sant Miquel, Alls Ribes, Plafi, Vipuma, Impremta Mateu i Impremta Lith, Megatro, Can Serra de Camós i Can Bramon, Carnisseria Can Pericus i Can Moner Palau de l'Embotit, Bromes i Regals Mateu, Pastisseria Can Poc i Bo, Produccions de video el Gallegu o Fromzero, Germans de Palau, Can Sila Confeccions, Mecanitzats Jordi, i tants i tants altres en que podem confiar, que trebaien bé, que són castissos, que són de Banyoles, que podem inventir-hi, confiar-hi, posar totes les mans al foc. Deixem-nos de mandangues i pensem que allà on estan més bé el nostres calés és al costat de casa, amb els de casa i per la gent de casa. La resta és una mentida de les grosses. Qui pot confiar amb gàngsters com els Litmanbroders, la banca Flanagan o el Cititingladogrup? Que se'n vagin a pastar fang o a cagar a la via.

Atemptat contra Sant Galderic

Ja en tenim la pipa plena, i no estem de broma. Uns pocavergonyes han fet malbé l'estàtua de Sant Galderic. Els pagesos catalans, abans de l'arribada d'un sant de Madrid que els àngels li llauraven el tros (per això a Madrid tot és sec, esquerp, tirant a desert dels grossos, perquè si has d'esperar que els àngels et llaurin el rem, vas dat) deia que els pagesos catalans abans d'imposar-se Sant Isidro confiaven en Sant Galderic. Un sant occità que té molta predicació a la Catalunya Nord. Com que al Pla de l'Estany soms així, vam decidir recuperar Sant Galderic. I en un tros del Pla de Martís, on conflueixen quatre pobles germans: Esponellà, Fontcoberta, Serinyà i Porqueres s'hi va aixecar un senzilla estàtua en honor al patró dels pagesos catalans. Cada any, i a tot volt del 12 d'octubre, els pagesos de la comarca per comptes de festejar el dia de la raça (que ja són ganes) fan un àpat en honor al seu patró. I el fan en aquell punt on es troba l'estàtua i on s'agermanen els quatre pobles. Es una festa humil però sentida, com les festes de part de bo, i és una festa per recordar un sant baró, en Galderic, que ve de lluny i que serva les tradicions i el respecte d'un país cap a la seva terra. La terra és com la mare i el pare que ens dóna de menjar. Així és que els pocavergonyes que han atemptat contra l'estàtua se les hauran de veure amb Xisca de Gardi. Xisca de Gardi ni pacta, ni perdona, ni oblida, ni abaixa el cap. Aquest any resarem fort a Sant Martirià perquè faci caure tota la seva fúria contra els bandits. D'aquí pocs dies veurem, vagant pel carrer com ànimes en pena, tres o quatre gamerussos sense cap. Seran ells, i només ells, els culpables de tamany atemptat. Fora lladres!