Xisca de Gardi

Tria grifit i viatjaràs. Tria grifit, tanca els ulls i que pugi, del nas al cel, del cel al nas, de la vida a la penombra. Tria grifit però sempre tingues gent a prop. I xerra sobre la nit desfermada, xerra, mira'ls els ulls, pensa, col.loca i col.loca't, i deixa que les hores curtes de la nit es desfacin. Tria grifit i trobaràs, a l'endemà, estranyes frases construides sobre el teu mòbil d'elements guardats. "La dona de l'amo balla suspesa sobre la mort dels altres". O bé: "shorts blancs en la nit tenre. No penso pas, sóc tu, fins que la nit coca em dugui a la palmera trencada". O senzillament: "caps, les dones dels amos, ritmes falsos, no llums, el Port Aventura de la nit mentidera i ketaminica". O qui sap: "som i no volem ser en el gran desordre romà. La fi es diu Festa i ja és ben a prop". Gràcies pels teus missatges, Anna.

Divendres havia d'anar amb Xisca de Gardi a Barcelona però no hi vaig poder ser per culpa de la feina i em va tocar molt els collons, amb perdó. Em vaig empassar l'emprenyada el dissabte en una festa a Peratallada fent parella amb una amiga molt manyagoia que tinc a Serra de Daró. La feien a l'era del xalet d'un advocat que conec de la Bisbal, un xalet de pedra, agrupat en una promoció de quatre cases construïdes a la manera de les antigues masies, encarades al sud, amb tot luxe de detalls, amb gust, sense fer nosa enmig dels camps. Finestres com les d'abans, portes de fusta, un bon pati, piscina, una mica de gespa i taules atapeïdes de canapès, pernil salat, cervesa, cava, alcohol de tota mena, llimonada, coca cola i allò que en diuen montaditos i que Xisca de Gardi li hauria de trobar una traducció apropiada perquè dels montaditos, especialment dels de la festa, se n'hauria de parlar. Hi havia de tot i molt. Quan en vam tenir prou, i va ser un prou amb la boca plena, van arribar vuit capses de bisbalencs de fruita de Can Sans. Els atacs de golafreria van provocar un desordre primitiu i nosaltres ens hi vam posar al capdavant perquè en aquest tipus de celebracions, si es vol quedar bé s'ha de fer el que fa tothom. I si la gent menja, tu menja i mastega amb la boca tancada que ho aprofitaràs tot i no faràs engrunes. Al cap de res van treure les taules i en Miquel Abras va regalar un concert íntim a la parròquia. En acabat la gent va començar a tenir calor i en menys de vint minuts es va desfermar una bacanal de clogaiades, capbussons, esquitxols, capgirells, salts en bomba, salts en tromba, salts individuals i col·lectius, robes amarades de clor, empentes, batusses, mogrons erectes i cabells molls. La música sonava a tot volum. Se sentia ben bé des de Llabià i, de Llabià, qui sap si lliscava cap a la plana de l'empordanet. No ho sabem. La qüestió és que a mi també em va tocar el rebre. I fort. Em van venir a buscar un exjugador de voleibol i un pagès de Vilassar. Em van immobilitzar com si m'agafessin amb un serjant i vaig acabar a l'aigua llençat com un pinyol de préssec després de l'últim xuclet. Pel camí només vaig tenir temps de desprendre'm del telèfon, la cartera i les espardenyes. La resta es va enfonsar amb mi en les aigües térboles de la piscina, en aquell moment ja convertida en un aiguabarreig de cervesa, cubalibre, gintonics, cava i una bona quantitat de gotes d'orina dels farts de riure que s'escampaven per la casa. Pel gust i pel color es podria dir ben bé que xipollejavem en un inacabable pixat de postoperatori.
Al cap d'una estona em va venir fred de l'humitat i vaig voler anar al cotxe per agafar una muda. Vaig fer una volta de cinc minuts fins a un aparcament privat que ens havia llogat l'advocat i arribant a la meva plaça vaig saber que havia tingut el comandament de l'auto a la butxaca durant tota la banyada. El vaig treure i no funcionava. Vaig tornar a la casa de l'advocat i la bacanal continuava a la piscina. Vaig mirar d'assecar la clau electrònica al lavabo amb paper de vàter. Vaig tornar al cotxe, moll, passant una fred de tres parells de collons de búfal. Segon intent. Res. Torna a la casa. Vaig demanar un assecador. Bufets d'aire calent al comandament i als braços. Tornem al cotxe. Res. Llavors, com sortit d'entre els rostolls, va aparèixer un paio caminant molt a poc a poc que venia a buscar un BMW impecable que tenia aparcat al meu costat. Li vaig demanar una pila per provar que no fos la bateria del comandament la que fallava. Em va mirar, va agafar-me el comandament, va pensar un moment i em va dir que no me la podia deixar perquè es veu que si la treia, se li descodificaria el seu i hauria d'anar al mecànic perquè li tornessin a codificar. No hi vaig entendre res. Després em va explicar que si la qüestió era obrir, que ho podia fer forçant una mica la porta per la part de la junta de dalt i estirar la maneta interior amb el ganxo d'un penjador desplegat. Ell, que era mecànic, estava tip de fer-ho perquè la gent és molt despistada i de seguida es deixa les claus a dintre. Encara ho vaig entendre menys perquè si era mecànic perquè em deia que hauria d'anar al mecànic per codificar el comandament si treia la pila? En tot cas, gràcies. Torna cap a la casa. Cinc minuts més. Cada vegada més depressa perquè cada vegada feia més fred, la roba no acabava de ser seca, se m'enganxava a la pell i l'aprensió em començava a fer témer l'aparició sobtada de qualsevol mena de dolor reumàtic. Arribo. Tornavís, penjador i per feina. Llavors ja se me'n van ajuntar uns quants que veien en aquell episodi una part de la festa. Ho vam estar provant. Res. No som lladres. Mitja hora de provatures, teories, algun retret i cares llagues, sobretot la meva. No hi havia manera. Puta porta del dimoni, em van fer dir. I, finalment, la solució definitiva, presa des de la més profunda condició de gent vulgar i planera que som: cop de roc al vidre i a prendre pel sac, si no perquè no s'obria. Ja pagarà l'asseguradora.
Vam entrar però el cotxe no s'engegava. El comandament encara estava humit i no sé quin carai de curtcircuit l'impedia de fer contacte. Vaig renegar mentalment amb les dents serrades, mossegant el volant amb els dits, tibat, amb ganes de cridar i aixafar-ho tot. Al cap d'uns quants intents, per una raó que desconec, el cotxe va arrencar. Vaig agafar l'amiga manyagoia i la vaig portar a casa seva. M'hi hauria quedat una estona una mica llarga, potser fins que hagués començat a sortir el sol. Perquè em fa riure, perquè m'agraden els ulls que té, i la veu i el serrell i una piga que se li insinua a la punta del nas. I perquè camina amb una indolència que em fascina. Però no era el dia, ni el moment i potser no ho serà mai però tanseval. Anava massa moll, estava atabalat i tot em feia nosa. Bona nit i dos petons. Vaig enfilar la carretera i em vaig passsar el camí pensant què podria explicar als mossos si em paraven i em veien amb una finestra trencada, amb ple de vidres sobre el seient del darrera, circulant de matinada per carreteres secundàries, fosques, sense vida. Els mossos sempre et paren en aquests situacions, sempre són a tot arreu menys allà on han de ser. Vaig decidir que els diria la veritat perquè amb la veritat vas sempre a per tot encara que sigui poc a poc. Patia. La música de la ràdio em calmava però no va ser fins quan vaig arribar a Banyoles que em vaig sentir realment alleugerit. Perquè a casa, es vulgui o no, les coses sempre es veuen diferent i no hi fa tanta fred.