A tres de gener ja es pot tenir la sensació d’haver encarat la recta final d’aquest període de pèrdua de senderi col·lectiu. Això no significa, ni molt menys, que el tram pendent de recórrer sigui de baixada ni de bon passar. Ens manca el que en argot ciclista s’anomenaria un port de primera. Encara hem de passar reis.
Algú, segurament un botiguer de Banyoles, va decidir col·locar la celebració de l’arribada d’aquests tres individus com a escalafó final de les festes amb una agudíssima visió comercial enfocada a mantenir fins al final la irracionalitat del consumisme compulsiu. D’altra forma i a tall d’exemple, si canviéssim les diades de reis i Sant innocents, ja faria ben bé un parell de dies que estaríem menjant bledes i pollastre a la planxa. Els torrons i la resta de delícies de pastisseria haurien estat desterrats en nom dels règims i les purgues estomacals sent substituïts per prunes o kiwis per ajudar a fer-ho baixar tot. Fet així, en canvi, encara tenim en Carbó, els de Can Poc i bo i la resta de companys del gremi embotint faves i reis dins uns enormes tortells que ens acabaran d’estabornir a tots plegats.
A les botigues de tota mena hi falten mans per embolicar regals, els caixers automàtics de Banyoles treuen fum més que no pas les màquines de l’Astruc el dia de la inauguració i les targetes de crèdit tenen la rigidesa d’un tall prim de pernil dolç. Una setmana després de la presentació de l’Atlètica les ampolles de la primera fornada ja es venen a subhasta un dos mil cinc cents per cent per damunt del preu original. És el que té haver-se convertit amb el regal de moda d’aquest any. Jo encara en tinc alguna caixota que vendré al preu d’inici, per principis, a qui ho desitgi i s’hi afanyi.
És una bogeria. Malgrat tot, el dia cinc a la tarda irem tots a esperar als tres reis d’Orient. Els esperarem a la porta de casa amb tota la il·lusió del món. Com cada any, ens farà la sensació que estan molt canviats respecte dotze mesos enrere, però és la màgia dels reis. Altre cop trobaré a faltar aquell patge disfressat de pantera rosa que passava a les cavalcades de quan era petit. No li trobava massa el sentit però el dia que va desaparèixer s’hi va trobar a faltar. Alçarem els fanalets i cada pas dels reis repetirem els cops de colzes, espentes i trepitjades per agafar quatre caramels com si fes ben bé deu anys que no ens posem una dolçaina a la boca.
Informar, per acabar, que el Comitè d’Orriols està bé, no patiu. Tornarà així que trobi l’ordinador. Es veu que li ha quedat soterrat de torrons, pernils, pots de préssec i pinya, licors de tota mena i regals d’alt standing. Mica en mica, a mesura que s’ho vagi menjant tot anirà obrint forat.
dissabte, 3 de gener del 2009
divendres, 2 de gener del 2009
Vent passat el Cat d'any
Avui és el primer dia de l'any. No és senzill d'explicar, n'estic al cas, i encara menys a persones com jo que tendim a maniobrar millor dins el terreny de la lògica espaterrant i això que enguany l'any comenci en dia 2 ens és un xic de mal païr. No obstant les coses son com son i així cal explicar-les.
El dia dos de gener és un dia difícil. A diferència de la resta de jornades de l'any, aquesta surt del no res. Et pares, intentes mirar enrera i recordar el passat més immediat i no te'n surts. quan ets a dia dos de gener, parlar "d'ahir" és perdre el temps, no existeix.
T'asseus davant la taula del menjador amb unes herbetes calentes amorosides amb mel i llimona. A costat i costat de la tassa els colzes falcats en suport a unes cervicals absolutament perjudicades i incapaces de sostenir la testa per si soles. Fent un intent de convocar totes les capacitats, les cognitives, de concentració, memorístiques, intuitives i fins i tot clarividents, intentes lligar el 31 de desembre amb el 2 de gener. Res a fer, però el que sigui que hagi passat, hi has sortit perdent, i molt. Tens la sensació que ni declaran-te zona catastròfica ni dedican-te la marató de TV3 mai tornaràs a estar com l'any passat.
La qüestió és que gratis on gratis, preguntis a qui vulguis, no trobes dingú que hagi fet res de profit entre el 31 de desembre i el 2 de gener. Áixí doncs parlem d'un buit temporal improductiu, un forat negre anomenat 1 de gener als calendaris. A continuació el relat de com, algú que ha demanat mantenir l'anonimat per evitar les acollonades entre els seus companys de la colla senglanera de Puigpalter, ha patit les conseqüències d'aquesta misteriós desencaix de temps.
(...) El 31 vaig treballar. Una estona al matí i prou, ho recordo. Vam anar a dinar amb aquell parell de la feina. Alguna cosa no se'm devia posar massa bé doncs a partir d'aquí les coses se'm confonen. Tot i això, encara recordo que em vaig dutxar i vestir per anar al sopar de cap d'any amb la colla, o potser ho he somiat això últim. Ah si! abans d'anar a dinar vaig anar al despatx de l'escrivent a recollir el sobre de les hores que aquest desembre me'n he cardat un fart. El sobre és aquí, a la butxaca, però... La sang del Déu que em va hasta parir, és buit, m'han cardat el calers! Grato bé a la butxaca i... res, granussa, quaranta vuit cèntims. Ara, més que mai, és qüestió vital refer el camí. Del que hi havia al sobre en depenen els reis de la mainada i les rebaixes de la dona. Al respecte d'això últim i com diu en Nando, un amic del pare "Dona contenta, home feliç". Combrego plenament d'aquesta dita però encara molt més de la relació directe entre dona emprejada i home desgraciat.
Ja està, ho tinc! Burro de mi, com collons no ho he vist abans. Ha sigut el cabró d'en Vergés.
En Vergés és un gossàs que treballa amb mi. És d'aquells que sempre ha volgut viure com un rei sense cardar ni pet de puta. Aquest pla té un os a l'esquena. Tot i que vam anar a dinar junts i fem parella a la butifarra sempre m'ha cardat mala pinta. Ara ho veig clar, en Vergés és un collons de caragirat. El dat pel cul em va convidar a dinar per cardar-me el calers del sobre. Em va drogar el gossàs. Li xafarè el cap. (...).
Entre el 31 de desembre i el 2 de gener no pot passar res de bo, ja ho veieu. Com aquesta, mil històries, passant per la meva, per descomptat. Ara mateix, fins i tot el mija misèria del Comitè d'Orriols seria capaça d'arribar-me a l'esquena si no fos que son dies cardats per a tothom i a hores d'ara, si jo no seria capaç de passar l'ITV ell ni tan sols deu haver pogut engegar.
Bon any nou a quasibé tothom.
El dia dos de gener és un dia difícil. A diferència de la resta de jornades de l'any, aquesta surt del no res. Et pares, intentes mirar enrera i recordar el passat més immediat i no te'n surts. quan ets a dia dos de gener, parlar "d'ahir" és perdre el temps, no existeix.
T'asseus davant la taula del menjador amb unes herbetes calentes amorosides amb mel i llimona. A costat i costat de la tassa els colzes falcats en suport a unes cervicals absolutament perjudicades i incapaces de sostenir la testa per si soles. Fent un intent de convocar totes les capacitats, les cognitives, de concentració, memorístiques, intuitives i fins i tot clarividents, intentes lligar el 31 de desembre amb el 2 de gener. Res a fer, però el que sigui que hagi passat, hi has sortit perdent, i molt. Tens la sensació que ni declaran-te zona catastròfica ni dedican-te la marató de TV3 mai tornaràs a estar com l'any passat.
La qüestió és que gratis on gratis, preguntis a qui vulguis, no trobes dingú que hagi fet res de profit entre el 31 de desembre i el 2 de gener. Áixí doncs parlem d'un buit temporal improductiu, un forat negre anomenat 1 de gener als calendaris. A continuació el relat de com, algú que ha demanat mantenir l'anonimat per evitar les acollonades entre els seus companys de la colla senglanera de Puigpalter, ha patit les conseqüències d'aquesta misteriós desencaix de temps.
(...) El 31 vaig treballar. Una estona al matí i prou, ho recordo. Vam anar a dinar amb aquell parell de la feina. Alguna cosa no se'm devia posar massa bé doncs a partir d'aquí les coses se'm confonen. Tot i això, encara recordo que em vaig dutxar i vestir per anar al sopar de cap d'any amb la colla, o potser ho he somiat això últim. Ah si! abans d'anar a dinar vaig anar al despatx de l'escrivent a recollir el sobre de les hores que aquest desembre me'n he cardat un fart. El sobre és aquí, a la butxaca, però... La sang del Déu que em va hasta parir, és buit, m'han cardat el calers! Grato bé a la butxaca i... res, granussa, quaranta vuit cèntims. Ara, més que mai, és qüestió vital refer el camí. Del que hi havia al sobre en depenen els reis de la mainada i les rebaixes de la dona. Al respecte d'això últim i com diu en Nando, un amic del pare "Dona contenta, home feliç". Combrego plenament d'aquesta dita però encara molt més de la relació directe entre dona emprejada i home desgraciat.
Ja està, ho tinc! Burro de mi, com collons no ho he vist abans. Ha sigut el cabró d'en Vergés.
En Vergés és un gossàs que treballa amb mi. És d'aquells que sempre ha volgut viure com un rei sense cardar ni pet de puta. Aquest pla té un os a l'esquena. Tot i que vam anar a dinar junts i fem parella a la butifarra sempre m'ha cardat mala pinta. Ara ho veig clar, en Vergés és un collons de caragirat. El dat pel cul em va convidar a dinar per cardar-me el calers del sobre. Em va drogar el gossàs. Li xafarè el cap. (...).
Entre el 31 de desembre i el 2 de gener no pot passar res de bo, ja ho veieu. Com aquesta, mil històries, passant per la meva, per descomptat. Ara mateix, fins i tot el mija misèria del Comitè d'Orriols seria capaça d'arribar-me a l'esquena si no fos que son dies cardats per a tothom i a hores d'ara, si jo no seria capaç de passar l'ITV ell ni tan sols deu haver pogut engegar.
Bon any nou a quasibé tothom.
diumenge, 28 de desembre del 2008
I l'aiga que baixa...
Ja fa més de dos dies que no para de ploure. Entre ruixats i pluja d’aspersor els banyolins hem anat de Sant Esteve a Sant Innocents paraiga en mà, embotits dins un xuvasqueru o amb l’absurd gest d’arronsar les espatlles (com si així ens haguéssim de mullar menys).
Dos dies de pluja d’aquella “d’anali fotent” son suficients per fer aparèixer tot el missal de comentaris típics i tòpics al respecte. Un dels més matiners que es va deixar sentir va ser el d’ “això és neu a muntanya” que va acabar derivant en “això és neu a Olot” i fèquits que així era.
L’endemà, o sigui ahir, tot mirant o llegint les notícies hom podia certificar que allò que es diu tan sovint de que “l’aigua espatlla els camins” és una veritat com una casa extensible a platges, passejos marítims, sòtanus, barques o fins i tot camions de bombers. Òbviament i a tall de conclusió un cop tancat el diari o canviat el canal era el moment de recordar en Raimon amb aquella cita: En aquest país no sap ploure.
Ahir l’Atlètic tenia programats tres actes, dos dels quals es van suspendre. El primer era la presentació de l’Atlètica. L’Atlètica és la cervesa de l’Atlètic. Cervesa autèntica i artesanal, de recepta pròpia elaborada seguint les directrius d’en Nando de la Banyeta, el selecte sommelier del nostre club. Es va situar una parada sota les voltes de la plaça i allà es va procedir a la cata popular. A la tarda havíem de jugar contra el Flaçà un partit ja aplaçat anteriorment. El camp vell semblava un arrosar de Pals. Això i una sobtada inflamació de ciàtica d’en Quer, tabé de tanta pluja, va propiciar un nou ajornament que de retruc va cancel·lar un berenar de Nadal amb la plantilla que s’havia de celebrar a posteriori.
Mai plou al gust de tothom. Gran clàssic emprat, en aquest cas, en la més estricte literalitat de la dita. Uns contents perquè els banyolins tornem a tenir la galleda plena, d’altres perquè s’estalvien de regar o de rentar el cotxe. Gent emprejada perquè el vint-i-quatre van anar a la perruqueria i ja no s’hi veu res o perquè, a diferència dels primers, aquell mateix dia ells si que havien rentat el cotxe i ja ningú ho diria. La Brugada, que últimament està de pega” ha hagut de tancar la botiga perquè li baixa l’aigua a galletades del pis de sobre just al davant de l’entrada del seu santuari.
Quan durarà o a què es deu tanta aiga són preguntes de difícil resposta, almenys fins que no hagi anat a la sauna. Allà hi deu haver reunits científics d’alta volada amb més informació que el Pentàgon, la Nasa i el Kremlin junts. Properament em reuniré amb ells i tovallola a la cintura debatrem la situació.
Us ha parlat en Samora, el Xisca de Guàrdia, pel que sembla.
Dos dies de pluja d’aquella “d’anali fotent” son suficients per fer aparèixer tot el missal de comentaris típics i tòpics al respecte. Un dels més matiners que es va deixar sentir va ser el d’ “això és neu a muntanya” que va acabar derivant en “això és neu a Olot” i fèquits que així era.
L’endemà, o sigui ahir, tot mirant o llegint les notícies hom podia certificar que allò que es diu tan sovint de que “l’aigua espatlla els camins” és una veritat com una casa extensible a platges, passejos marítims, sòtanus, barques o fins i tot camions de bombers. Òbviament i a tall de conclusió un cop tancat el diari o canviat el canal era el moment de recordar en Raimon amb aquella cita: En aquest país no sap ploure.
Ahir l’Atlètic tenia programats tres actes, dos dels quals es van suspendre. El primer era la presentació de l’Atlètica. L’Atlètica és la cervesa de l’Atlètic. Cervesa autèntica i artesanal, de recepta pròpia elaborada seguint les directrius d’en Nando de la Banyeta, el selecte sommelier del nostre club. Es va situar una parada sota les voltes de la plaça i allà es va procedir a la cata popular. A la tarda havíem de jugar contra el Flaçà un partit ja aplaçat anteriorment. El camp vell semblava un arrosar de Pals. Això i una sobtada inflamació de ciàtica d’en Quer, tabé de tanta pluja, va propiciar un nou ajornament que de retruc va cancel·lar un berenar de Nadal amb la plantilla que s’havia de celebrar a posteriori.
Mai plou al gust de tothom. Gran clàssic emprat, en aquest cas, en la més estricte literalitat de la dita. Uns contents perquè els banyolins tornem a tenir la galleda plena, d’altres perquè s’estalvien de regar o de rentar el cotxe. Gent emprejada perquè el vint-i-quatre van anar a la perruqueria i ja no s’hi veu res o perquè, a diferència dels primers, aquell mateix dia ells si que havien rentat el cotxe i ja ningú ho diria. La Brugada, que últimament està de pega” ha hagut de tancar la botiga perquè li baixa l’aigua a galletades del pis de sobre just al davant de l’entrada del seu santuari.
Quan durarà o a què es deu tanta aiga són preguntes de difícil resposta, almenys fins que no hagi anat a la sauna. Allà hi deu haver reunits científics d’alta volada amb més informació que el Pentàgon, la Nasa i el Kremlin junts. Properament em reuniré amb ells i tovallola a la cintura debatrem la situació.
Us ha parlat en Samora, el Xisca de Guàrdia, pel que sembla.
dissabte, 27 de desembre del 2008
En resposta a Sacutell.
Sé que no és habitual l'afegit de retratos als escrits de Xisca de Gardi, però aquesta vegada és just i necessari.
Amic Sacutell: Em parleu vos de la possibilitat de presenciar el concert de cap d'any des del palau de l' Opera de Viena. La veritat és que hi vaig treure el cap i tanta va ser la decepció que vaig decidir que no valia pas la pena. L'entrada valia cinquanta cèntims, ja em diràs tu què et poden donar avui dia per aquesta xavalla. Per testimoniar-ne la visita, us hi adjunto el retrato que hi vaig ventar.
Amic Sacutell: Em parleu vos de la possibilitat de presenciar el concert de cap d'any des del palau de l' Opera de Viena. La veritat és que hi vaig treure el cap i tanta va ser la decepció que vaig decidir que no valia pas la pena. L'entrada valia cinquanta cèntims, ja em diràs tu què et poden donar avui dia per aquesta xavalla. Per testimoniar-ne la visita, us hi adjunto el retrato que hi vaig ventar.
divendres, 26 de desembre del 2008
La sauna del Club.
Aquest matí he anat a fer una sauna. La sauna del Club Natació és l’espai amb major concentració per metre quadrat d’essència xiscagardiana. Un minúscul racó on s’hi concentra tot i on tot es comenta.
Us en podreu fer una idea si us dic que en tot l’espai que ocupen el suadero, la sala d’espera, les dutxes i el canviador no hi cabria ni l’equivalent a mija Teisa, malgrat tot, allà s’hi concentra parròquia de tots els racons i estaments de Banyoles i comarca.
La sauna del club es regeix pels seus propis codis, és un reducte exempt de qualsevol llei, directiva o carta magna oficial i on amb prou feines hi té incidència la normativa de règim intern del Club Natació.
Allà dins, tothom és molt important alhora que ningú no és més que un individu conill amb una tovallola o un banyador, a molt estirar. Un regidor de l’ajuntament de Banyoles, per exemple, és una autoritat a tota la localitat menys a la sauna del club on és molt probable que hagi de demanar permís a un conductor del camió de les escombraries per tirar unes gotetes de sinus a les resistències, o que hagi d’esperar-se dret a l’entrada fins que un funcionari de la brigada municipal decideixi que ja en té prou i accedeixi a cedir-li el lloc. Pocs metres quadrats de pura anarquia xiscagardiana on s’ignoren els galons i qualsevulga dels mil organigrames socials establerts.
Quan s’entra a aquest espai situat als sòtanus de l’edifici, un té la sensació que s’atura el temps. No saps mai què ni qui t’hi trobaràs i tampoc de què es parlarà, però saps segur que et predisposes a viure uns instants exclusius i que no podrien succeir ni reproduir-se a cap altre indret del món.
El que sigui que passi al món és comentat a la sauna tot suant la cansalada. Allà, les tertúlies improvisades es succeeixen, s’enganxen i muten de forma excepcional, convertint tots els saunistes en comentaristes experts en la més remota de les matèries.
Us parlo d’un indret on els debats no es guanyen mitjançant l’argumentació, es guanyen per volum de veu i sobretot o per resistència a altes temperatures. Quan un té la sensació que està a punt de perdre, que els rivals són superiors en efectius i decibels, sempre li queda l’opció de tirar dos cullerades peroleres a unes pedres roents tot desitjant capgirar la situació. Qui primer abandona el recinte n’és indiscutible perdedor. Aleshores, aquest ja sap i accepta que serà fortament criticat i deshonrat per la resta d’individus resistents a immediata i sobtada onada de calor.
La sauna del club, un espai digne de la millor de les pel·lícules del nostre director comercial. Un enorme potencial en personatges amb un guió imprevisible i particular, digne de la nostra grandesa amb tovallola a la cintura i posada, pel cap baix, a vuitanta graus.
Us en podreu fer una idea si us dic que en tot l’espai que ocupen el suadero, la sala d’espera, les dutxes i el canviador no hi cabria ni l’equivalent a mija Teisa, malgrat tot, allà s’hi concentra parròquia de tots els racons i estaments de Banyoles i comarca.
La sauna del club es regeix pels seus propis codis, és un reducte exempt de qualsevol llei, directiva o carta magna oficial i on amb prou feines hi té incidència la normativa de règim intern del Club Natació.
Allà dins, tothom és molt important alhora que ningú no és més que un individu conill amb una tovallola o un banyador, a molt estirar. Un regidor de l’ajuntament de Banyoles, per exemple, és una autoritat a tota la localitat menys a la sauna del club on és molt probable que hagi de demanar permís a un conductor del camió de les escombraries per tirar unes gotetes de sinus a les resistències, o que hagi d’esperar-se dret a l’entrada fins que un funcionari de la brigada municipal decideixi que ja en té prou i accedeixi a cedir-li el lloc. Pocs metres quadrats de pura anarquia xiscagardiana on s’ignoren els galons i qualsevulga dels mil organigrames socials establerts.
Quan s’entra a aquest espai situat als sòtanus de l’edifici, un té la sensació que s’atura el temps. No saps mai què ni qui t’hi trobaràs i tampoc de què es parlarà, però saps segur que et predisposes a viure uns instants exclusius i que no podrien succeir ni reproduir-se a cap altre indret del món.
El que sigui que passi al món és comentat a la sauna tot suant la cansalada. Allà, les tertúlies improvisades es succeeixen, s’enganxen i muten de forma excepcional, convertint tots els saunistes en comentaristes experts en la més remota de les matèries.
Us parlo d’un indret on els debats no es guanyen mitjançant l’argumentació, es guanyen per volum de veu i sobretot o per resistència a altes temperatures. Quan un té la sensació que està a punt de perdre, que els rivals són superiors en efectius i decibels, sempre li queda l’opció de tirar dos cullerades peroleres a unes pedres roents tot desitjant capgirar la situació. Qui primer abandona el recinte n’és indiscutible perdedor. Aleshores, aquest ja sap i accepta que serà fortament criticat i deshonrat per la resta d’individus resistents a immediata i sobtada onada de calor.
La sauna del club, un espai digne de la millor de les pel·lícules del nostre director comercial. Un enorme potencial en personatges amb un guió imprevisible i particular, digne de la nostra grandesa amb tovallola a la cintura i posada, pel cap baix, a vuitanta graus.
Estat latent.
No patiu, encara visc. De fet, des d'aquella tarda vespre semi etíl·lica pels carrers de Viena fent temps per veure, des de la distància, com els de Barcelona desnocaven als de Madrid, que no us deia res. Vaig arribar sa i estalvi a casa malgrat que mig xarbotat per les turbulències aèries. El cel semblava un carrer mal esfaltat carregat d'aquests bonys que tan s'han entossudit els regidors de via públia a posar cada 100 metres. Permeteu-me fer un petit parèntesi per una reflexió al respecte d'això últim. Els regidors de via pública se'ls ha de tenir ocupats. És important que se'ls vagi donant feina ja que quan s'aborreixen és aleshores que es dediquen a passar l'estona abonyegant carrers, plantificant semàfors o canviant direccions per desorientu de la parròquia. Res més, només era això.
El que us deia: Tres hores de trontolls, sotracs, "d'abrochense los sinturones" i "ya pueden desabrocharlos" (i els collons!, vai pensar jo) van fer sortir la part més creien de servidor, una part que creia haver deixat a la porta del Bell-lloch l'endemà mateix d'haver-hi estat matriculat. Així doncs, els mateixos irlandesos de Vilobí que em portaren a un país de burgesos i llaminers em deixaren al punt de partida després d'haver resat l'Angelus, dos parenostres, i haver passat uns quants misteris de Maria.
D'això ja en fa dies... poca me'n recordo quasibé. Vaig tornar, vaig treballar un parell o tres de dies i des d'aleshores que estic hivernant. Podríem dir que a part de mantenir les constant vitals poqueta cosa més. De fet, amb l'esforç que estic fent ara mateix redactant aquestes línies crec que ja en tindré ben bé prou fins a cap d'any. Potser no. La qüestió és que, com diria el Comité d'Orriols, porto un gos a sobre que no em deixa fer però que tapoc m'emprenya.
O sigui que no patiu, estic bé.
El que us deia: Tres hores de trontolls, sotracs, "d'abrochense los sinturones" i "ya pueden desabrocharlos" (i els collons!, vai pensar jo) van fer sortir la part més creien de servidor, una part que creia haver deixat a la porta del Bell-lloch l'endemà mateix d'haver-hi estat matriculat. Així doncs, els mateixos irlandesos de Vilobí que em portaren a un país de burgesos i llaminers em deixaren al punt de partida després d'haver resat l'Angelus, dos parenostres, i haver passat uns quants misteris de Maria.
D'això ja en fa dies... poca me'n recordo quasibé. Vaig tornar, vaig treballar un parell o tres de dies i des d'aleshores que estic hivernant. Podríem dir que a part de mantenir les constant vitals poqueta cosa més. De fet, amb l'esforç que estic fent ara mateix redactant aquestes línies crec que ja en tindré ben bé prou fins a cap d'any. Potser no. La qüestió és que, com diria el Comité d'Orriols, porto un gos a sobre que no em deixa fer però que tapoc m'emprenya.
O sigui que no patiu, estic bé.
dimecres, 24 de desembre del 2008
Enfitament genera
Es sabut que aquests dies la gent abusa del menjar i del beure. Tabé és una tradició que no es perd. Entre àpat i àpat de Nadal et trobes gent pel carrer que diu "llamamau, tinc un rebombori al ventre". El rebombori és degut a que el ventre no sap com fer-so per fotre ordre a tot el que li va caient: que si neules i torrons, que si pollastre rostit, que si galtes de porc, que si pluja de xampany, que si flaire de puros. La gent camina mig sonàmbula pel carrer procurant pair l'empatx. "Estic enfitat" és el que més s'escolta, això i un reguitzell de pets i veixines que riute'n tu de la catipén de les plomes cremades. La gent porta els botons descordats perquè la panxa no ha pogut resistir el botiment general. Llavors sentim expressions com "tinc coragre", expressió que es torna a recuperar amb tota la força per aquestes dates. Coragre és quan ja tot el cos bombeja àcids i la boca és la ximinieia d'una caldera a punt de rebentar. Vet aquí. Atres diuen "tinc cremor d'estómac" són més fins i tabé diuen "tinc gasos" per comptes de cardar rots i "tinc vents" per comptes de em tiro pets. Hi ha gent que e' fina i ha anat a estudis de pago. Però el seu mal és el mateix que el dels altres: està enfitat i sap que encara li queden, pel cap baix, vint-i-cinc àpats per acabar de rebentar. Després ja ens trobarem tots al gener amb patata bollida i bròquil i procurar fer baixar la panxa a base d'anar arrossegant-nos fent la volta a l'Estany. El millor és quedar-se assegut davant del Club i veure les cares de tots els que s'han posat un xandall per fer cremar l'enfitada de Nadal. La majoria, fixeu-vos-hi bé, tenen cara d'ànec o de pollastre. Som el que hem menjat, ja ho deia aquell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
