Ja t'explicarem un conte, Joel

Ara es pot explicar tot. Quan caigué l'estiu, i jo tornava de terres llunyanes, em va arribar la notícia del cas Joel. Vaig quedar garratibat, desfet, sense saber massa bé què fer. Què havia de fer? En la distància em quedava el recurs, potser massa fàcil, de capficar-me, de donar voltes a tot plegat. Dies després el destí va jugar les seves cartes. L'atzar i el destí, mouen i commouen el món. I va fer, aquest destí capritxós, que conegués una gent vinculada directament amb la família d'en Joel. Ja és estrany el món, i ja pot haver distància entre tu i qualsevol afer banyolí, que sempre sortirà algú que tingui a veure amb Banyoles. I a fe de Déu que va sorgir algú de Banyoles que patia, en la distància, tant com pogués patir algú amb cara i ulls. Algú dels nostres. Aquesta persona, acabada de conèixer, m'ha matingut informat en el temps i en la distància. Discretament, quasi secretament, però transferint-me totes les esperances i tots els capficaments. Aquest home, del qual no me'n recordo del nom, i del qual recordo que és fill del Mas Riera, terra de bona gent, ha seguit el cas Joel amb una esperaça de ferro colat, amb una convicció digna del millor soldat de Carlemany, amb la intenció última dels que esperen que la història acabi bé. I així ha estat. Però abans que res, abans que celebrar-ho amb els seus, abans que llançar coets contra el cel, m'ha trucat per fer-m'ho saber. I això no ha estat un gest protocolari, del qui vol quedar bé, del qui necessita donar bones notícies per fer mèrits, ho ha fet en un sentit profund. Un sentit profund dels qui pensem que la humanitat comença amb els qui coneixem, en aquest cas els de Banyoles, segueix amb els qui ens identifiquem, o sigui Catalunya, i continua amb la resta de ciutadania. O és que l'heura no es fa grossa a partir de la primera arrel que segueix creixent sumant-hi noves i profitoses arrels? Visca Nosaltres i els que són com Nosaltres. Un petó de bora nit de part de tot Xisca de Gardi, Joel. Un atre dia, i si et portes bé, ja t'explicarem un conte.

Aquelles festes d'antany

Començaven per bastir els quatre cadafalcs a la plaça Major. El boix entortillligat als pilars desprenia una flaire inconfusible. Era el primer perfum festamajoner. A la plaça del Dr. Rovira, la parada del xurrero Agustí Tur s’aposentava al costat d’un joc de tres barquetes que empentant-les gronxaven amunt i avall, i una “cavallitus” amb filigranes lluentes provaven el rodament amb els cavallets, porquets i peixets que avançaven tirats per un ase especialista de rodatoris de nòria, al compàs d’una alegre música amb acompanyament de tocs de bombo. Al migdia, el campaner de Santa Maria etzibava l’alegre música de les campanes anunciadores dels tres dies festamajoners que s’acostaven. Érem a la vigília i treballaven les pentinadores arrissant i estufant els cabells de les noies, i a les botigues de roba i als cosidors les noies s’afanyaven acabant de fer-se els vestits i mirant-se als miralls per comprovar si els queien bé.
Ens alegràvem en veure els treballadors de l’Ajuntament amb en Quim de la Brigada al davant dels cadafalcs i netejant fanals, i els electricistes de can Trull agençant fils i posant bombetes de colors dalt de l’escala més llarga que mai havíem vist els vailets a la nostra ciutat. L’escala llarga de “can Trull” era una escala famosa i i la mainada s’hi encantava en veure enfilats a dalt de tot, els treballadors de l’empresa que aquell dia fins i tot s’atrevien a estrenyinar el sostre de la nau del temple del Monestir.
El matí del primer dia de la festa de sant Martirià la gent sortia de casa amb el millor vestit de l’any passat guardat a l’armari amb boles de càmfora a les butxaques. Els nois amb l’americana de mudar, corbates llampants i sabates lluentes. La mainada corrent esperitada cap a davant o a darrera dels gegants i els dos capgrossos –en Berruga i el Guenyo- i cavallets que encetaven la primera passada amb l’orquestra que tocava la Marxa Municipal davant de les Autoritats que s’encaminaven cap a l’església del Sant Patró. “Ara passen els capgrossos de l’Ajuntament- dèiem fent broma. Tots rèiem i cridàvem “Ja venen, ja venen!”. Seguíem a davant o a darrera dels Cap- grossos i ens aturàvem davant del Monestir per contemplar aquells homes valents que sortien de dintre la carcassa dels Gegants.
L’Ofici era solemne, cantat en llatí, predicat per un capellà “fill del poble”, musicat per la Principal de Banyoles i encensat pels capellans i escolans. La nau del temple resplendia de ciris i bombetes. A dalt de l’altar,el senyor Rector guarnit com un Pontífex, amb molts altres capellans ajudant-lo, i amb més escolans que mai, movent-se, maniobrant i evolucionant d’una punta a l’altre de l’altar, ara de cara al poble, beneint-lo, ara d’esquena resant i cantant – al final- els goigs del Sant Patró, mentre tots arrenglerats anàvem a besar les relíquies de Sant Martrià, tancades dins l’arqueta de plata. A darrera, el Cor, l’orgue i les veus potents del poble i la clerecía:
Vos que sou gran valedó....Ó!
Davant de Déu suubirà..........aa aà ¡
Siau nostre protectó...Ó
Glorioós Sant Martiriaà !.

Bona festa major!!

L’avi Oli

Joel

Antes Sant Martirià ens portava les fires i els cavallitos, i la mel de la il.lusió en forma de coloraines, parades, estrèpit i roba per estrenar. Sempre porta coses Sant Martirià, el nostre patró, en temps reculats duia aigua perquè la gent li demanava quan feia temps que no plovia. Després ha dut pregoners i sardanes, grups de rock i tot tipus de festasses. Sant Martirià sota el braç ens ha dut canelons i xampany, amics retrobats i familiars que venien de terres remotes, ni que sigui de Figueres. Però aquest any el patró ens ha portat el regal més esperat. El petit Joel de Can Nenet de Mata està bé, i tot Banyoles, que l'ha patit, i l'ha somniat, el celebra com si el retorn d'un fill pròdig es tractés. Un fill pròdig que no havia marxat però que la malaltia semblava haver encerclat. El nostre patró vingut de terres italianes ha estat taxatiu: en Joel, amb nosaltres, perquè creixi amb nosaltres i que nosaltres tinguem salut per veure-ho. I així és que aquesta festa no tindrà flaire, només, de poma dolça i cel d'octubre, ni de tenores, ni de barraques, ni de vailets endiumenjats, ni d'ofici cantat per la coral mixta. Tindrà flaire de vida que s'espargirà des de Can Nenet de Mata fins tots els encontorns del nostre petit país comarcal. Joel ja només em queda repetir ben fort aquesta meravellosa paraula plena de presagis dolços i carregats de futur com la poesia: Visca.

Alma Cubrae i les aloges-goges de les Estunes

La 3ra. Fira Medieval Fantàstica s’ha celebrat amb èxit extraordinari a Banyoles. Durant tres dies hem assistit al mercat medieval, hem contemplat l’entrada de l’abat a Banyoles amb una escenificació a càrrec d’aquesta colla de l’Alma Cubrae, amb mímica ambiental, exposicions amb armes i armadures dels cavallers que van formar part de la nostra història, tirs a l’orc a la Muralla, demostracions de vol de falconeria i passejades amb poni i ruc català. Vaja, que hi ha hagut de tot!. Amb ambientacions de fades, follets i éssers fantàstics. Aquests nois de l’Alma Cubrae ho fan molt bé. Van començar els germans Rodriguez – l’Àngel i en Jordi-, s’hi va afegir l Àngel Martinez (un bon company que va començar al meu costat a Ràdio Banyoles) - que s’ha convertit en l’abat que es passeja sota pal.li pels carrers de la ciutat per entrar amb tota solemnitat al monestir. I el segueixen una bona colla d’amics que van començar amb grups de teatre de Porqueres i Banyoles i ara ja fa sis anys que volten pel país. I fins i tot s’han passejat i lluitat pels carres de Valencia i Lugo i amb els seus estris medievals davant les càmeres de TV3. Amb un vestuari fet a mà per ells mateixos, i amb una exposició –que hem vist al Tint- d’història de Catalunya amb vestuaris que ens fan caure la baba d’admiració.

Però... he trobat a faltar l’Aloja que dóna nom a la fira fantàstica. L’Aloja, que és la nostra Goja, la nostra fada, l’encantada nimfa o donzella d’aigua que es pentinava amb pinta d’or emmirallant-se a les aigües de l’estany. L’aloja que fa molts anys vaig veure a Les Estunes dansant amb altres Goges vora els cataus dels seus “palaus”. Era una nit estiuenca dels anys cinquanta quan mig Banyoles es va concentrar a Les Estunes per veure ballar aquelles goges-aloges i bellugadisses “chicas de conjunto” que el director d’un curt-metratge va treure d’una revista del Paral.lel barceloní perquè ballessin una sardana gogística amb blanques gasses de vestits transparents. Els espectadors enfilats als arbres tancaven els ulls per la potència dels focus i els obrien enlluernats en veure tanta bellesa. Quan el director va dir: “Silenciooo!. Rodaaamos!” només se sentien les piuladisses dels ocells.
Quan es va estrenar “Bañolas, vida y leyenda”, la pel.liculeta va passar gairebé desapercebuda. El públic va quedar més satisfet de l’inici del film en una escena que va ser molt comentada: la seqüencia d’en Xesc del Cafè quan tocava la trompeta a primera hora del matí pels carrers del Barri Vell de la ciutat. Els mateixos carrers que durant tres dies s’hi han passejat els bons animadors medievals de l’Alma Cubrae.

Esperem que l’any vinent poguem veure desfilar pels carrers de Banyoles les aloges-goges lluint les seves llargues cabelleres , seguint –com diu el poeta- “ses boges danses, redoblant ses volts i giravolts – responent amb crits i riallades - als xiscles de xibeques i mussols”.

L’avi Oli.

Ballant amb monges

El mes d’octubre ha començat a Banyoles amb la festa del Voluntariat del Pla de l’Estany. A la plaça major hi havia molta animació amb tallers per a totes les edats, espectacles i diverses activitats ofertes pel voluntariat de la comarca. Aquest és l’Any Europeu del Voluntariat 2011 i es vol donar reconeixement a la importància i el gran valor de la tasca de les persones de la comarca que fan voluntariat. La plaça major va ser molt animada durant tot el matí del dissabte amb aquest acte que ha organitzat l’Oficina del Pla Local d’Inclusió Social de Banyoles i de suport comarcal a la participació ciutadana del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany-Banyoles, amb l’Ajuntament de Banyoles i el Consell Comarcal del Pla de l’Estany.

Aquest avi també forma part del Voluntariat. I com que encara estic desbordant d’alegria us haig de dir que hem amanit un grup d’animació per fer passar unes bones estones i donar suport emocional als pacients ingressats en Hospitals de Dia de la nostra comarca. Per distreure els que son allí internats amb els nostres acudits i cançons i transmetre’ls una mica d’alegria. Si alguna cosa em complau i satisfà en aquestes visites és veure la cara alegre d’aquelles persones quan ens veuen arribar perquè saben que els hi deixarem uns records inesborrables d’alegria. Les infermeres i les monges els treuen a ballar i ells somriuen quan poden acostar-se al micro per cantar amb nosaltres les velles cançons dels seus records juvenils.
Us asseguro que mai havia ballat tant com ara. En una d’aquestes festes animadores, una monja em va agafar pel clatell i tots dos ens vam posar a ballar. Amb el micròfon a la mà li cantava allò del “Cielito lindo”: Ese lunar que tienes, cielito lindo, junto a tu boca, no se lo des a nadie, cielito lindo, que a mi me toca. Ai, ai. Ai, aaai!... Doncs, si, no us estranyeu, les monges també ballen i ja no van amb hàbits “mongètics”, sinó que van ben mudades amb bruses de coloraines, amb faldilles i amb sabates destapades. Ai, no em trepitgis!, jo li dic. I els hi agrada que al mateix temps els hi cantem el Solamente una vez, la Muñequita linda, el Chao chao bambina i que ballem un rock, un rap, i la Conga, el baión o el Cha cha chá. Però al final tots acabem fent fila agafats per la cintura cantant i xiulant El tren pinxo de Banyoles.
De petit vaig aprendre que l’església durarà pels segles dels segles i que “les portes de l’infern no guanyaran mai contra l’església”, però ja veieu com son les coses,: ja fa anys que les ordes religioses inclouen el ball que se’n sol dir modern entre les seves pràctiques religioses. Està demostrat que no hi ha altra institució que sigui tan capaç d’adaptar-se als temps, sense perdre la seva essència, com l’església catòlica. No es res d’estranyar, doncs, que sigui dues vegades mil.lenària i que embesteixi amb empenta i amb idees renovades el tercer mil.leni.
Perquè, amb franquesa, a mi i a tants com jo mateix, ens tenia fregits amb això del ball, fa 40 o 50 anys. Si hagués seguit al peu de la lletra les instruccions dels capellans només hauríem ballat sardanes, el ball del Tortell i el ball dels Esclops. Els altres, els moderns, segons l’escrit dels bisbes espanyols el 25 de juliol del 1950 eren “tortura de confesores, virus social i feria predilecta de Satanás”
El cardenal Segura, arquebisbe de Sevilla, prohibia els balls de la seva diòcesi, fins tot en les festes patronals. Els moralistes deien que les noies pecaven només d’entrar en una sala de ball. Recordo que es distribuïen uns cartells en els que hi havia un noi i una noia ballant. Amb uns, la figura del noi era un dimoni, i en altres el dimoni era la figura de la noia. A sota hi posava “Joven, diviértate de otra manera”.
I ja ho veieu. Ara,- i ja fa temps que dura, us ho asseguro- les monges saben que el ball es beneït pels capellans. I jo he pogut dir tranquil.lament: “-Bailemos Hermana?”. I ella m’ha respost amb manyagueria: “-Si, però...en català, si us plau!”. I taaant!!

L’avi Oli.

Des de sempre, els primers

Si aquests que fan estadístiques ens haguessin llegit, s'haurien estalviat maldecaps, feinades i una bona colla de cèntims. Tant se val. Han arribat a una conclusió que pels banyolins ja se sabia des dels anys de la picor, des dels anys de la maria castanya, des de l'any del POUM, des de temps immemorials: Banyoles és el millor lloc per viure-hi. Ho van saber aquesta gent de les coves que va triar Serinyà pel clima, la cacera excepcional, per l'abric de les coves i perquè Banyoles era a prop, encara que no existís ja l'intiuien. Els de les coves, que no tenien ni estudis ni res que se li assemblés, eren més putes que bonics i van triar un bon lloc per viure. Podien haver escollit Manhattan, Tahití o Acapulco, però van escollir la vora del riu Serinyadell. Després van venir uns parents llunyans seus, més instruits, més savis, es deien la gent del Neolític i van fer-se unes cases de fusta a tocar l'Estany. No tenien re' de tontos. Allà van viure i van passar els anys, fins que s'ho van deixar i fins que, segles després, van venir els Tarrús i companyia i van trobar tota la brossa que els d'aquella urbanització ens van deixar. Aquella gent va triar l'Estany i no pas la Costa Blava, o Brigthon o les platges de Cayo Largo. Segles després van venir els íbers i es van quedar les terres de Can Trull a l'altre costat d'Estany. Qui diu que els íbers són ignorants? Quines vistes tenien els pulecreros! Segles després va tocar la venda als visigots i van aixecar unes casetes a la carretera de Pujarnol. Tapoc eren beneits, els visigots, sabien que a prop hi havia la discoteca Dallas, la Font de la Puda i el Mam. Qui els va hasta parir! Els visigots s'ho van deixar per vés a saber quines raons i els van succeir allà mateix els romans. Els nois d'en Juli Cesar eren capriciosos, benestants i tocats i posats, així és que en lloc de les casetes dels visigots s'hi van fer un xalet amb el nom de Vilauba- les restes d'aquest xaletàs són gratades i estudiades per gent com Dehesa, en Castanyer i en Tremoleda- Els romans no estaven pas d'orgues: aixecaven casasses on s'hi vivia bé, i per això van triar un lloc a tocar Banyoles. Després, molts segles més tard, van venir els monjos. Ja se sap que aquesta classe de gent és del morro fi. Els monjos van aixecar el Monestir en un lloc on hi havia bona terra per a les viandes i aigua abundant per regar-les. Van escollir Banyoles perquè els hi feia patxoca i podien haver triat Girona, Figueres, Olot o vés a saber on, però van triar la nostra capital conscients que era el lloc on estarien més a prop de Déu Nostro Senyor. Els monjos van passar segles i segles resant per demanar a Déu que no els tragués d'allà, que poguessin viure per sempre més al cel de Banyoles. Tot la resta ja sabem com ha anat petant. Banyoles, ho ha dit sempre Xisca de Gardi, és una porció de paradís on hem tingut la santa llet de néixer-hi i viure-hi. Que alguns beneits facin un estudi i arribin a la mateixa conclusió que nosaltres ens carda gràcia. Si per comptes de fer tanta estadística i marejar-se amb números, haguessin trepitjat Banyoles la conclusió seria la mateixa, però sense fer anar la calculadora i l'ordinador, simplement prenent un gin tònic al Passeig, cosa que qualsevol persona civilitzada d'aquest món hauria de fer, almenys un cop a la vida, per tastar un tros del nostre paradís.

Banyolinada operística

M’he emocionat aquest any en la festa del Banyolí de l’Any. He vist amics aixecant l’escultura de Lluis Vilà que va elaborar en la Primera festa. Amics i amigues del Teatre, de la Música, de la Cultura. M’he emocionat en veure a David Costa oferint el trofeu al seu pare, i a en Josep Maria Massip al costat de la Dolors, la seva esposa, dos pilars fonamentals del la Cultura i el Voluntariat. Però molt especialment m’he sentit satisfet amb el Premi concedit al Cor de Teatre, aquesta colla d’amics i amigues que cada any em fan anar de bòlit durant les festes nadalenques quan a l’escenari del teatre Municipal van al darrera d’aquell vell Soff cantant alegres cançons pastorals.
Aquest any sí que el Cor de Teatre es mereix el Premi. Ens han fet emocionar molt en el seu espectacle Operetta. Ja abans els hi vaig dir que ells es mereixien la distinció de Banyolins de l’Any. I fins i tot els vaig confessar que si seguien així jo no ho podria resistir. Perquè veure el Cor de Teatre al Teatre Nacional de Catalunya i al Poliorama de Barcelona amb totes les sessions plenes, amb aplaudiments sorollosos durant llargs minuts, per aquest avi és molt emocionant: els batecs del cor li van a cent per hora i no sé si podré resistir tornar a veure’ls , ja aposentats en el teatre del Liceu.
M’ha emocionat quan s’ha acostat a la meva taula en David Costa per abraçar-me. I m’ha complagut veure a Jordi Purtí –que no coneixia- quan al passar pel meu davant li he fet un crit per presentar-me. I s’ha alegrat de conèixer-me en saber que jo era el primer d’una nissaga que portava al cor l’afecció més gran de la meva vida: el teatre. Com ell el porta a la sang, i com en David hi porta la música i el cant. S’han ajuntat els dos per oferir-nos aquesta Operetta que ha arrancat rialles i emocions, tant als amants de la lírica com als que desconeixen el món de l’òpera. Una Operetta que ha portat humor i música a cappella, amb gran dosis d’imaginació, amb situacions i esdeveniments, amb gags de pel.licula. I amb una posada a escena amb la força dels cap a 30 actors/actrius interpretant un repertori amb ritme i expressivitat del teatre còmic, amb la delicadesa i bellesa de l’òpera. Han estat ells, Jordi Purtí i David Costa, els que ens han acostat al món de la lírica a traves d’una selecció d’escenes emblemàtiques del repertori operístic, sense l’ajuda de cap més instrument que la veu humana. La veu humana d’aquesta gent del Cor de Teatre, noies i nois que han dignificat el cant, la música i el teatre banyolí. Banyolins de l’any I és clar que sí!

L’avi Oli