Cal Carretericu de Mata

Ara que el beneit d'en Samora parla de la Plaça de la Vergonya, parlaré del carrer de Mata que almenys sempre ha posat decència i encant a les portes de la nostra vila. Si no fos per Mata i el seu reguitzell de cases i el seu esperit l'entrada de Banyoles seria la cosa més lletja del planeta: naus industrials i magatzems aixecats per arquitectes als qui se'ls hauria de cardar una cara de mans. I aquella plaça de la vergonya! Un tro i un espeternec, un estirabot rematat amb l'antiga xemeneia de la nuclear de Vandellòs o per l'estil. Els cotxes s'hi estimbaven perquè els xòfers quedaven glaçats i sense alè veient tamanya porqueria. Els arquitectes? Els coneixem i encara ara no han rebut l'escarni que es mereixen. Haurien de ser obligats a passejar per Banyoles carretejant la xemeneia i demanant perdó a Santa Maria dels Turers. Vet aquí. El cas és que Mata sempre ens ha salvat. I a l'última casa d'aquella tirallonga de regust agrari i de poder pagès antes hi havia Cal Carretericu. El meu pare no m'ha pas sabut dir d'on ve el ditxós motiu. Perquè a Cal Carretericu hi vivia en Quimet i la Maria. Feien alls i penjaven forcs i rastrilleres a la paret de la façana. Aquella casa distingia la nostra comarca i explicava als forasters perquè a Banyoles teníem la fama dels alls. Era com una oficina de turisme. Era una bandera. Era l'esperit sencer de tots nosatres. La Maria i en Quimet, Cal Carretericu, era la senya d'un país agrari i d'una gent que encara vivia de la santa terra. I al costat de la Vergonya d'una plaça postissa feta per uns arquitectes forasters els de Cal Carretericu mantenien la dignitat i l'honor. Avui l'artefacte nuclear ja no hi és i la casa de la Maria i en Quimet encara està dreta sobre Mata. Es la constatació inigualable que aquest nostre país no l'anyocaran pas mai. Aquí estem.

Érem pocs i va parir la burra.

Gràcies a Déu! Estem salvats, arriben les vegueries! Goita tu quins governants més ben parits que tenim que si no tenen feina se la busquen. És que en plena època de bonança, en què res no passa, on els polítics podrien ben bé no existir perquè tot rutlla sol..., els dirigents d’aquest sant país fan gala del seu tremendu perfeccionisme i s’han trencat les banyes per trobar la forma de rinxolar més el rínxol de la nostra enlluernant perfecció. Eus ací que les seves deliberacions han anat a convergir en la següent conclusió:
La conjuntura del país presenta una situació d’absoluta prosperitat. La gent té feina, la societat està harmoniosament cohesionada i els diferents status socioeconòmics de la població amb prou feines es mostren perceptibles. La gent gran reposa amb placidesa d’una jubilació confortable i ben finançada, les mares i pares entren a les escoles públiques amb els ulls clucs, encegats de confiança amb el sistema educatiu del comú mentre han deixat el cotxe aparcat a fora amb les claus posades al pany i la cartera i l’ordinador al seient de l’acompanyant, com sempre s’ha fet i mai ha passat res. Els cirurgians i les infermeres dels hospitals fan mitja i sudokus per fer passar les hores, els quiròfans porten dies parats i les llistes d’espera per artroscòpies i pròtesis de genoll són buides... El país és una enorme bassa d’oli.
Avaluat l’estat de la nació, el nostro gran govern ha detectat un punt de feblesa en el nostre sistema. No és greu, de moment, però cal intervenir-hi preventivament, doncs per aquesta via podrien venir futurs problemes que pertorbessin la idíl·lica situació actual. El nostro país està poc regulat, governat, legislat, controlat, administrat, manat o com vulgueu dir-ne. Un sistema com l'establert a la nostra societat, amb la complexitat que comporta, no pot estar només sota el control de sis administracions, quina imprudència! On volem anar a parar amb només un ajuntament, un consell comarcal, una diputació, un govern autonòmic, un govierno nacional, i una govern europeu? Certament, quan m’han fet aquesta reflexió he notat una esgarrifança que em pujava per l'esquena tot resseguint-me la columna vertebral. De cop i volta m’he sentit mig abandonat, deixat de la mà de Déu, orfe..., com si això fos Can Pixa sense amo.
Necessitem més gestors, crear nous òrgans de govern amb capacitat de decisió i competeències a gestionar. Nous càrrecs polítics d'aquells d'ocupació temporal i remuneració vitalícia, tècnics, personal administratiu, conserges, xòfers, interventors, serveis jurídics... Tot això ho necessitem costi el que costi, fèquits que és imprescindible. Calen noves ratlles al mapes, habilitar edificis, despatxos, ordinadors, cotxes oficials... i el que convingui, casum deuna.
Cal crear les vegueries i cal fer-ho ara que no hi ha problemes més urgents. Més endavant contemplarem la creació del Govern de Països Mediterranis, el Consell d’Estats Sudeuropeus o la Confederació de Nacions Caçadores de Bolets, si fa falta. Ai senyor...

La puda

L'atre dia vaig anar a la Puda. El nostre distingit Balneari carda mitja basarda, per no dir basarda complerta. Costa d'imaginar que en aquest lloc hi hagués hagut veranejants i gent endiumenjada. Costa de creure que a redòs de la font s'hi haguessin degustat merengues i altres pastissos. Costa encara més relacionar tot aquest desgavell amb les fotos d'antes on pomposes senyores hi prenien les aigües per guarir la histèria. A la part de darrera de l'edifici, ara i avui, s'hi podria grabar una pel.lícula barata del Vietnam: l'herba creix a cor què vols, tot és feréstec, el bosc és brut i algun carcamal encara procura llençar-hi verreria. L'edifici, ai, és un niu de merda parlant clar. Les parets guixades amb velles pintades i amb nous eslògans. Les finestres rebentades, el sostre esgavellat, tot és un compendi de ruïna. Ens ho hem deixat ben perdre, això de la Puda. Hem sentit, moltes vegades, que grans inversors hi acudirien per reflotar el negoci i fer tornar els veranejants. Però tot ha estat fum o fer volar coloms. La Puda cau i ja ens hem acostumat tots plegats a passar de llarg, a viure dels records i de les velles postals. A omplir de nostàlgia les parets enrunades i aquell abandó tan absolut, tan tremend. Per acabar de fer el duro, la font no raja i és com un testimoni mut i sord. Diuen que l'aiga l'estiren més avall per regar i per això s'ha hagut de tancar. Ens hem acostumat a la decadència? Malament rai, vols que t'ho digui? La Puda ja no fa pudor d'aiga sulfurosa sinó que fa flaire d'oblit banyolí.

Yeguada Boada

Hay en Bañolas, vos que te lo diga, la Yeguada de Boada, y lo hemos descubierto para la fiesta del SAnt Antonio de los Burros. La Yeguada Boada, llamamau, se presenta al mundo sencero como la yeguada española. Y nosotros nos preguntamos: "la Calle de las Rotas Es España?". Totes aquestes frases me les apunta algú que sap castellà i que l'ha après a base d'estudiar molt. Es veu que els de Can Boada han de vendre cavalls a l'estranger i no se'n poden estar de parlar amb català, que fa lleig i que fa pagès, i han d'escriure coses en foraster al cartipàs de la Festa dels Sant Antoni dels Burros. No fos cas que algú de Mas Palau o de Mata no els entengués. O podé es pensen que escrivint-ho en castellà fa més mundial. Com un de Can Po de Mata que estudiava per capellà i veient com un veí del seu barri es volia cardar daltabaix del pou, li va dir "no lo hagas, en nombre de Dios" i llavonses el veí anava dient "Déu m'ho ha fet repensar, i parlava en castellà". Però això passava als anys 40 i des de llavors ha plogut molt. Volem pensar que, tot plegat, això de la Yeguada Boada tabé és una broma i que tot plegat ha estat un error de la impremta. Volem pensar-ho. Perquè ja seria un fart de riure que els de Can Boada hagin decidit que al seu bestiar se'ls ha de parlar en foraster. El bestiar no ho entendria de cap de les maneres i als de Xisca de Gardi, i a la resta de banyolins, no ens carda gaire gràcia. Si s'han equivocat, que rectifiquin. Si no s'han equivocat, que demanin perdó a la Verge del Collell.

Diumenge a la tarda

Algun dia un Guàrdia Civil d'aquests de l'SGAE vindrà a Banyoles i es presentarà com a viatjant del món animal. I tot seguit dirà "tots els que pronuncieu noms d'animals, haureu de pagar un tantu". I vet aquí que quedarem esqulitats. Per cada vegada que diguem burro al nostre veí, trinco-trinco a pagar als pirates de l'SGAE. I llavors a algú se li escaparà allò de "vaig quedar conill davant de la meva veïna" i vet aquí que l'SGAE pararà la mà. I llavonses algun beneit afegirà "S'ha de ser ben vestrús" I pagant Sant Pere Canta. I el Guardia Civil de les SGAE, que tots el coneixem perquè carda cara de peix bollit, seguirà anotant incidències: la gent diu "se la pela més que un mandril" o "només falta veure com té la casa perquè és un truja" o "vaja porc que està fet" o "és un cabrit, o un cabronàs". O és un "rata" o "que el va parir quin ratbuf que està fet". I vinga a col.leccionar muntes i a fer informes. Llavors escoltarà "és un gossàs" o un "elenfantasma" o un "savi pollastre" (insult que sempre pot escoltar algú i portar als tribunals a un regidor) i més coses com dir-li a qualsevol que "vas gat" o "me mosqueges" o coses per l'istil com "ets una truja" o "ets un lluç". L'SGAE animal no pot dormir tranquil.la perquè sempre hi haurà algú que li digui a un altre el nom del porc, o que està fet una "vaca" que és un "vedell". Llamp ma mati. Si vénen a per nosaltres, trobaran el nostre poble. I només falta que busquin noms d'animals que hem dit tota la vida i que, de fons, ressoni la festa petita de Mas Palau amb l'OMEGA tocant una ranxera. I llavors l'SGAE voldrà cobrar pel sacseig del vano de la veïna, pel pet d'en Sidru, per la ranxera i perquè algú haurà afegit "fotut burro, m'han pessigat els randells". Si volen cobrar, els direm que nosatres només paguem a Martí d'Urgell, el rei que no va ser, i que des de llavors no reconeixem més autoritat que en Francesc Macià. I havent mort l'avi el desembre de 1933 ens hem fet apòstates de qualsevol règim per més dieta que ens vulgui imposar. I seguirem dient porc, burro, vedell i conill porquí cada vegada que ens plagui. I que l'E de l'SGAE és Espanya i això, vos que t'ho digui, no sabem pas on collons és. Vet aquí. I que no ens toquin la pera perquè Xisca de Gardi simpatitza amb en Puttin i aquest té arsenal nuclear.

Les vergonyes d'una plaça

Xisca de Gardi també és un espai de denúncia i es fa ressò de les queixes que des de diversos punts de la comarca se’ns confien. Xisca de Gardi no es mossega la llengua.
Eus ací no fa ni un mes que en una empresa de solera banyolina un dels seus treballadors, vingut anys enrere de les amèriques, va prendre la decisió de retornar a casa seva amb la seva gent. Era un noi trempat, humil i bona persona, talment com si hagués nascut a Banyoles, cosa que va fer que els seus companys de feina li volguessin organitzar una festa de comiat amb tots els ets i uts.
Tal i com està el panorama i preveient com aquesta tendiria a desenvolupar-se, van optar per muntar una gimcana a cavall de bicicleta que els havia de transportar de prova a prova tot resseguint els bars compresos en l’itinerari. Proves d’habilitat, de coneixement per avaluar el nivell d’arrelament a la nostra cultura durant l’estança, i entremig, un acte simbòlic realment emotiu. Van decidir plantar una esqueix d’olivera al bell mig de la Plaça de la Vergonya, rotonda que a partir d’aleshores perdria aquest nom i qualificatiu per passar a adoptar el propi del compatriota que havia decidit tornar-se’n a casa.
Tres dels participants, amb una destresa tan admirable com sospitosa, travessaren la carretera, s’endinsaren al jardinet i amb poc més de tres minuts en sortien, eines en mà, amb l’objectiu acomplert.
La resta de la nit transcorregué entremig de brindis, pedalades, ballaruca i especulacions respecte a l’esperança de vida d’aquell brot destinat a dotar d’honra i honors aquella plaçota malparida.
L’olivera en qüestió va sobreviure tot el diumenge i el matí del dilluns, fins que algun carcamal, per iniciativa pròpia o seguint ordres superiors va cardar a can pixa el branquilló, la il·lusió dels nostres amics i amb tot això, les possibilitats de deixar enrere l’historial de vergonyes ocorregudes en aquella circumferència d’escassos vint metres de diàmetre.
Xisca de Gardi demana explicacions, vol dimissions i veure rodar caps. Exigim actes de reparació dels danys morals i el restabliment de l’olivera, per descomptat.

El record d'en Marc

Dir adéu a un xiscagardià sempre és una tasca complicada i dolorosa. En aquests moments tenim la sensació que la comarca es fa petita petita com una comunitat d’íntims veïns, i com més petita es fa, més clar veiem quant hi perdem.
En Marc era un xiscagardià majúscul, com majúscules són les lletres que relaten el seu pas móns tan nostrats com el Judo del Gimnàs Banyoles, on forjà una valuosíssima amistat amb el gran Piti Pinsach, les Gàrgoles de Foc, on m’expliquen que sempre estava a punt per executar la més estrambòtica performance inimaginable, o en les múltiples edicions de Barraques on, juntament amb els seus amics, comandava la barraca del Judo.
Xisca de Gardi s’uneix al record d’en Marc i l'Andrea i envia una abraçada molt forta a tots aquells, tants i tants, qui com nosaltres comparteix el dolor per tant inesperat i incomprensible comiat.