Acte Molt Recomanable a la Capital del Món

L'Irene Tortòs-Sala, que és un gínjol, ha muntat una presentació xiscagardiana per aquest dimecres. Com que ja s'acosta la Fira de Sant Martirià, la gran fira del bestiar que mig món té present, ha aprofitat l'avinentesa per retre homenatge a l'Aparici, un burro català que és el protagonista del llibre d'en Salvador Giralt. En Salvador no és conegut en aquestes terres però és de cap a Vic i amb això ja en tenim prou. Els de Vic són quasi com els de Banyoles però amb una mica de boira sobre el cap. Què hi vols fotre. Per si no ho sabeu en Salvador Giralt va guanyar un premi les bases del qual indicaven que l'únic guanyador possible havia de ser en Salvador Giralt. Així no enganyaven a la concurrència, anaven de cara a barraca, i feien les coses tal com s'ha de fer. En Salvador Giralt escriu a la manera de part de bo com s'ha d'escriure i ens ha dedicat "Romanço de l'Ambròs i del seu tros" un faula o no plena d'harmonia, bon sentit, vida sana i fraternitat entre els homes i les bèsties. Vet aquí. S'ha de dir que en Giralt forma part de la confraria "Amics de la Migdiada" i ja està tot dir. Què millor que reivindicar la mitdiada o migdiada, el cop de cap o la senrosa, la mitdiada manyagoia i el fart de jeure. Coses que ja haurien d'estar cobertes pel seguru o per la Unesco i que encara no ho estan perquè hi ha molt d'amic del Portland o molt d'agent del Pentàgon. El dimecres, doncs, si no sabeu què cardar i voleu passar un temps de platxèria, aneu de caps a l'Altell. A les vuit del vespre l'autor, acompanyat del Senyor Casadesús i del músic Giralt ens amenitzaran la vetllada d'allò més. Si porteu un porró, serà benvingut. Perquè la gresca si es remulla fa més festa, encara. Definitavament hem de felicitar la Tortòs-Sala per la bona pensada i per fer de Banyoles un país de gent llegida i de llibres per llegir. Ja està tot dit.

Les botigues de les Cases Barates

El popular barri de les Cases Barates ha tingut, des dels seus primers dies, un sistema propi de botigues. La major part d'elles s'aixecaven sota les voltes de la plaça. Quan passaves per aquelles voltes se sentia el retrunyir de les teves passes com si fos un eco fabulós. La primera botiga a esmentar era la carnisseria de la família Font-Dilmé, també convertida en pollastres a l'ast els diumenges. La família Font-Dilmé era el nostre submistrador de coses essencials i des d'aquí els enviem una salutació agraida. També hi havia el bar regentat per la família Serra, que tenia un nom sensacional "Bar Nou" en rècord dels seus temps fundacionals. El bar feia un olor fonda, d'hostal de tota la vida, i la decoració estava presidida per les orquestres i els conjunts musicals de l'època, tot un detall d'elegància connatural. Hi havia, entre les botigues, una peixeteria comandada per la família Colomer. I també hi havia la lleteria, després estanc, dels Güell, on compràvem els diaris, l'interviu d'amagatotis o ompliem la quiniela que ens havia de fer milionaris. Seguidament trobàvem el local de la Caixa magníficament portat pel senyor Martirià Torras i el fill gran de Can Comerma: aquests senyors convertien el negoci bancari en un tracte familiar, proper, gens estirat. També hi trobàvem l'empresa de pintura i decoració Prat amb un disseny ultramodern que destacava en aquell sotavoltes una mica rústic. I encara quedaven dos negocis més: la barberia del Senyor Bonet on es tallava el cabell amb diligència i discrecció. I finalment la merceria on podies trobar el que no havies trobat en la resta de negocis. Al cap i a la fi, les voltes de la plaça de les Cases Barates era una autarquia comercial de primer ordre. Sense moure't d'aquells comerços podies fer vida i abastar la felicitat del client satisfet. Des d'un diari passant per un vermut, des d'una imposició a la llibreta seguint per un ordenat tallat de cabells, uns calçotets i una colònia, un tall de lluç i un bistec, una pepsi i una cervesa. Al cim podies canviar d'itinerari: accedir-hi pel Mossèn Reixach i abandonar aquell cèlebre centre comercial a través d'un passadís que donava a un caminet ple de testos en flors. Abans que s'hagués inventat la illa diagonal, les Cases Barates tenien el seu petit i deliciós espai comercial. I tot estava perfectament pensat i equilibrat. Aquell aplec de botigues tenia, i té, el seu propi aparcament, la seva plaça ovalada, la seva pista de bàsquet i el seu centre religiós. Què més es pot voler? Ser de Banyoles, però aquesta distinció de la mare naturalesa ja l'hem aconseguit!

El nostre sastre

A les Cases Barates hi havia un sastre de part de bo. La gent de peu pla s'ha allunyat de la figura dels sastres o les modistes, i així ens va: roba mal girbada, pocasolta, amb costures que no van ni vénen, la majoria volem mudar però fem més aviat llàstima. Aixó amb els sastres no passava. El sastre de les Cases Barates era en Benvingut. Un nom així mereix tots els respectes i ja dóna informació sobre el tarannà i la condició del personatge. En Benvingut feia honor al seu nom i era un home sol.lícit dotat de l'amabilitat justa, ben lluny de l'enganxifosament que trobem en certs dependents educats a l'escola del Pentagon. En Benvingut feia els trajes al pare. I despatxava a casa seva, com ha de ser, tenia el cosidor al fons de la casa, on prenia mides al client. El moment de prendre mides era d'una enginyeria civil encomiable, el sastre passava la cinta mètrica per tots els encontorns del cos. Llavonses ho anotava pacientment. El resultat de tant amidament només podia ser un traje que s'esqueia. Què dic, que era cosit pensant en la volumetria de cada personatge, que dissimulava els defectes i potenciava les virtuts, que sortia del cosidor com la silueta perfecte del client. En Benvingut no era sastre: era un alquimista capaç de teixir l'ombra i l'esperit de les persones que li encomanaven un vestit. Vet aquí. La solució passa per trobar nous Benvinguts. Gent que estimi la professió i que faci cosidors a casa seva. Gent que manufacturi trajes que s'escaiguin, que contornegin, que dibuixin ombres i esperits. Si surten els nous Benvinguts, tornarem a fer-nos fer trajes. Trajes que ens posarem els diumenges i les festes de guardar.

Llegendes i habliduries

Com a pertot, llegendes urbanes i de format clàssic circulen entorn la nostra ciutat. Durant anys, forasters de pas i de diumenge feien creuers tot vorejant l’estany al compàs d’una narració enllaunada que explicava un misteri al voltant del més famós dels nostres nàufrags i que ajudava a fer més amè un ruixat de dades hitoricogeogràfiques.
Com tothom sap, la llegenda ve a relatar la heroïcitat d’un nàufrag que va ser engolit per misteriosos fenòmens subterranis de l’estany. Els rudimentaris mitjans de salvament de l’època no van escatimar esforços en la localització del subjecte en qüestió. La recerca fou en va, ni rastre d’un individu que va aparèixer dies després tan campante a Mallorca. No només això, sinó que el puta amb una més que sospitosa rapidesa havia consolidat un negoci propi de comerç de cacauets, mira tu quina ximpleria.
Ara bé, per a totes aquelles persones que gosin posar en dubte l’heroïcitat del nostre nàufrag m’agradaria deixar lliscar una reflexió:
Heroi, per mi, ho és aquell qui a contra pronòstic i vencent adversitats a priori superiors a les seves capacitats assoleix l’objectiu proposat. Digueu-me doncs qui de vosaltres, independentment de la forma i mitjans, gosaria plantar-ho tot, desaparèixer i uns dies després, des de la cala de Ses Covetes, fer creure a parenta o parent, sogres i patró que hi ets nat a parar d’un capbussó massa profunt a l’altre costat d’estany, sent pipat per remolins i a cavall de corrents d’aiga. Aquest xiscagardià de les quartades no només va aconseguir-ho, sinó que a més va saber convertir aquella insensatesa en llegenda.
I parlant d’historietes del boca-orella, m’agradaria saber quin collons de cantamanyanes fou el dissenyador i encarregat de fer córrer veus sobre imminents arribades d’autobusos plens de sueques, belgues o holandeses. Habliduries de caps de setmana qualsevol que durant anys apareixien del no res i que al pic de l’adolescència ens va causar tants dissabtes il·lusionants com diumenges de decepció. A aquest gossàs, gafa’l i mata’l, è poc.

Aterrissar

Aterrissar és un verd esplèndid, d'una sonoritat expansiva i suggerent. La gent ja no aterrissa sinó que es limita al vulgar caure. Caure és un verd que no diu res, un verb fat, mancat del vigor i del caràcter necessari que tots els verbs han de tenir. Aterrissar és un verb sonor, el dring de les erres i el lliscar de les esses suggereixen la patacada que és a punt de produir-se. Quan algú conjugava "he aterrissat" la concurrència era capaç d'endevinar la magnífica trompada que havia protagonitzat. "Ha aterrissat i va ben esgalabrat" és una frase suculenta, elegant i castissa que ens dibuixa l'acció i les consequències posteriors: un hemisferi de blaus, butxos i sang pressa. La gent, ara, diu m'he caigut i es queda tan campante. Si de la boca ens surten bestieses com aquestes és lògic que estiguem fent el camí a l'inversa de l'evolució de les espècies. De l'home al mico en un obrir i tancar el forat de l'apagallums. Aterrissar és un verb majúscul que ens parla de genolls pelats i de castanyes grandiloquents. L'aterrissar comporta un diàleg posterior, una comunicació estreta amb els que han presenciat la trompada. Des del terra pots veure les cares dels altres que t'animen "collons quin llamp d'hòstia t'has cardat" o que et mig atracaien "això te passa per no mirar, gamerús" o que t'espanten "no te moguis, podria ser hasta pitjor". Des de terra, i un cop has aterrissat, reflexiones i t'adones que entre els amics que es preocupen per tu hi ha un datpelsac que se li escapa el riure, o hi ha aquell banyabaix que t'ha cardat la cancalleta al partit de futbol, t'ha fet aterrissar i encara diu "va aixeca't, comediant, no n'hi ha per tant". El pitjor d'aterrissar en els temps petits era la distància que separava la trompada de casa teva: coix, esgalabrat, amb les uieres mig guerxes i amb els pantalons foradats havies de passar revista davant la mare. Llavors era molt probable que tot el que vingués endesemprés fos molt, però que molt, pitjor a l'aterrissada.

El Montgrí titil·la a contrallum

Per anar a Girona, aquest matí, m'ha vingut bé de passar per la variant. Se m'ha acudit tan bon punt he sortit al carrer i he vist el sol espetegant com si demanés perdó per haver-nos despertat. El dia començava bé. Es veia transparent, net, com acabat d'esventar. Venint de Melianta, la silueta retallada del Montgrí titil·lava a contrallum a la part de llevant. La lluïssor d'una rosada molt tènue s'escampava pels primers pendents de Puigpalter i donava a la terra un aire d'alumini brunyit. El cotxe marxava tot sol. Els de la ràdio xerraven i per sobre de Cors, un tel de boira resseguia la teulada verdosa dels primers boscos de Camós. Haver d'anar a treballar m'ha semblat una infàmia, un menyspreu a la comarca, la baixesa més repugnant de l'univers. He insultat el món dolent cap endins i de resultes de la rebotida m'ha revingut un rot profund i greu, tètric, que s'ha estès per l'interior del cotxe i m'ha deixat un regust de fel ennuegat a mig sortir del canyó. No he sabut si era de l'esmorzar de feia una estona o del filet que ens havíem cruspit ahir a la nit al Capitell. I la mala lluna m'ha marxat al cap de res d'haver reviscut la sobretaula i les lliçons d'en Pep, les sentències del Gallegu, les riallades de la Meritxell i el candor als ulls d'artista d'en Lluís. Gent arrelada, gent de casa, homes i dones del cap dret. Carn cuita en el seu punt, vinassa sense podridura química, aigua trencada, bona gent. Anar a treballar, al capdavall, només serveix per tenir ganes de tornar a casa. I una vegada som a mare, que ens vinguin al darrera!

Els menuts

L'altre dia dèiem amb en Pep que la moneda oficial de Xisca de Gardi haurien de ser els menuts. A ell ja li semblava bé perquè la pesseta era mig passable però això dels euros és d'una complicació inoïda. Ens han volgut vendre gat per llebre. Res de bitllets ni punyetes, ni monedes estranyes amb desconeguts gravats a sang i foc. Res. Els menuts són la nostra moneda de capçalera, l'insígnia de l'economia amable de la comarca; l'economia del tracte fi i dels negocis signats amb un brindis en acabat de mastegar un tros de carn a la brasa. Què caram! Els menuts són la lletra petita de la nostra bondat comercial, la dels carrers de la vila vella els dies de mercat, la del dringueig de les bosses de monedes basculant a la cintura d'un pagès arribat del terraprim. Anirem a sopar i preguntarem «Què es deu?» «Quatre menuts», ens respondran. I els deixarem caure a sobre de les estovalles esquitxades amb el de suc d'un estofat admirable. I allà quedaran, quatre monedes, que seran cinc perquè no sigui dit que hi falta la propina, i tots contents. Els menuts faran el món una mica més petit i empetititnt-lo l'engrandiran fins a l'infinit. Quina delícia.