En Simu

Poc a poc es va descobrint la brutal trama que recorre aquests dies Europa. Tot coincideix. L'aterratge desastrós d'un avió polac amb tot un carregament de peixos grossos. Deixant sense èlit tot el país Polac que dóna al mar Bàltic. Aquesta tupinada del Constitucional que no han acceptat l'amputació del dit petit del peu esquerre de l'Estatut, l'única extremitat que quedava d'allò que va sortir del Parlament. I per acabar de fer el duro, un volcà islandès es posa a rojar cendra com aquell que e' boit. Jo havia sentit a parlar dels volcans d'Uot (la capital de la Muntanya), dels volcans de Sicilia i de Hawai. Però fequigues que no havia sentit a parlar que a Islàndia hi hagués cap volcà, més aviat bacallà que és una altra cosa, bacallà i rosses inflades de margarina. Tot això és molt estrany i que coincideixi en el temps només es pot parlar d'una conspiració en tota regla. L'altre dia ja us vaig explicar la visita d'agents polacs a casa meva i les explicacions que em van donar sobre el tal Samora. Ara he sabut que en aquest viatge l'acompanya un individu anomenat Simu. La peça de la perillosa trama que faltava. No us heu fixat que el tal Simu fa cara de soviètic? No em cardaran pas: els ulls petits com de llop de l'estepes, el nas punxegut com els genets tartars, i al cim té al mateix color de cabell que els agents del KGB. Es podria dir Pep o Sidru, es podria dir Quim o Siset, es podria dir Janet o Llens, va i es diu Simu. Simu és un nom en clau, les inicials del perillós i devastador Servei D'Investigació Militar dels Urals. Tipus que són capaços d'interrogar un ós i fer-lo confessar autor de l'assassinat de Trostky. Ens han dit que a Cracovia en Simu i en Samora els han robat les carteres, és la típica estratagema dels agents dobles soviètics: els roben la cartera i, de seguit, en falsifiquen una altra amb noves i estranyes identitats. Si tornen per Banyoles, cregueu-me, feu-los el buit. Són perillosos, són inquietants, no van de cara, i al cim beuen la cervesa mamant de l'ampolla, la constatació definitiva que en Simu i en Samora són agents al servei de la intel.ligència russa. Ens volen envair i nosatres tan campantes.

Fauna lacustre

La polla de rec (Mentula canalis) habita en principi zones humides, com ara aiguamolls d’origen càrstic. Però ràpidament atrau altres espècies –per exemple, monjos benedictins– per tal que hi construeixin recs a fi de dessecar i fer més confortable l’àrea de nidificació. Un cop els benedictins han acabat la feina, la polla de rec els foragita i s’apropia del sistema de canalització. Au industriosa, aprofita aquests recs per adobar pells, fabricar paper o rentar la roba.
La seva alimentació és variada i abundant –sobretot abundant– i es pot classificar com omnívora, sense ànim d’ofendre ningú. Ara bé, les seves preferències són la carn a la brasa, sigui de porc, xai o vedella, i les gramínies, concretament l’arròs. És freqüent observar grans grups de fins a quaranta o cinquanta individus devorant excitadament aquests aliments a l’aire lliure o bé dins un poliesportiu, amb qualsevol excusa. En aquests casos, el xivarri i els càntics poden arribar a ser ensordidors.
La polla de rec presenta un marcat dimorfisme sexual i és molt fàcil distingir els mascles de les femelles. L’època de zel es prolonga pràcticament tot l’any, amb repunts significatius a la primavera i principis d’estiu, especialment els caps de setmana. Alguns experts apunten la possibilitat d’un augment d’activitat sexual coincidint amb determinades victòries del Barça o avaries prolongades a la xarxa elèctrica, però no hi ha evidència empírica d’aquest extrem.
D’ordinari pacífica i xiroia, la polla de rec pot tornar-se agressiva si sent amenaçat el seu habitat com, per exemple, en el cas de construccions de línies de molta alta tensió que travessin el territori. En circumstancies així, aquests ocells podrien, per exemple, volar en grans formacions de centenars d’individus fins a la línia en qüestió i, tot posant-se damunt els cables, començar a fer la ‘ola’ amb entusiasme feréstec fins que, per efecte de les oscil•lacions, tota l’estructura caigui a terra al mig d’un terrabastall esfereïdor. Després, es retirarien als seus caus i observarien de lluny com corren desesperats pels camps els petits operaris d’Endesa amb les mans al cap, mentre contemplen, desolats, les seves estimades torres metàl•liques recargolades i amb les potes cap amunt i fan comptes del que costarà tornar a endreçar tot aquell desastre. Des d’un bar proper, les mentules canalis fan veure que juguen a la botifarra o parlen de futbol però, en realitat, riuen per dins i fan comentaris sarcàstics i malintencionats que ningú no entén, llevat d’elles.
No s’ha donat mai el cas, però podria passar.

Agents secrets

Plovia mansament sobre la nit banyolina. Vaig travessar la vorera del Passeig del llarg en direcció a casa. Foscor silent, l'avinguda deserta. De sobte vaig sentir unes passes darrera meu. Unes passes marcials, segures. Vaig girar-me i vaig descobrir dos tipus amb gabardina al més pur estil còmics d'en Tintín (ja sabeu, els agents de Bordúria) Vaig apressar el pas però aquells homes també augmentaren el seu ritme. Tenia clar que em seguien. En el meu cap es van començar a formular tota classe de teories persecutòries. Però vaig pensar que jo era massa insignificant per ser víctima d'uns agents secrets o d'un atemptat internacional. Quan vaig ser a la porta de casa, aquests dos tipus es limitaren a observar-me des de l'altre costat del carrer. Un cop a casa vaig creure, estúpidament, que jo estava sa i estalvi. Que equivocat estava. Em vaig asseure al sofà encara amb el cor a punt de petar de l'espant. Al cap d'una estona, sonà el timbre. I el reflex de la porta m'envià la silueta sinistre d'aquells dos. Vaig pensar que no en faria ben re de no obrir-los, si em volien mal desbotarien la porta i em cardarien una cara de mans. Així és que vaig obrir-los ben escagarrinat de por. Un dels homes va mig somiure amb la mala traça dels qui no somriuen mai. Va preguntar-me si podien passar cap dins que m'havien de fer una sèrie de preguntes sobre un cas d'extrema gravetat internacional. Vaig inquietar-me i vaig pensar que eren enviats de la República Popular Xina molestos pels nostres comentaris de "què hi fan tants de xinos a Banyoles". Però si aquells homes eren xinos ho dissimulaven prou bé: tenien un deix eslau, un perfil eslau, una vestimenta eslava, uns traios eslaus. Van treure's el barret i la gabardina: i llavors vaig poder admirar els seus uniformes militars carregadíssims de medalles. "Som polacs" van dir i jo, per treure ferro a l'assumpte, vaig respondre "fequigues que jo tabé sóc polac". Amb aquestes que un d'ells em va cardar una plantofada que em fa fer saltar les uieres. "No estem pas d'hòsties, nosatres, no cardis el burro". I jo, tremolant, vaig respondre "sí senyoreta" com en els vells temps del Casa Nostra. En aquestes que van començar a fer-me preguntes i una d'elles, la més essencial, va ser "coneix un tal Samora?". Vaig dir-los la veritat, que sí que el coneixia, que era un tarambana i un ordinari, que no el podia pas veure ni en pintura i blablablà. Aquests homes eren de l'exèrcit polonès i em van venir a dir que en Samora, el que tots coneixeu, és un agent al servei de Rússia que tant pot cardar disbarats a Banyoles com cardar-ne a Cracòvia o als afores de Moscú. Vaig lligar caps: els estranys i insospitats viatges d'en Samora a un lloc tan estrafolari com Cracòvia. Per regla general els de Banyoles quan sortim de casa anem a Santo Domingo, Mallorca, l'Estartit i els més aventurers a Sant Feliu de Guíxols o a Monforte. Vet aquit. Els oficials polacs em van demanar col.laboració perquè el seu país corria serioses amenaces de caure en la grapa enemiga. Vaig jurar, en el silenci d'aquella nit banyolina, sobre una imatge de la Verge Negra de Częstochowa la meva fidelitat a la causa polaca. Dies després vaig saber, a través del faisbuc, de l'enigmàtica visita d'en Samora a Cracòvia i vaig trucar al Coronel Grabowski. "Massa tard, va dir ell, l'operació Gàrgoles de Foc és inevitable". No vaig entendre res. Setmanes després el Coronel Grabowki desapareixia en fatídic accident d'avió. I ara, he d'informar novament, que el tal Samora es disposa a volar cap a Cracòvia just quan un volcà islandès envià senyals de fum a tot el nord d'Europa. Segur que l'erupció d'aquest volcà ha estat provocada. Amb el sinistre objectiu de facilitar una nova i definitiva invasió soviètica sobre l'Europa civilitzada. Jo per si de cas escric aquestes línies amb un gorro militar sobre el meu cap. Es un gorro que el meu nebot va regalar-me en un viatge a Polònia. Per si de cas, m'he col.locat el gorro de l'exèrcit soviètic.

Lluís

Ara seria molt fàcil parlar de la bondat d’en Lluís, de la seva candidesa, de com va superar les dificultats, del seu sentit de l’humor, de la seva intel•ligència, de la seva imaginació desbordant, de tot el que significava. Seria molt fàcil perquè en Lluís era una presència indispensable en els nostres entregents.
L’estimem, encara, i per això, el que seria tan fàcil es fa molt, molt emprenyador. És difícil haver d’admetre, haver d’explicar sense caure en el tòpic, la seva absència irreparable.
Em permetran que no m’allargui massa perquè és impossible resumir al davant de tots vostès, al davant de tanta gent, tot el que representava en lluís Vilà.
Amb el temps ens adonarem de tot el que ha volgut dir la seva figura. Perquè, més enllà de les paraules, hi queda l’obra d’un artista colossal amb una força creativa imparable. Però ara ja no el tenim, ni el tindrem físicament; ni ens trucarà per telèfon per explicar-nos tots aquells projectes que anava cosint, dia a dia, a una velocitat que ens superava a tots, de llarg.
A mi, particularment, em sap molt de greu haver de prescindir de com escrutava les cartes dels restaurants assegurant-se de no haver de menjar ni carn ni peix, ni cap cosa que tingués ulls o potes. Com a molt, tenia temptacions de tallar pernil salat quan s’enfadava. Però això passava molt poc sovint. I se’m fa difícil haver d‘assumir que no el tornarem a sentir riure assegut al sofà del menjador de casa seva, a la plaça. I, sobretot, prescindir de com obria els ulls quan escoltava. Ell creia, i això li ho va dir a un dia a en Salvador Garcia-Arbòs al Bar Plaça, que era escultor perquè sabia escoltar. Coses d’en Lluís. Com els xacres, els mapes tàntrics, els somnis, les energies, tot això que el fascinava. I a la plaça era on la seva persona es tornava més brillant que mai.
En Lluís era una part de la plaça, de la plaça de la Banyoles de tota la vida, la del veïnatge, la de la gent arrelada, catalana, del món; la de la conversa al mig del carrer, la de la senzillesa, la de la broma fina, la de les coses petites. La Banyoles on els pares es preocupen dels fills com ell es va preocupar dels seus, en Guillem i en Jaume, a qui adorava amb tota l’ànima, com els adoren, també, la seva mare, la Rosa, i l’àvia, la Rosita.
La mort d’en Lluís tanca un paràgraf i n’obre un altre que és el seu llegat. I el seu llegat no es pot perdre com s’ha perdut el d’altres artistes i que tan l’obsessionava. Segur que aquesta vegada, entre tots, farem les coses ben fetes i el mantindrem, tan a ell com a la seva obra, entre nosaltres. En Lluís ja ho deia: s’ha de pensar en positiu perquè sinó no et pot passar mai res de bo.

Un tema candent

A mi els corruptes m’agraden. Sempre he tingut debilitat pels xoriços. De fet, per tot el que vingui del porc: el greix em fa perdre el senderi. La meva dissort ha estat que mai he trobat qui em corrompi. Ja de petit intentava obrir-me camí com corrupte i buscava tractes de favor amb els meus pares. ‘Si em regaleu una bicicleta us aprovaré el curs’ els proposava amb un xiuxiueig còmplice, procurant que no em sentissin els meus germans. No era només per la bicicleta –que també– sinó, sobretot, per la indescriptible emoció que produeix aquest tipus d’assumptes. Però eren temps durs, mancats d’imaginació i flexibilitat. ‘Si no aproves et quedaràs sense vacances. Tu mateix. I si tornes a parlar de la bicicleta et giraré la cara d’un bolet’ Així no hi havia manera de prosperar ni de crear riquesa.
Ho vaig continuar intentant. Amb els catedràtics de l’institut, amb les germanes dels meus amics, amb els acomodadors dels cinemes, amb tothom. Al capellà de la meva parròquia li vaig proposar l’ingrés al seminari del meu germà petit, quan assolis l’edat adequada, a canvi d’una raonable comissió sobre les col•lectes dels diumenges. Es va negar. Vaig millorar el tracte afegint-hi la meva germana: la faríem monja. També es va negar. Aleshores vaig canviar de tàctica: el vaig amenaçar amb fer-me ateu jo mateix si no accedia a la meva oferta. Es va continuar negant. Això em va fer perdre la fe. Si l’Església era tan miserable que li preocupaven més els diners que l’ànima d’un pecador, aquell no era el meu lloc.
Finalment un dia vaig haver d’acceptar la dura realitat: no servia per corrupte. Hauria d’aprendre algun ofici i guanyar-me la vida d’una manera trista, monòtona, fastigosament honrada. Des de llavors em conformo amb admirar de lluny les grans figures de la corrupció, els cracs, els millors, aquells que són capaços de fer realitat els meus somnis de joventut. M’embadaleix la seva habilitat portentosa, la seva imaginació sense límits, la seva creativitat genial. Les trames de corrupció són, per qualsevol que les observi sense prejudicis hipòcrites, autèntiques obres d’art i haurien de ser declarades patrimoni cultural. Jo segueixo els casos més importants amb la mateixa atenció i entusiasme que altres dediquen a la Champions League o les curses de braus.
A més, no ens enganyem: la corrupció, juntament amb el tràfic d’armes i el de drogues, són les autèntiques fonts de creació de riquesa. Si algú es pensa que construint carreteres o fabricant cotxes o treballant del que sigui està fent quelcom de positiu és que no ha entès com funciona la cosa.

La tírria

L’Altre dia, tot travessant Banyoles en cotxe vaig creuar-me amb un vianant, aparició del qual és motiu sempre d’un regirament de budells. Vaig pensar: “a mi, aquest tio m’hi sobra a Banyoles”. La resta del trajecte fins a la Farga el vaig dedicar a pensar en quina gent, com l’individu d’abans” competirien per la candidatura a l’expulsió comarcal. I encara més, a intentar esbrinar per quantes i quines persones, en seria jo candidat.
A tot arreu hi ha pols oposats, gent que amb motius o sense es repugnen, es carden basarda i unes mirades d’aixís rebentessis. Tabé hi ha aquell que mai diu res a ningú i s’ho fa córrer tot per dintre. És el tipus de persona de qui un dia t’explicarien que no pot veure a fulanito ni amb pintura i tu te’n faries creus. “Hòstia, però si tota la vida han anat a la mateixa colla!”. Llavors hi ha aquell que no pot veure a un paio amb qui no ha parlat ni coneix de ben res. Es veu, però, que de ben jove va sortir tres setmanes amb l’actual dona del primer, o és el que va ocupar seu antic lloc de feina quan a ell van cardar al carrer, o que algú li ha dit que li havien explicat que aquell era un cabró d’un parell de collons.
A un extrem hi ha aquella persona a qui tothom li sembla de puta mare. Diu que tothom té lo seu, que en el fons tots soms una colla de benpàrits, que cadascú és ell i la seva circumstància, que si “t’hi hauries de trobar”. A aquesta gent és perillosa, doncs al seu costat es corre el perill de ser atacat per la consciència amb acusacions d’intransigent i insensible.
A l’altra banda de la vara de mesurar hi ha aquell qui no pot veure a ningú. És el que va pel món dient que Banyoles carda pena, que no es pot fer res sense que tothom et critiqui, que carda fàstic perquè soms tots plegats una colla de xafarders i que se’ns veu la boina. Acostumen a ser gent que se’ls va entravessar una curta estada a Barcelona per estudiar emocionants i prometedores carreres com filosofia o història de l’art. És urgent que algú els expliqui que a Banyoles no retenim a dingú en contra la voluntat i que el camí cap a les grans capitals fa baixada.És important saber a qui li tenim mania. És important assegurar-nos que tenim tírria a veritables cabrons que resten més que no pas sumen a casa nostra. Convé que tothom analitzi si el nombre de gent a qui no pot veure és raonable o nombrosament alarmant, però sobretot, sobretot, ens hem de convèncer que quan algú no ens pot veure a nosaltres és senzillament per pura enveja. Quedi dit.

Futur

El piano de Dustin O'Halloran repicava sobre les parets i les bigues de la Parra. Erem allà, en Joan de la Parra i les seves eternes ulleres minúscules col.locades sobre el cap, el contramestre Pep, el Gallegu, les ombres de la nit i la llum tova del local. En Vaqueta i en Mastegatatxes trucaven per mòbil sobre l'horitzó de la Plaça de les Rodes. Teníem una ampolla de vi oberta sobre la barra i molts records escadussers, trencats, amargs i dolços del nostre amic Lluís Vilà Vendrell. Vaig pensar que la Parra era un dels seus espais on en Joan guarda zelosament una joia de fotos d'un Vilà eternament jove. El piano sonava i jo veia a través de la finestra tots els contorns de la nit, tots els colors esgrogueïts, tensos, fibrosos i rotunds que en Bili havia amanit en les seves teles. Contràriament al que podeu imaginar, no va ser el sopar cap cerimònia de nostàlgia barata. Va ser una oportunitat per parlar de plans, de projectes, d'avenços, una festa d'optimisme i rialles. El millor homenatge per en Bili. Futur, sempre futur, mirar endavant i seguir. Dustin O'Halloran va deixar de sonar i es va obrir sobre nosaltres tota la nit de Banyoles. Futur.