Feina fuig; Mandra no em deixis.

Aquest el Comitè d’Orriols va de Guatemala a Guatapitjor. Des que fa que el conec poca l’he vist mai trempant d’energia i amb ganes de menjar-se el món. Només el trops orella dret quan ha quedat amb alguna colla senglanera per anar a cardar una xefla. Per Nadal, aquest individu és el primer de cardar el cop de porta. Tiberis, el cava, la quina, i la turronada, tot amanyagat amb gintònics del Santuari d’en David Murri ens el tenen distret des del pont de la Consti fins ben bé a tocar de Carnestoltes. Llavors li ve la depressió post nadalenca i com que el tenim moix, tampoc piula. La qüestió és que quan es refà, quan sembla que ens vol dir alguna cosa interessant ja arriba la Setmana Santa i aquí el tornem a perdre. El Comitè d’Orriols celebra aquest festivitat tal i com ho fan els andalusos. Així, enganxa la Setmana Santa amb la Feria d’abril i seguit del Rocío, i fet i fotut es presenta a les portes de juny sense haver-se arremangat.
Al juny, a casa nostra, sovint ja tenim instal·lada la calda estival, i res millor que una bona cleca de sol d’aquella que mata xarnegos (com ell mateix o servidor) per defugir qualsevol esforç.
Fa una setmana vaig rebre la seva trucada seva. Quan em truca el Comitè només hi dos opcions que justifiquin la conferència, que pretengui emmerdar-me en alguna embarcada de les seves o que vulgui cardar-me alguna cosa pels morros, motiu que en fou la causa aquest cop.
- Samora, - amb aquell seu to de ratassa- ja fas vacances?
- No –li contesto jo intentant intuir les seves pretencions.
- Jo les començo ara.
No existeix riure clàssic que admeti comparativa amb el conjunt de sons descompassats i abruptes en el qual va desembocar aquesta última frase i que va tancar la curta conversa.
O sigui, tenim el Comitè d’Orriols de vacances. Un mes seguit que no cal que vagi a la feina (perquè treballar ja no ho pas fet tot l’any) i ara de sobte, en comptes de mostrar-se més participatiu i alliberat, el senyor diu que no té esma per rè. Així rebenti.
M’imagino com acabarem l’any. El setembre tornarà a estar ensopit. “La depressió post vacances” justificarà ell. Si tot va bé, li veurem el pèl un parell de setmanes a l’octubre, però companys... Quan arribi Sant Martirià ja l’haurem vist prou fins a Carnestoltes del 2010.

Tanquem per vacances

Baixem la persiana fins a nova ordre. Fa calor i no estem pas d'orgues. La calor ha entrat a les cases i ja no s'hi està bé ni al soterrià. Ara hem de passar com poguem. I procurar no trebaiar gaire perquè tot cansa, tot fa venir més calor, i tot atabala. Ademés, si obrim el llum per trebaiar amb l'ordinador, entren els rendells i ens pessiguen. I ja n'estem tip de la gratera que ens deixen les pessigades. Bueno, doncs d'aixossins, tancot el llum i vaig a jeure davant del ventilador, que és el refugi d'aquest istiu tarambana. Si Déu vol, tornarem.

Tiberi

Xisca de Gardi celebrava avui la seva assemblea anual. Com que feien córrer que es repartirien beneficis ha vingut el Director Comercial i tot. La convenció de magnats i potentats comarcals s'ha celebrat al Palau del Rostit, situat a les estribacions de la serra de Palol i conegut pel poble ras com a Can Mià. Hi erem quasi tots. El Nen, el Gallegu, el jueu de Besalú, el Director Comercial, l'Angel, en Mastegatatxes i jo. Hi trobareu a faltar en Vaqueta, en Samora i el Llobarro del bosc, us explico la seva absència: en Llobarro no l'hem convidat perquè encara ha de fer més mèrits, en Vaqueta no va voler venir i ell s'ho perd, en Samora no li hem dit perquè així la seva part de beneficis ens ha servit per pagar el cafè. Total, un tip. Ens hem afartat de la manera més vulgar del món. En Pere Mià anava portant plates i plates i en Gadafi li ha dit "podé que paris" i per comptes de fer-li cas, ha seguit portant plates i plates. Fins que les pintades ens sortien per les oreies. Ens ha portat les quatre manaments del rostit acompanyats de xampany amb copes pompadour. Fantàstic. La carn ens sobrepassava, ens regalimava, ens desbordava. Enfitament general. Hem passat als postres temptant nivells i capacitat d'emmagatzematge. Hem sortit a fora de Can Mià i tot l'istiu se'ns ha cardat al cim. No tocàvem vores. En Mià ens ha obert les portes al seu museu i allà dins feia una calor gallinàcia, compresora, gasosa. Una calor que era un resum de tots els istius del món. Hem vist quadres, senyals, fotos, mandangues i poemes i teníem la sensació que erem al precipici calòric de l'infern. El sostre s'enfonsava sobre els nostres caps. Després hem passat al museu i tapoc és que haguem respirat massa: tot era calor, digestió, paiment, enfitament general. La pintada i el senglar es rebotaven en els nostres ventres com si fossin animals rebels a punt de fer-ne alguna de molt grossa. Sort que després hem viatjat cap a la capital del món i en David ens esperava amb gintònics per fer baixar la morterada que duiem al cim. Tiberi.

Llàgrimes

En un dia com avui, hi ha poques coses a dir que tinguin la virtud del consol. Banyoles sanglota l'enterrament de l'Enric Tubert i la vila viu en la hipnosi profunda de les campanades a mort. Banyoles s'enyora. La devastació a les ànimes és d'una rotunditat maligna. I els records voleien pels carrers. No tenim esma per a res. La tristor ens ha negat els llagrimals. Banyoles és, hores d'ara, una ciutat amb el cap cot, amb una part del sentit de l'humor esparrecat a l'estil de quan s'esqueixa la seda.

Enric Tubert

El teló sempre s'obre pels grans actors de la nostra escena. Pot ploure, nevar o fer un vent espantós però el vellut brillant deixa veure els decorats. Llueixen els mobles i cau un fil de llum sobre tot plegat. Comencen a sortir els actors. I un d'ells capta l'atenció de tota la platea. Té una mirada que pot amb tothom. Fa uns gestos colossals, es mou amb una gràcia que podríem qualificar d'infinita i quedaríem curts. De les seves cordes vocals surten paraules, fortes i fondes, i les fa rebotar per tot l'escenari per fer-les més belles, i més precises. Quan ell ho vol, tota la platea arrenca a riure, i es doblega, i té la sensació que mai més podrà parar. Fins a rebentar. Ell té la ciència de tots els actors vells, els que dominen el temps i el moment, els que saben que l'escena pot ser única i els que intueixen que poden convertir el públic en un xàfec de riure. El nas de cyrano i la mirada dels grans còmics, els gestos dels millors histrions, el dir el text com un dels millors. El recordem a la trona del Rapsòdia en Blau i encara sentim el retrunyir del riure al Municipal. Segurament aquest instant és fals i el gran actor ho sap, i n'és conscient. Per ell ha arribat el moment de desaparèixer d'escena. Així ho ha volgut el text i el gran director. Però n'estem segurs que el verí del teatre farà que torni. Un altre cop s'obrirà el teló i emergirà del fons del temps i dels instants, el gran entre els grans. Possiblement, ara, l'acompanyi el seu company inseparable, en Farri. Mentre esperem el retorn, de fons, sona un tro d'aplaudiments, bravos i riallades. Xisca de Gardi també és a la sala, dempeus, fent barretades al geni.

Com va dir algú: Tot torna.

Fou més o menys quan les casales van canviar el model de “xàndal” de Casa Nostra i ens van fer passar del blau fosc i groc a la vestimenta vermellosa i blanca que encara perdura avui dia. La gràcia que ens feia aquella samarreta groga (tonalitat depenent de l’any d’edició) que permetia, tapant amb les dues mans part de l’escric que posava Centre Cultural Casa Nostra, deixar a la vista una combinació de lletres amb el missatge “Cul Nostra”.
Algun tabernacle llepafils d’aquests que s’autoanomenen assessors deuria agafar la senyoreta Llúcia per banda i me li menjà l’orella amb pretextes absurds de renovació, innovació, moda i allò que ells n’anomenen màrquetinc, i au, pares grateu-vos la butxaca que toca canviar la roba.
Com deia, seria més o menys en aquesta època que hi va haver també la revolució en el món de les motos de 16 que fins aleshores havia governat hegemònicament La Vespa, germana gran del vespinu.
La Vespa era i és una moto amb nom d’il·lustre veïna de la comarca. Una andròmina elegant però que per mica galiàs que siguis un cop hi ets a cavall ho sembles tres vegades més. Sempre he pensat que qui va dissenyar aquesta moto ho va fer pensant en crear un vehicle de dos rodes ideal per portar una garrafa entre cames
Aparegueren aleshores, com deia, tot un seguit de rèpliques de les motos de carreres pensades per a ser portades per mainada d’institut. Motos japoneses d’aquelles d’anar-hi malgirbat i mig corbat que feia agafar mal d’esquena i tot. En deien “l’ena sé erra”, “té zeta erra” i ximpleries d’aquesta mena sense solta ni volta. Tabé sortiren imitacions de les clàssiques Derbi carajillu però que passaren a millor vida sense pena ni glòria.
Semblà que la Vespa passaria definitivament a millor vida i que amb quatre dies n’hi hauria per esborrar-ne la presència a les nostres carreteres.
D’això que us parlo ja en fa vint anys, pel cap baix, i avui dia que per cada trasto japonès dels que us he parlat en corren cinquanta Vespes.
Tothom en busca, se’n restaura i en paga caler llarg. Les reines de la comarca, per descomptat i a falta de la de Crespià, les Vespes de l’Atlètic.
Com algú deia no fa massa: tot torna, i més encara les coses bones. Tornen les Vespes, les xancletes de dit, ABBA i en Michael Jackson. Així doncs, Xisca de Gardi confia plenament que algun dia tornarà Can Ciurana, Can Comerma, L’U i per descomptat, el “xàndal” blau fosc i groc de Casa Nostra.

Una d'en Tites

Llegia, aquests dies de vacances, “El món groc” d’Albert Espinosa, un llibre on l’autor parla de la manera més optimista possible el viacrucis per superar el càncer que li va ser diagnosticat durant la tendra adolescència. En un capítol d’aquest s’hi narra el procés que va seguir per tal d’afrontar i pair l’amputació d’una de les dos cames. Aconsellat per un dels metges, va organitzar una festa de comiat on hi va convidar a tothom qui al transcurs de la seva curta vida havia mantingut relació o compartit experiències amb aquella extremitat concreta. Explica que va convidar el porter de l'equip de futbol a qui aquella cama havia marcat l’únic gol de la seva vida o els balls que per últim cop va concedir a una infermera abans de l’operació. Aquell capítol em va fer pensar amb una anècdota que s’explica a Banyoles i que, segurament esbiaixada i poc precisa, recordo així:
Diuen que un dia treballant, segurament de fuster, un banyolí es va fotre un dit enlaire. Fetes les cures precises, l’individu va agafar-lo i se’n va anar a veure en Tites per l’encarregar-li un taüt de diminutes dimensions i així donar sepultura a aquella petita part de cos de la qual mai més podria disposar.
Ben al contrari del que seria d’esperar, aquest va acceptar l’encàrrec com qualsevol altre talment com si fos la cosa més normal del món i tot prenent nota li va dir que l’endemà mateix podia passar-lo a recollir. Així, el dia següent es va celebrar el funeral del dit escapçat i tan bon punt la caixeta de fusta va ser a sota terra, l’accidentat va anar a trobar en Tites per saldar el deute contret.
- Tites, què et dec?
Diuen que l’enterramorts, sense ni tan sols immutar-se, li va contestar:
- No pateixis, ja ho trobarem tot plegat.