divendres, 7 de novembre de 2008

Socors Roig

En Samora és més jove i no tenia perquè saber-ho. Però a partir d'ara ja no tindrà excusa. Parlem dels pileros del Xampinya i del Victòria. El cas és que dingú ho ha escrit, amb perdó d'en Galofré perquè podé ho ha escrit i no he lligit, però a Banyoles hi havia dues grans empreses del Socors Roig. El Socors Roig, parlem clar, era una organització solidària en el temps de la Guerra i al costat dels rojos, és clar. En cabat es va fondre com es van fondre tots els que feien pudor de roig. Havien guanyat els altres i tot feia pudor de roig. El cas és que el Socors Roig, en essència i en esperit, va sobreviure a Banyoles d'una manera particular, genuïna, es pot dir que peculiar. I va sobreviure a través de dues empreses, o institucions: el Casa Nostra i els cines Xampinya i Victòria. Ens expliquem. Al Casa Nostra es va emplear gent que no es podia emplear en cap més empresa de Banyoles perquè estaven a les llistes negres. La fundadora havia estat perseguida pels feixistes i coneixia molt bé el que pa que es donava. Al 34 va captar diners per treure els presos dels fets d'octubre, entre ells el seu germà Joan. Acabada la guerra, la seva institució va emplear com a jardiner en Benet Dilmé, anarquista i alcalde roig en temps de guerra, tota una declaració de principis, tot un gest de solidaritat. L'altre cas és produia als cines de Banyoles. En la nòmina dels seus empleats hi havia rojos represaliats, gent que va passar per les presons, gent a qui els feixistes van castigar de debò. Aquest era el cas d'en Joan Frigola, l'home llarg que tallava les entrades al Victòria, seriós, ben clenxinat, amb abrics llargs, roig, vençut però mai convençut. Aquest era el cas de l'Enric Font, l'home amb el braç ortopèdic del Xampinya, un altre que va tastar la repressió del franquisme: presons, misèria, tortures. Un altre d'aquests homes era en Jaume Grabuleda, en Met Esparter, del carrer Nou, un altre roig, un altre dels que va rebre de valent. Tota aquesta gent, i altres, treballava als cines en un temps que no gaire gent els hagués volgut donar feina. Per què? Podé perquè la dona de l'amo dels cines era una germana dels Carles. Dels Carles rabaissaires, dirigents rojos en temps de guerra, exiliats a Prada de Conflent. Una altra peça d'aquest Socors Roig silent, subtil, a l'ombra, sense fer fressa, un ajut, una mà estesa, una gota de llibertat en mig de la foscor horrible. Avui, encara, de les ombres del passat, dels records furtius dels meus temps petits ens tornen les imatges de dignitat i de fermesa d'homes exemple com en Benet Dilmé- jardiner del Casa Nostra- d'en Joan Frigola- taquiller del Victòria- de l'Enric Font- pilero del Xampinya- o d'en Met Grabuleda- esparter i operari de cinema del Xampinya. Salut.

4 comentaris:

Nuri ha dit...

Doncs qui ho diria que la fundadora del Casa Nostra va ser perseguida pels feixistes!

Quan vaig anar a Podrit a declarar per la crema de fotos del Borbó, es van escandalitzar en gran mesura.

En Samora ha dit...

Ai Nuri, d'això que dius n'hi ha una dita que ho resumeix molt clarament i que diu:

D'una bona eina en pot sortir mala feina.

En Samora ha dit...

Llegit això, benvingudes siguin totes les clatellades totes les clatellades i estirades d'oreia. Ja ho diuen: La mainada les carrega el diable...

Salta Matxos ha dit...

No puc deixar de lloar el pou de sabiesa que emana de les mans (i de la boca, suposo que tabé tot i que el conec de vista i prou) del gran Comité d'Orriols.
Bona perla tenen els de la dipu